Antón Costas: «Amb la pujada de preus, té sentit plantejar-se apujar el salari mínim»

¿Quant poden pujar els preus sense que el malestar social es converteixi en carrers plens de manifestacions?

Val la pena distingir entre creixement d’alguns preus i inflació. El creixement d’alguns preus s’està produïnt com a conseqüència de fenòmens inesperats. La inflació és un procés recurrent al llarg del temps de creixement de preus i salaris. Jo crec que estem assistint a un increment de preus, però no veig encara un procés inflacionari sostingut al llarg del temps en l’economia espanyola ni en l’europea. Crec que hem de desenvolupar compromisos dins de cada país i en l’àmbit europeu per evitar que aquest increment de preus es pugui convertir en un procés inflacionari. Dit això, crec que estem veient reduccions molt importants en els preus de la major part de les matèries primes bàsiques i, en aquest sentit, és lògic anticipar que la pujada de preus s’està contenint o baixant, que l’any 2023 potser les previsions d’inflació seran molt moderades i que probablement al novembre estarà una miqueta per sota del 8%.

En qualsevol cas, ¿el malestar que sí que hi està havent pot conduir a protestes importants?

És cert que es mantindrà en la societat un malestar, en part per la prosperitat que han perdut molts grups de classe mitjana i treballadors, i en part per la por que en el futur aquests grups no siguin capaços d’accedir a les classes mitjanes. Hauríem de prestar més atenció a aquest fenomen en els pròxims anys perquè d’allà es poden derivar conductes socials conflictives que poden conduir a donar suport a expressions o lideratges polítics de tipus autoritari. Això sí que és un gran repte. Més que el de la pròpia inflació.

¿Seguirà en augment, l’extremisme?

Aquest és el repte més important que tenim davant. La meva anàlisi de les societats occidentals és que hi ha noves ansietats. Hi ha ressentiment, hi ha ira, hi ha fins i tot odi en una gran part de la societat. Això ve de la pèrdua de la prosperitat que s’ha tingut en les últimes dècades i la por que aquesta pèrdua de prosperitat continuï. Hi ha una ansietat en gran part de les nostres societats pel temor de no poder tenir una vida de classe mitjana, que significa poder adquirir una vivenda, donar una educació als fills, tenir un cotxe, unes setmanes de vacances a l’any i certa capacitat per estalviar. Aquest repte és especialment important no a les grans metròpolis, com Madrid i Barcelona, sinó a les ciutats petites, als pobles de mida mitjana i en el món rural. Per tant, per mi, l’objectiu prioritari ha de ser crear bons llocs de treball per a més gent en més llocs del país. ¿Qui crea bons llocs de treball? Les bones empreses. Hem d’enfortir la capacitat de les empreses per guanyar productivitat i crear bons llocs de treball.

¿La pujada de l’SMI de la qual parla Yolanda Díaz ajudarà a contenir els preus?

En un escenari de creixement de preus com el d’aquest any, té sentit plantejar-se pujar el salari mínim d’acord amb la recomanació de la Carta Social Europea, que assenyala que ha de ser almenys el 60% del salari mitjà de cada país. A més, aquest és un compromís del Govern de coalició: arribar al final de la legislatura havent aconseguit aquest 60%. Com fer-ho, quan i quant crec que correspon a la taula de diàleg social. Jo tinc l’esperança que a la taula es comprendrà la raó d’ajustar el salari mínim.

Si els joves no poden accedir a la vivenda, tindran menys fills. Si tenen menys fills, s’agreujarà la crisi demogràfica. Si s’agreuja, en vindrà una d’econòmica. Si en ve una d’econòmica, els joves del futur no podran accedir a la vivenda. ¿Com es trenca aquest cercle?

Especialment amb dues polítiques. Una és una política de vivenda que permeti efectivament l’emancipació dels joves i la formació d’una família. Sense una oferta de vivenda social assequible no és possible afrontar aquest problema que tenim a Espanya, que crec que és únic al món: pràcticament dos terços dels joves espanyols d’entre 18 i 30 anys no estan emancipats. La segona gran mesura que defenso és la gratuïtat i la universalitat de l’ensenyament preescolar. Si les llars joves no haguessin de pagar les escoles bressol, serien lliures d’una gran càrrega financera. Els ajudaria a formar llars i tenir nens sabent que aquest component, durant tres anys, estarà cobert. Augmentaria l’oferta de treball per part especialment de les dones i augmentarien els ingressos públics per la via de l’IRPF que pagarien aquests nous treballadors.

¿Està en risc la viabilitat del sistema de pensions?

No em preocupa que les pensions públiques puguin arribar mai a estar en dubte. Una altra cosa és que introduïm també, com s’està fent, el que s’anomenen pensions d’empresa. I això té molt sentit en un escenari d’increment de preus com el que estem vivint, perquè un treballador pot acceptar en els pròxims mesos una certa contenció en la pujada del salari si alhora hi ha algun mecanisme de pensió d’empresa que permet pensar que el que ara no recuperarà a través de l’increment del salari el recuperarà en el futur mitjançant aquesta pensió.

¿Els líders mundials estan entenent la magnitud de la crisi mediambiental?

