El BCE es debat entre apujar 0,5 o 0,75 punts els tipus: ¿Quines conseqüències implica?

El principal mandat del BCE és aconseguir que l’IPC de la zona euro se situï en el 2% a mitjà termini. La inflació actual, tanmateix, està molt lluny d’aquest objectiu i les seves perspectives són cada vegada pitjors. Els preus van arribar a l’agost a un nou màxim històric del 9,1%, des del 8,9% del juliol. El banc central presentarà les seves noves previsions d’inflació dijous, però en les del juliol ja va estimar que l’IPC estaria lleugerament per sobre del seu objectiu al tancament de l’escenari de tres anys sobre el qual basa les seves decisions (6,8% el 2022, 3,5% el 2023 i 2,1% el 2024). És molt probable que es revisi a l’alça les esmentades previsions, ja que els preus de l’energia i els aliments segueixen disparats, l’amenaça del tall del subministrament del gas rus a Europa sembla estar materialitzant-se, i la inflació cada vegada és més persistent i més estesa a diversos productes i serveis. Com més s’allunyi la inflació del 2024 del seu objectiu del 2%, més pressió tindrà el BCE per spujar tipus i mirar de reconduir-la cap a aquest nivell.

Les pujades de tipus serveixen per refredar l’alça dels preus a l’encarir el finançament a Estats, empreses i famílies, frenant amb això la demanda. En realitat són més efectives quan es produeixen com a resposta a un reescalfament de l’economia (forta despesa i inversió), mentre que la seva efectivitat és més limitada quan els preus pugen per altres motius no intrínsecs a l’activitat econòmica, com l’actual encariment de l’energia. Tanmateix, són la principal arma que tenen els bancs centrals contra la inflació, per això l’han activat davant l’elevat nivell de preus malgrat el cost econòmic que pugui suposar. 

En el consell del BCE hi ha dues ànimes: els consellers que defensen una interpretació flexible i àmplia del seu mandat que tingui més en compte la situació econòmica (‘coloms’) i els que advoquen per cenyir-se al seu objectiu d’aconseguir l’estabilitat de preus (‘falcons’). Els primers han defensat en les últimes setmanes una pujada gradual dels tipus per permetre als agents econòmics adaptar-se progressivament a aquesta, modular l’impacte en l’economia, i tenir més marge d’actuació en cas que les perspectives del PIB i l’IPC canvien de forma notable. Els segons, tanmateix, advoquen per ser més agressius per reconduir les perspectives de la inflació al més aviat possible i enviar un missatge contundent. Per posar-ho en perspectiva, el BCE ha abaixat o apujat tipus en 0,25 punts en 26 ocasions des de la seva creació, en 0,5 punts en 13 ocasions, i només una vegada en 0,75 punts (i va ser una baixada, no una pujada, el 2008 després de la debacle de Lehman Brothers que va disparar la Crisi Financera Global). 

Tot i que l’aturad de l’eurozona està en mínims (6,6% al juliol) i el PIB continua creixent (0,6% en el segon trimestre), hi ha indicadors que apunten cap a una recessió. El BCE és molt conscient d’això. «Hi ha forts indicis que el creixement es desaccelerarà i no descartaria que entrem en una recessió tècnica, especialment si el subministrament d’energia de Rússia s’interromp encara més», va apuntar fa unes setmanes Isabel Schnabel, una dels membres més influents del seu comitè executiu. Com més gran sigui la pujada de tipus, més gran serà el risc que l’esmentada recessió es produeixi. Amb tot, el banc central estima que, en cas de materialitzar-se, no serà gaire pronunciada. «No veig cap indici d’una recessió profunda i prolongada en aquests moments», va afegir l’economista alemanya. Això implica que, als seus ulls, el BCE té marge per apujar tipus de forma més pronunciada que si fos previsible una recessió més greu.

Les pujades de tipus encareixen el finançament que capten llars, empreses i Estats per sufragar les seves despeses i inversions. Els tipus oficials, així, serveixen de referència per a la resta de tipus d’interès, com l’euribor, l’indicador al qual hi ha lligades la majoria d’hipoteques a tipus variable a Espanya. L’efecte comença a notar-se abans fins i tot que els tipus oficials s’apugin. Els bancs centrals, així, solen anar donant pistes per endavant dels seus pròxims moviments i el mercat també mira d’anticipar-s’hi, cosa que fa que els tipus privats s’apugin o s’abaixin abans que ho facin els oficials. L’euribor, de fet, va començar a incrementar-se a finals de l’any passat, des del mínim històric del -0,505% del novembre a l’1,249% de l’agost passat. En els primers dies de setembre ja està per sobre de l’1,8%. Això està encarint les quotes de les hipoteques. A més, els crèdits nous també s’encareixen: l’interès mitjà de les noves hipoteques ha passat de l’1,38% del tancament de l’any passat a l’1,8% al juliol, mentre que el dels préstecs al consum s’ha apujat del 6,1% al 6,82%. En la mesura que el BCE apugi més o menys els tipus (aquests 0,5 o 0,75 punts), el finançament de les llars s’encarirà més o menys, sobretot perquè la pujada del setembre no serà l’última, llevat de sorpresa.

El finançament bancari a les companyies s’ha encarit. El tipus mitjà dels nous crèdits a empreses s’ha apujat de l’1,24% del desembre a l’1,67% del juliol. L’encariment del preu oficial dels diners, sumat que el BCE ha deixat de comprar deute, també ha fet més cares les col·locacions de títols als inversors al mercat, la qual cosa és aplicable tant a les companyies com als Estats. El Tresor espanyol, per exemple, ha emès aquest dimarts 4.650,51 milions d’euros en lletres a sis i 12 mesos, amb un tipus del 0,880% en el primer cas (en la subhasta d’agost va ser del 0,465% i en la de desembre el -0,662%) i de l’1,423% en el segon (davant el 0,795% previ i el -0,595% del desembre). En el mercat secundari (compravendes entre inversors), l’interès exigit per adquirir bons espanyols a 10 anys ha passat del 0,578% de començaments d’any a rondar el 2,8%. Com en el cas de les llars, en la mitjana en què el BCE sorprengui el mercat amb més pujades de tipus més s’encarirà el finançament d’empreses i Estats.