El Suprem tomba el ‘prohibit acomiadar’ que va regir durant la pandèmia

El Tribunal Suprem ha tombat la doctrina del ‘prohibit acomiadar’ que va regir durant la primera part de la pandèmia i que limitava les empreses a cessar els seus empleats al·legant els efectes de la covid sobre els seus comptes. Els magistrats de l’alt tribunal consideren que els cessaments no podien ser declarats automàticament nuls i unifica així doctrina davant les divergències d’opinions que havien anat mostrant els diferents tribunals superiors de justícia. Els magistrats bascos, per exemple, s’havien abonat a la tesi de qualificar de nuls els cessaments per covid, mentre que els madrilenys o els catalans van apostar per la improcedència. De fet, el TSJC va arribar a aprofitar una de les seves sentències per criticar la redacció de la norma, donada l’ambigüitat que aquesta va generar.

La que aquell temps només era ministra de Treball –avui també és vicepresidenta segona–, Yolanda Díaz, va mirar de frenar una potencial allau d’acomiadaments a l’inici de la pandèmia i redirigir-los cap a la figura dels ertos. El plantejament era que les companyies amb una greu afectació sobre la seva activitat, ja fos per prohibició d’operar –com els bars, que van ser tancats– o per la caiguda de la demanda, no recorreguessin a l’acomiadament dels seus empleats per estalviar costos. I per a això va crear una norma que va regir mentre va estar vigent el primer estat d’alarma –que també va tombar el Suprem–. Aquesta invalidava les causes covid com a justificatives d’acomiadament.

Notícies relacionades

¿Per què hi ha empreses que acomiaden si està prohibit acomiadar per la Covid?

Primera sentència del TSJC sobre el ‘prohibit acomiadar’: declara improcedent el cessament

Ara l’alt tribunal ha publicat el seu veredicte sobre aquesta doctrina, tombant les interpretacions més maximalistes de la norma, que consideraven que l’empresa estava obligada a readmetre l’empleat cessat (acomiadament nul). L’altra interpretació, l’improcedent, permet a la companyia elegir entre la readmissió o el pagament d’una indemnització de 33 dies per any treballat. El Suprem, en una nota informativa que avança la sentència, dictamina que l’acomiadament «no ha de qualificar-se com a nul, llevat que existeixi alguna dada específica que així ho justifiqui». I cita com a excepcions la vulneració d’un dret fonamental, elusió de les normes procedimentals sobre acomiadament col·lectiu o la concurrència d’una circumstància subjectiva generadora d’especial tutela.

Els magistrats contravenen frontalment l’argumentari de Díaz, que quan va presentar la norma amb la frase: «No es pot utilitzar la covid-19 per acomiadar». «Ni la referida norma conté una veritable prohibició, ni les conseqüències que hi hagi un acomiadament fraudulent comporten la seva nul·litat. [...] De la mateixa manera, tampoc el fet d’acudir a l’erto apareix com una veritable obligació», avança el Suprem en la seva nota.