¿Pot esclatar a Espanya un cicle de vagues com a França?

«L’esclat d’una protesta és sempre una incògnita. El que està clar és que aquí tenim tots els ingredients a sobre de la taula perquè acabi passant. ¿Quan? Això és més difícil de predir, ja que el malestar pot mantenir-se latent durant molt temps. El 15-M, per exemple, es va produir tres anys després d’iniciar-se la crisi del 2008. Però des d’aleshores les diferents crisis s’han anat superposant i sembla molt difícil que algun tipus d’esclat no acabi passant», apunta el sociòleg i expert en moviments socials Josep Maria Antentas.

«Conflictes importants ja n’hi ha hagut en els últims mesos, com en el metall d’Ourense, Àlaba, Astúries o Cadis, que va ser el més mediàtic. Però en general no han tingut la mateixa transcendència que a França, perquè, a diferència de les refineries, no afecten de manera tan directa la vida quotidiana», considera la secretària d’acció sindical de CCOO, Mari Cruz Vicente. De moment aquestes aturades al país gal han aconseguit deixar el 30% de les gasolineres sense combustible i això ha derivat en reiterades imatges de llargues cues de conductors enfadats i sense combustible per als seus vehicles. A Espanya, un conflicte potencialment similar va quedar desactivat quan les centrals van pactar a l’estiu –després d’amenaçar amb vagues– un nou conveni a Repsol que els assegurava pujades de sou equiparables a l’IPC, fet que va blindar el poder adquisitiu dels esmentats treballadors.

El full de ruta dels sindicats espanyols no passa per les mateixes coordenades ni escenaris, de moment, que la dels francesos. Al país veí les centrals estan apostant per escalar el conflicte ajuntant protestes de diversos sectors, cosa que amplifica les repercussions mediàtiques. Mentre aquí CCOO i UGT aposten per prioritzar els interessos de cada gremi o empresa, organitzant protestes i vagues quan més possibilitat d’èxit tingui cada una d’aconseguir millores salarials i laborals suficients. «Les vagues són útils i tenen èxit quan donen solucions i aconsegueixen bons acords. I no sempre és fàcil coordinar diferents sectors per treure bons resultats», apunta Hoya.

El sociòleg Antentas també rebaixa les probabilitats d’una fogonada de protestes immediata com la que està vivint França, que si bé no està bloquejant el país, sí que el tensa. I és que per més que Espanya tingui sobre el paper unes pitjors condicions materials, «a França hi ha una llarga tradició de mobilitzacions des de l’esquerra», recorda. Un altre element que destaca és aquest, el color polític del Govern a cada país. Les organitzacions que tradicionalment han encapçalat les protestes socials no reaccionen igual davant un president de centre dreta, com Emmanuel Macron, que una coalició d’esquerres com la que presideix Pedro Sánchez. «Han adoptat mesures que moltes vegades no passen del titular, però tenen un cert efecte desactivador i no són percebudes com a hostils. Potser sí insuficients, però no hostils com podria ser una retallada de sous públics», afegeix Antentas.   

Sense conflicte en el sector públic

«La capacitat de mobilitzar el sector públic és una de les claus de les mobilitzacions a França i aquí hem aconseguit arribar a un acord», apunta la secretària d’acció sindical de CCOO. Aquest mateix dimecres les centrals han firmat oficialment amb el Govern que els sous dels funcionaris pugin el 9,5% entre el 2022-2024. De moment el calendari de les centrals majoritàries se centra en el sector privat i, a més dels conflictes que puguin anar armant sector a sector –el metall de Barcelona i Tarragona, per exemple, per a l’última setmana d’octubre–, el dia 3 de novembre preparen una gran manifestació a Madrid. Per això, si no hi ha avenços en la negociació amb la patronal, pretenen passar a una segona fase de «vagues àmplies», on sí que aspiraran a ajuntar diferents sectors en una estratègia més semblant a la francesa.

«Ens està costant molt arribar a acords a les taules de convenis», reconeix el secretari general del Pimec, Josep Ginesta. «I el poc pes de la pime en la negociació col·lectiva complica les coses. Perquè quan van bé, van bé per a tothom. Però quan van malament les petites i mitjanes empreses els costa més complir unes condicions que moltes vegades s’han firmat pensant en les grans corporacions», afegeix.

Notícies relacionades

Els beneficis de l’Ibex creixen 8 vegades més que els salaris des de l’inici de la covid

Milers de pensionistes denuncien la pèrdua de poder adquisitiu i defensen pensions i salaris «dignes»

Des de la gran patronal CEOE no es mostren alarmats perquè les imatges que arriben de França puguin replicar-se de manera immediata aquí. Fonts consultades reiteren la seva confiança en les taules del diàleg social que comparteixen amb els sindicats, que són «la infraestructura més gran que té el país i que està demostrant ser més gran que a França». «Així ho demostra la pau social que tenim», apunten des de l’organització presidida per Antonio Garamendi.

Els sindicats, no obstant, no són tan optimistes sobre el manteniment d’aquesta pau social. «Els empresaris ens estan abocant al conflicte», afirma la responsable de negociació col·lectiva de CCOO. «Quan els treballadors comencin a veure com la pujada de les hipoteques els fa perillar la casa o que no arriben a pagar la calefacció durant l’hivern tindrem un problema. Ho estic tement. O negociem pujades salarials per a tothom o això es pot descontrolar», apunta el seu homòleg d’UGT.