Impost de patrimoni: ¿és capaç de robar contribuents entre autonomies?

«Tenim la sensació que la menor tributació d’un territori sí que pot ser una causa de canvi de residència dels contribuents, però és impossible saber quants han traslladat el seu domicili per motius fiscals o per altres qüestions», concedeix Rubén Gimeno, director del Servei d’Estudis del Registre d’Assessors Fiscals del Consell General d’Economistes. L’impost de patrimoni, el mateix que l’impost sobre la renda (IRPF), s’ha de declarar allà on es localitza la residència fiscal; és a dir, a la comunitat autònoma al territori de la qual s’hagi mantingut el major nombre de dies del període impositiu (generalment, l’any natural) o on hagi obtingut la major part de la base imposable de l’IRPF (salari, estalvis o increment patrimonial). No és tan fàcil, doncs, traslladar la residència fiscal i els inspectors fiscals –tant estatals com autonòmics– vigilen i sancionen els canvis de residència ficticis. La hisenda catalana va practicar el 2021 un total de 45 liquidacions per canvis de residència ficticis, cosa que suposa el 15% més que l’exercici anterior, que van permetre aflorar 28,7 milions, un 97% més que un any abans, sobretot pels impostos de patrimoni i successions i donacions.

És molt difícil. Madrid no només té bonificat al 100% l’impost sobre el patrimoni (com ha anunciat que farà Andalusia). També té l’impost sobre la renda i l’impost sobre successions més baixos d’Espanya. A aquest atractiu fiscal s’uneixen els avantatges que la capitalitat concedeix a Madrid com a pol d’atracció d’inversions i de treballadors i professionals. Les connexions de transport que, per exemple, uneixen Madrid amb Barcelona són difícils d’igualar per part de cap de les províncies andaluses. Un informe del Laboratori d’Anàlisi de Polítiques Públiques (IvieLAB, vinculat a la Generalitat Valenciana) va estimar el 2020 que Madrid havia guanyat 103.035 contribuents procedents d’altres comunitats en el període de 10 anys (2009-2018), coincidint amb el període de rebaixes fiscals més intenses en la comunitat madrilenya

La resposta afirmativa a aquesta pregunta és difícilment demostrable. La recaptació tributària de Madrid ha crescut en els últims anys malgrat les rebaixes fiscals. Des del Ministeri d’Hisenda s’argumenta en contra, afirmant que els ingressos haurien sigut més elevats si no s’haguessin abaixat els impostos. En total, l’impost permet recaptar 1.203 milions al conjunt de les comunitats autònomes (a Madrid, la recaptació és zero).

El nombre de declarants en l’impost sobre el patrimoni ha crescut el 26% des del 2012 fins al 2020 (últim any amb estadístiques publicades sobre aquest impost), fins a un total de 218.991 contribuents (45.486 més que el 2012). En el mateix període, els declarants de l’impost han crescut el 25% a Madrid, un percentatge similar a l’estatal (si bé cadascun ha pagat zero euros per l’impost). A Catalunya, l’augment dels declarants de l’impost tampoc s’aparta massa de la mitjana estatal (23,62%) malgrat comptar amb un dels impostos sobre el patrimoni més elevats del país, al pol oposat de Madrid. De fet, la decisió d’abaixar de 700.000 a 500.000 euros el límit per declarar l’impost a Catalunya és una circumstància que ha afavorit l’augment del nombre de declarants en aquesta comunitat. Per la mateixa raó, el nombre de declarants s’ha pogut multiplicar per 2,6 vegades des del 2012 a l’Aragó, on l’obligació de declarar l’impost s’ha abaixat a 400.000 euros. La quota mitjana pagada per cada declarant de l’impost a Catalunya va ser de 6.627 euros el 2020. El total de l’ingressat per la Generalitat a compte d’aquest impost va ser de 546,5 milions. A Andalusia hi ha 18.997 declarants de l’impost, amb un patrimoni mitjà de 2,7 milions d’euros, que amb la bonificació anunciada pel seu president deixaran de pagar, de mitjana, uns 4.913 euros a l’any cada un.

Amb caràcter general estan obligats a declarar l’impost de Patrimoni, els contribuents amb béns immobles, afectes a activitats econòmiques, capital mobiliari, assegurances o béns sumptuaris per un import net superior a 700.000 euros, una vegada descomptats els deutes. La vivenda habitual està exempta fins a 300.000 euros. A Catalunya, València i Extremadura, l’obligació de declarar neix a partir dels 500.000 euros (la qual cosa eleva el nombre de declarants) i a l’Aragó, a partir de 400.000 euros. «N’hi ha prou de tenir dues o tres vivendes més diferents de l’habitual per ser contribuent de l’impost. Jo no crec que això sigui una persona rica», argumenta Rubén Gimeno, director del Servei d’Estudis del Registre d’Assessors Fiscals del Consell General d’Economistes. Aquest és un dels principals arguments dels detractors de l’impost. El 67% del que s’ingressa per l’impost en el conjunt de l’Estat se situa en el grup de contribuents amb una base imposable de l’impost entre 300.000 euros i 1,5 milions d’euros. El 26,76 de l’ingrés procedeix de contribuents amb una base imposable entre 6 i 30 milions d’euros. Per sobre d’aquest patrimoni amb prou feines se situa el 0,33% dels declarants de l’impost.