Jo crec que ara mateix sí que hi ha més consciència global, també entre els líders, del problema mediambiental. Es podria dir que no hi ha un acord unànime sobre quines són les causes, però sí que hi ha un acord unànime sobre la importància, la gravetat i la urgència d’aquest repte. És cert, però, que fins ara no hi ha hagut una acció conjunta a escala global per afrontar el canvi climàtic i protegir el medi ambient, que és realment un bé públic global, en el sentit que el que beneficia a un beneficia a tots i el que perjudica a un perjudica a tots.

¿Quina lectura fa de la resposta de la UE a la crisi de la covid?

Sorprenentment positiva. D’una banda, la resposta sanitària va ser la decisió que la UE fos la compradora europea única de les vacunes i s’encarregués de la distribució dins dels països; això va ser un pas excepcional. L’altre pas sorprenent i molt positiu va ser la creació dels fons Next Generation. Si el dia anterior a aquest acord m’haguessin preguntat si s’aconseguiria la posada en marxa dels fons, hauria dit que probablement no.

¿Els fons europeus transformaran realment l’economia?

Si en dubtem, no. Si n’estem segurs que sí, sí. Els fons són com un vent favorable que pot conduir a l’objectiu que vols si tens rumb. Aquest rumb és el Pla de Recuperació i Transformació, que és un acord de modernització institucional i de transformació productiva com probablement no n’hi ha cap altre en la història d’Espanya dels últims 150 anys. ¿Ho podem aconseguir? Jo crec que sí. Ja hi ha coses que estan funcionant molt bé, com el kit digital.

La covid va evidenciar el perill de dependre de tercers per als productes sanitaris i la guerra d’Ucraïna evidencia ara el risc de dependre de tercers en matèria energètica.

Fa 30 anys que vivim un optimisme extraordinari en la idea que el comerç ens portaria a una pau mundial i que els fluxos de comerç mai es posarien en perill. És un optimisme excessiu. Ja érem conscients abans de la pandèmia que hi havia risc en confiar de manera absoluta que les cadenes mai fallarien i començàvem a ser conscients que, a més de l’eficiència, havíem de buscar un segon objectiu en la gestió de l’economia i les empreses: la seguretat dels proveïments, que sempre es pugui garantir que les coses continuen funcionant al marge del que passi al món. Això és el que ens porta avui a parlar que hem de tenir autonomia estratègica, que a Europa i a Espanya hem de tenir capacitat pròpia per poder atendre les necessitats que es puguin presentar en determinats moments com a conseqüència d’un xoc inesperat.

¿Quant es trigarà a aconseguir aquesta autonomia estratègica?

En alguns béns jo crec que és més ràpid que en d’altres. En els béns alimentaris, la UE ja ha acceptat que Espanya en produeixi més del que fins ara autoritzava. Això pot ser relativament ràpid. En altres béns, com l’energia, els processos poden trigar més. I en altres en els quals notem una falta de capacitat estratègica, com els microxips, probablement Europa necessitarà més temps i inversions estratègiques molt importants per recobrar una certa autonomia. Però crec que s’està fent un esforç per tenir més autonomia estratègica sense haver de renunciar necessàriament al comerç mundial. Jo crec que el que tenim davant no és un retorn al proteccionisme comercial, sinó que ara farem un esforç per equilibrar: d’una banda, tenir més capacitats pròpies de producció alhora que, de l’altra, mantenim el comerç mundial com a element molt important de creació de riquesa per a tot el planeta.

En el cas de l’energia, ¿quins passos cal fer per aconseguir aquesta autonomia?

El primer pas és evitar que els elevats preus del gas es traslladin de manera automàtica a la producció elèctrica i d’allà a les empreses i llars. A curt termini, aquest és l’esforç que estan fent els Governs. En segon lloc, el gran repte és reduir el malbaratament energètic. Per mi, la font d’energia del futur més important és reduir el malbaratament que en fem, i això és possible, sens dubte. Va ocórrer durant la crisi energètica dels anys 70. Si veiem quant gastàvem d’energia l’any 1973 per produir una unitat de producte i la comparem amb quant gastàvem al final de la dècada per a la mateixa unitat, la reducció va ser d’un 30-40%. Per tant, l’eficiència va augmentar. I, en tercer lloc, crec que és important accentuar les inversions en fonts d’energies renovables. Són aquests tres passos: un a curt, un altre a mig i un altre a llarg termini.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

A part de l’energia, ¿en quin lloc ha posat Europa la guerra d’Ucraïna?

Les guerres són successos dramàtics en la història que tenen uns costos humans i econòmics enormes. Dit això, quan arriben, les guerres són un element de transformació molt poderós de les nostres societats. Recordem la Segona Guerra Mundial. Quan s’acaba, dona lloc a 30 anys que probablement han sigut els 30 millors de la història dels països occidentals, els «30 gloriosos», com els anomenem en l’economia. L’Estat de benestar, és a dir, la sanitat pública, les pensions públiques, els subsidis d’atur i l’educació universal gratuïta, va ser conseqüència de la Segona Guerra Mundial. Per tant, les guerres poden contribuir a crear societats millors, societats més ètiques. La guerra d’Ucraïna, després dels grans costos humans i econòmics que provoca, crec que té moltes possibilitats de construir una societat europea millor.