«Ni es van manejar mai informes secrets, ni es va causar cap perjudici» per un excap del Banc d’Espanya acomiadat

Un dels acomiadaments excepcionals en la història laboral del Banc d’Espanya s’ha saldat amb una sentència –a falta de saber si serà recorreguda davant el Tribunal Superior de Justícia de Madrid– després de més de dos anys i mig que pràcticament arriba a considerar-lo acomiadament nul, tot i que s’inclina per la seva improcedència per falta de més proves, cosa que implica la reincorporació de Pérez Ramírez a la institució amb el pagament dels salaris meritats des del juliol del 2019 (360.000 euros) o, en cas de rebutjar-se aquesta reincorporació, el pagament d’una indemnització de 418.215,06 euros. Pérez Ramírez va ingressar en el Banc d’Espanya el 1986.  

La sentència desacredita un dels principals motius esgrimits pel Banc d’Espanya per a l’acomiadament: «Les dades [per les quals s’acusa l’executiu] que consten en els correus electrònics tenen caràcter secret, confidencial o reservat ja que apareixen en els comptes comptables públics dels bancs i entitats de crèdit i caixes d’estalvi. Segons ha declarat el superior jeràrquic [Daniel Pérez Cid], el demandant mai ha manejat informació secreta o reservada ni ha assistit a reunions en què s’hagin exposat informes amb aquestes característiques. Els documents que apareixen en els correus electrònics investigats no tenen la ressenya de secrets, confidencials o reservats ni d’ús exclusivament intern i són públics i de coneixement notori». 

 ¿A què es refereix amb els correus electrònics revisats? 

La sentència explica que arran de la publicació a les xarxes socials del nomenament d’una funcionària en substitució del que era llavors director general de supervisió, el Banc d’Espanya va posar en marxa el control dels correus electrònics de Pérez Ramírez. La sentència assenyala que el correu en el qual es parlava del nomenament havia sigut enviat a 500 persones i que, a més, es va realitzar un comunicat oficial sobre això. 

Tanmateix, això va ser utilitzat per obrir una investigació –entre el novembre del 2018 i el juliol del 2019– contra l’excap de normativa comptable i va contractar a la firma d’anàlisi Deloitte –part del grup auditor Deloitte, que al seu torn s’asseia al banc dels acusats del judici oral de Bankia– per examinar 47.000 correus electrònics. Es va seguir la pista d’entrades i sortides de correus, entre d’altres, de la presidenta de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (ICAC), nomenada més tard vicepresidenta de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), Ana Martínez Pina, i de l’exdirector general de Regulació i president de l’Associació Espanyola de Banca (AEB), José María Roldán. D’aquesta quantitat 2.000 correus van ser dipositats per Deloitte davant un notari perquè un pèrit de la companyia els sotmetés a anàlisi.

Segons la sentència, «el Banc d’Espanya no s’ha conduït segons els protocols per aclarir una filtració, ja que l’anàlisi ha de servir exclusivament per investigar i comprovar la filtració, sense que s’hagi entrevist un altre motiu per remuntar-se anys enrere i revisar 47.000 correus». 

Aquesta recerca retroactiva potser té una explicació. I és la dissidència que Pérez Ramírez va mantenir amb la política del Banc d’Espanya en la crisi de Bankia i les caixes d’estalvi a partir de la Gran Recessió del 2008.

Pérez Ramírez va dimitir el 2015 després de negar-se a subscriure els atacs, segons suggeria el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), presidit pel subgovernador del Banc d’Espanya, Fernando Restoy, contra els dos primers informes –4 de desembre del 2014– dels pèrits judicials Víctor Sánchez i Antonio Busquets en els quals s’afirmava que els estats financers de BFA-Bankia no reflectien la imatge fidel de l’entitat. 

L’excap de la divisió de normativa comptable va ser proposat per declarar com a testimoni per l’acusació popular de la Confederació Intersindical de Crèdit (CIC) en el judici oral del cas Bankia. La secció quarta penal de l’Audiència Nacional va admetre la seva declaració el 7 de juny del 2018. Va ser citat per al 6 de maig del 2019.  

En la seva compareixença, el testimoni va explicar: «El que no pot ser és que es mostri una companyia que sembla or i es vengui a preu de coure. Això no se sostenia. Segons la informació financera del fullet, s’estava regalant l’entitat». 

La sentència coqueteja amb la nul·litat de l’acomiadament (per violació de drets fonamentals) però considera que la declaració en el judici de Bankia no és indici fundat d’això ja que, «a més la citació formal [com a testimoni en el judici] no es produeix sinó enmig de l’expedient sancionador». 

Amb tot, en el judici oral, el que va ser director general de supervisió del banc, Arístobulo de Juan, va prestar declaració i va aportar un indici. Antonio Bernal, advocat del demandant, li va preguntar: 

-Vostè ha parlat amb el governador, senyor Pablo Hernández de Cos sobre temes professionals.

-Sí, així és. Vam parlar de la supervisió, que és la meva especialitat. Li vaig recomanar que havia de nomenar un assessor independent, del Banc d’Espanya però independent de l’àrea de supervisió. I li vaig donar tres noms: Pablo Pérez, que crec que és a Basilea; Daniel Pérez Cid i Jorge Pérez Ramírez. 

-¿Que li va dir el governador?

-Que Jorge Pérez Ramírez era molt bon professional, però després de Bankia [la seva declaració] no podia ser. 

Els fets provats de la sentència ja van formar part d’una sentència segons la qual la magistrada va considerar que la demanda estava caducada, argument que va exposar el Banc d’Espanya. Tot i que un recurs de Pérez Ramírez davant el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va ser desestimat, una nova apel·lació davant el Tribunal Suprem va aconseguir provar, el juny passat, que la demanda no estava caducada. 

El Banc d’Espanya va exercir pressió sobre el tribunal de la sala Social del Suprem perquè accelerés la seva sentència i que, a més, l’avoqués al Ple la Sala. En la seva sentència del 19 de maig del 2022, la Sala responia de manera taxativa (punt cinquè) sobre les dificultats que suposava una «plantilla escassa» i que hi havia situacions amb «pitjors efectes» (pensionistes que estan pendents d’obtenir el reconeixement de la seva prestació, salaris amb càrrec a l’Estat...»). I en relació amb el Ple exigit, la sentència assenyala que «és una mesura que no està a disposició de les parts sinó que és la Presidència la que convoca al Ple». 

Notícies relacionades

Feijóo s’obre a negociar la llei del sòl però no un pacte d’estat

Com frenar la compra a estrangers

Quan ja s’aproximava la sentència de la jutge, sempre tenint en compte que els fets provats ja eren coneguts, el Banc d’Espanya, temorós del desenllaç va enviar un escrit a aquesta en la qual deia: «No és procedent aplicar la doctrina d’aquesta Excel·lentíssima Sala [la del Social del Tribunal Suprem]...» I instava la jutge a elevar, abans de resoldre la sentència, elevar qüestió d’inconstitucionalitat de la resolució del Tribunal Suprem al Tribunal Constitucional. 

La jutge va dictar una providència l’1 de juliol passat: «No és procedent promoure qüestió d’inconstitucionalitat... No conté cap contingut susceptible de menció d’inconstitucionalitat». El temut pel Banc d’Espanya va arribar el 7 de juliol en la sentència notificada ahir: acomiadament improcedent. El Banc d’Espanya pot recórrer en cinc dies mitjançant recurs de suplicació davant el Tribunal Superior de Justícia de Madrid.