Anàlisi

L’insòlit impost al patrimoni a Espanya

Inseguretat jurídica, complexitat administrativa i un eixam autonòmic de diferents trams que crea greus diferències. Representa només el 0,5% dels ingressos fiscals d’Espanya, únic país de l’OCDE que el conserva amb Suïssa i Noruega. El Govern de Sánchez el vol controlar.

EUROPA PRESS / EDUARDO PARRA

Una mica d’història per posar en context. El 1799, el primer ministre britànic, William Pitt (‘el Jove’), va introduir el que s’ha considerat històricament com la primera taxa dedicada exclusivament als ingressos dels ciutadans. La raó: el Regne Unit necessitava més ingressos per finançar les guerres napoleòniques. El primer IRPF modern no es va començar a desenvolupar fins al primer quart del segle XX, també per motius militars, als Estats Units i Europa. Va ser en la segona meitat del segle passat quan l’impost directe sobre els ingressos laborals ja es va institucionalitzar. En el passat, fins i tot des de l’època antiga, els tres impostos que utilitzaven els mandataris –des d’emperadors fins a consignataris feudals– per finançar-se eren els impostos indirectes al consum i a la importació de productes més enllà de les fronteres locals i una taxa sobre la propietat (vivenda i terra). Als EUA, de fet, l’impost a la propietat encara perviu i és considerat pels seus crítics com un ocult impost a la riquesa. Camí de les eleccions nord-americanes del 2020, la senadora demòcrata Elisabeth Warren va generar un tens debat al seu país quan va proposar crear un impost especial a les persones que tinguessin un patrimoni superior a 50 milions de dòlars. Warren i un altre excandidat a la presidència dels EUA, Bernie Sanders van ressuscitar aquesta proposta al Congrés americà sense èxit el 2021 perquè s’apliqués al patrimoni en vivendes, accions, barcos i art, entre altres actius.

L’OCDE qualifica els impostos al patrimoni com «les formes d’impostos a la propietat menys comunes entre els països membres». Des dels anys noranta, moment en què fins a 12 països que formen part d’aquest organisme van arribar a tenir-los, s’han anat eliminant, i només queden com a tals a Suïssa, Noruega i Espanya. Les dues primeres nacions esmentades estan classificades com la primera i la segona en l’últim índex de desenvolupament humà (IDH) elaborat per les Nacions Unides; Espanya hi ocupa la posició 27a. El PIB per càpita a Suïssa és de 86.500 euros a l’any; a Noruega, de 67.200, i a Espanya, de 27.000. L’OCDE considera que l’eliminació d’aquest impost s’ha anat justificant per la seva «ineficiència i perquè acaba foragitant cap a altres destinacions les grans fortunes».

El més extraordinari del cas espanyol és l’aleatorietat i la inseguretat jurídica que ha envoltat l’existència d’aquest impost des del 2008, ja que cada comunitat autònoma l’ha utilitzat lliurement, fet que ha causat tota mena de casuístiques. Des d’aquesta data i fins al 2011, el Govern de Zapatero va decidir eliminar-lo enmig de la crisi financera via bonificació estatal en cas que es pagués a les autonomies. El va reintroduir el 2011, però el 2013 el nou Govern de Rajoy va tornar a bonificar-lo, decisió que va mantenir el Govern de Sánchez fins al 2021, any en què es va tornar a eliminar la bonificació, tot i que l’aplica Madrid i ara pretén aplicar-la totalment Andalusia. Ara, la coalició governamental entre el PSOE i Podem vol crear per al 2023 un nou impost de solidaritat estatal, impossible de rebre bonificació autonòmica, a partir de patrimonis declarats de 3 milions d’euros. Un exemple actual: un ciutadà d’Aragó que declari un patrimoni de 800.000 euros (s’ha de recordar que els primers 300.000 euros de vivenda n’estan exempts) paga anualment 1.164 euros, una xifra que va baixant gradualment fins a un gallec, que pagarà 150 euros, i un madrileny o andalús, que no pagarà res.

¿Quina és la recaptació de l’impost de patrimoni a Espanya? En total, segons dades d’Hisenda, el 2020 els ingressos totals entre 218.991 liquidacions presentades van sumar 1.200 milions d’euros, amb una mitjana de 6.348 euros per declarant. El 0,33% dels declarants (724) van presentar una liquidació en patrimoni superior a 30 milions d’euros. Entre 6 i 30 milions hi va haver 7.471 declarants. El 36% de les declaracions, 80.000, van procedir de Catalunya, amb una recaptació de 546 milions.

Notícies relacionades

En plena atracció per aconseguir talent i inversions i a causa del seu simbolisme: ¿fins a quin punt la inseguretat jurídica i la complexitat, per les diferències entre autonomies, d’un impost que amb prou feines genera el 0,5% dels ingressos fiscals que va obtenir Espanya el 2021 no creen més perjudici que necessitats?

Temes:

Impost sobre el patrimoni

Inicia sessió 0 Comentaris

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"