Brussel·les proposa més flexibilitat per reduir el deute però amb sancions més efectives

Fa vint anys que l’italià Romano Prodi, president fins al 2004 de la Comissió Europea, va qualificar el Pacte d’Estabilitat i Creixement (PEC), el marc que regeix la governança econòmica i fixa els valors de referència del dèficit i el deute públic (3% i 60%, respectivament) que els governs han de respectar, d’«estúpid, rígid i imperfecte». Dues dècades més tard, després d’una crisi econòmica i financera, una pandèmia i una crisi energètica que ha disparat la inflació, la Unió Europea ha posat en marxa la revisió amb un sistema que permetrà als països disposar de sendes de reducció del deute a mida i un règim sancionador més eficaç. L’objectiu: arribar a un consens polític per a la primavera, abans que comencin a preparar-se els pressupostos del 2024.

«Les orientacions pretenen garantir que el marc sigui més senzill, transparent i eficaç, amb més implicació nacional i una millor aplicació, i que alhora es puguin fer reformes i inversions i reduir les elevades ràtios d’endeutament pública de manera realista, gradual i sostinguda», ha resumit el comissari d’Assumptes Econòmics, Paolo Gentiloni. «Les regles fiscals se centraran en la reducció del deute allà on sigui elevat, sobre la base de plans dels estats membre. Una vegada acordats, la supervisió es basarà en una simple regla de despesa» i «unes mesures d’execució més estrictes garantiran el seu compliment», ha afegit el vicepresident de la Comissió, Valdis Dombrovskis. 

Es tracta, expliquen fonts de l’Executiu comunitari, de no imposar una «austeritat irrealista» com va passar en el passat. «Ho vam veure després de la crisi financera, que hi havia una necessitat de retallar despesa. La senda d’inversions es va veure afectada i el mal econòmic va ser enorme. Ara volem evitar-ho i, per això, plantegem una visió més realista del que es pot aconseguir, amb un ajust més gradual, però amb més probabilitat que es realitzi», expliquen sobre la necessitat de trobar un sistema més equilibrat, que permeti alhora tenir en compte les massives necessitats de la transició verda i digital.

Tot i que es tracta d’un dossier summament explosiu, Brussel·les confia que els Vint-i-set seran capaços d’arribar a un consens polític abans de començar els preparatius pressupostaris del 2024 i la reactivació de la clàusula general d’escapament, suspesa a principis del 2020 per la pandèmia, i que mantindrà les regles fiscals congelades fins a finals de l’any vinent. «És una prioritat urgent atès el moment crític en què som», ha insistit Gentiloni, que ha anunciat la intenció de presentar propostes legislatives i noves orientacions durant el primer trimestre del 2023.

«Es tracta d’una bona base de treball», ha valorat la vicepresidenta primera del Govern, Nadia Calviño. «És una proposta equilibrada, inspirada en el paper hispanoholandès (‘non-paper’ presentat el març del 2022) i els seus principis bàsics d’apropiació nacional, enfocament a mitjà termini i diferenciació per país», ha reivindicat Calviño. El Govern espanyol no descarta que l’acord definitiu sobre el nou text legal europeu arribi sota presidència espanyola de la UE, el segon semestre del 2023.

Quadratura del cercle

Segons la nova arquitectura, els països de la UE hauran de presentar plans d’ajust fiscal i estructural nacionals amb un horitzó de quatre anys tot i que prorrogables a set anys a canvi de compromisos en matèria de reformes i inversions. Amb aquest nou sistema, segons Brussel·les, els estats membre disposaran d’un marge de maniobra més gran i flexibilitat per fixar i apropiar-se de les seves respectives trajectòries d’ajust fiscal. Un únic indicador operatiu –la despesa primària neta, és a dir, la despesa que està sota el control d’un govern– servirà de base per fixar la senda d’ajust fiscal i portar a terme la supervisió fiscal anual, fet que simplificarà el marc.

Tot i que seran els governs els que dissenyaran els seus plans nacionals, en coordinació amb Brussel·les, la Comissió Europea presentarà abans una senda d’ajust fiscal de referència a quatre anys vista per a cada un amb l’objectiu de garantir que el deute dels països amb problemes d’endeutament importants o mitjans se situï en un camí de descens plausible i que el dèficit es mantingui de manera creïble per sota del valor de referència del 3% del PIB. A continuació, seran els estats membre els que hauran d’acabar de polir i presentar els seus respectius plans amb la seva trajectòria fiscal a mitjà termini, així com els seus compromisos prioritaris de reforma i inversió pública. 

Ajustos adaptats

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Els estats membre podran proposar períodes d’ajust més llargs, ampliant la senda d’ajust fiscal tres anys anys més, fins als 7 anys, sempre que es comprometin amb una sèrie de reformes i inversions que recolzin la sostenibilitat del deute. Com va passar amb els plans de recuperació, Brussel·les avaluarà posteriorment la situació i, si passen el tamís –si el deute es manté en un camí descendent o es manté en nivells prudents–, el pas següent serà l’aprovació final del Consell de Ministres d’Economia i Finances de la UE (Ecofin), tot i que la Comissió continuarà supervisant el compliment dels plans i els governs hauran de presentar informes anuals. «Si veiem que un país no està complint els seus compromisos, podrem sol·licitar un pla revisat amb una senda més estricta i sancions», ha explicat Dombrovskis.

A canvi d’aquesta flexibilitat, la nova arquitectura inclourà un sistema sancionador més efectiu, amb sancions menys importants en termes quantitatius, però més nocives en termes de «reputació». Es manté el procediment per dèficit excessiu –per als països que superin el 3% del PIB–, perquè «ha funcionat», però s’elimina l’obligació de reduir el deute un vigèsim a l’any per als països que superin el llindar del 60%, perquè «ha deixat de ser realista», i se substitueix per un sistema que s’activarà, en canvi, si els països es desvien de la senda de despesa acordada. A més, es manté la condicionalitat macroeconòmica per als fons estructurals i per al Mecanisme de Recuperació i Resistència de manera que aquest finançament podria suspendre’s quan els estats membre no hagin pres mesures efectives per corregir el seu dèficit excessiu.