Fer els deures (ja és setembre), per Martí Saballs

Els índexs de les borses dels EUA van camí de tancar el 2022 amb el pitjor registre conegut des del 1929, any que serà recordat pel crac de l’octubre que va anticipar la gran depressió. Ningú parla de depressió, però sí de recessió, que ja alimenta les principals revisions de les firmes d’anàlisi. El setembre comença confirmant les sensacions que s’avançaven ja fa mesos. No per ganes d’amargar, sinó observant un panorama complex enmig d’una guerra que ningú és capaç de predir com i quan acabarà. Quan a mitjans d’agost es creia que les borses havien tocat terra per iniciar un respir, es va girar la truita. La culpa la van tenir els governadors dels bancs centrals, reunits a Jackson Hole (Wyoming, Estats Units) als peus del parc nacional Grand Teton. Allà, el president de la Reserva Federal (Fed) americana, Jerome Powell, va anunciar que la pujada de tipus continuarà i s’accelerarà. El seu missatge: s’ha de controlar la inflació abans que passi de la ratlla. D’això se’n diu aplicar una cirurgia expeditiva, molt similar a la que va fer Paul Volcker, president de la Fed, per controlar l’augment de preus de finals de la dècada dels 70 i l’inici dels 80. Això va generar la recessió el primer any de la presidència de Ronald Reagan. Després van venir baixades d’impostos, anys de festa i creixements imparables fins al crac borsari de l’octubre del 1987, que va anticipar una altra recaiguda econòmica.

Els acadèmics no es posen d’acord sobre quan s’ha de definir que una economia entra en recessió. El consens més ampli accepta que s’han de donar dues circumstàncies: dos trimestres consecutius amb decreixement del PIB més una destrucció substancial d’ocupació. Aquest últim factor no s’ha produït als EUA en els dos últims trimestres, en què l’economia s’ha tenyit de vermell. A Europa les previsions són més crues. La dependència d’Alemanya, locomotora de la Unió Europea, del gas rus marcarà l’agenda de la tardor i l’hivern. Si Putin tanca l’aixeta, les conseqüències tronaran a tot el continent. ¿N’hi ha prou amb les mesures dels governs per reduir la despesa en energia d’empreses i ciutadans? Els costos d’energia comencen a ser inassumibles per importants sectors industrials que veuen com les seves despeses energètiques s’han disparat i han posat en un compromís els estats financers de les empreses. Que el Govern espanyol estigui plantejant enmig d’aquesta conjuntura obligar a apujar el salari mínim pot tenir conseqüències inesperades per a moltes empreses, que preferiran ajornar la contractació de treballadors. Políticament, un altre interrogant: Itàlia. La tercera potència econòmica de la Unió celebra eleccions generals el 25 de setembre. Després del final de l’era de Mario Draghi, les enquestes prediuen la victòria de la dreta que permetria, via coalició, convertir en primera ministra l’euroescèptica –tot i que ha moderat el discurs– Giorgia Meloni, que va començar la seva carrera com a aprenent de Silvio Berlusconi. 

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

S’ha tancat l’excel·lent temporada turística que ha mantingut l’economia espanyola com una de les més vigoroses del continent. Ara arribaran les factures de les targetes de crèdit i, per a molts, el pagament dels primers terminis dels deutes contrets per pagar les vacances de l’estiu, inclosa la compra de síndries, els preus de les quals han estat pels núvols. La renovació de les hipoteques portarà sorpreses desagradables en la quota per culpa de l’euríbor, camí d’assolir el 2% a finals d’any. Si arribar a final de mes ja era complicat per a moltes famílies, la situació financera empitjorarà. El consum s’ajustarà. I la solució per arreglar-ho no és precisament demanar un augment salarial o de pensions que equivalgui a la pujada dels preus. Això només generarà, com ha demostrat la història monetària, que la pilota inflacionària continuï creixent. Arriben temps d’apostar per la disciplina fiscal i aguantar que passi el temporal. Fins que la inflació remeti cap a dígits més raonables no es podrà cantar victòria. Hi ha una cosa molt pitjor que la recessió i és l’estagflació: economia en vermell, destrucció d’ocupació i preus disparats.

Desconeixem l’evolució de la guerra i dels preus de l’energia. Contra això només queda apel·lar a l’experiència per pensar que, al final, tret d’un cataclisme, tot s’anirà ordenant si es fan els deures.