Unai Sordo (CCOO): «Quan la patronal ha de posar diners de la seva butxaca no arriba a acords»

No ho sé, però estic convençut que no sortiria davant. Primer perquè té un element que no està solucionat políticament, que és l’increment del període de càlcul de la base reguladora. I perquè la resta de les mesures són encara insuficients. Per exemple, en matèria de pensions mínimes, en llacunes de cotització o en compromisos de deixar com a estructural el mecanisme d’equitat intergeneracional (MEI). Sense aquests elements no hi haurà acord sindical, però és que políticament està molt lluny també de concitar una majoria.

¿Creu que hi arribaran abans del 31 de desembre? 

Ho veig molt complicat. La reforma de les pensions inclou peces molt interrelacionades i si en toques una influeix en la resta. Per la dificultat en la negociació i per la poca agilitat que està mostrant el ministeri, crec que és molt difícil. Tot i que tampoc passa gran cosa [si no es tanca abans del 31 de desembre]. Hi ha una certa obsessió i la majoria de coses que són a sobre de la taula trigarien a entrar en vigor uns quants anys. És absurd voler tancar-ho sí o sí en set dies.

La recepció de 10.000 milions d’euros de fons europeus depenen d’això, segons el Govern

L’alliberament dels recursos és posterior. Ningú que no cregui en l’home del sac pot pensar que per fer una reforma quatre dies després de Reis no s’alliberaran recursos per a la quarta economia de la zona euro. El que ens està dient Europa és que les reformes de pensions que es facin han de ser sostenibles.    

L’increment de bases de cotització del 30% els sembla insuficient. Vostès parteixen del deslímit. ¿Una pujada del 50% la veurien suficient?

Un augment fins al 50% seria rellevant. Quedar-se en el 30%, com està plantejant el Govern, no és suficient per esmorteir la pressió demogràfica quan es jubili la generació del ‘baby boom’. Però també és una qüestió de sentit comú. No és comprensible que algú que guanya 1.200 euros cotitzi per tot el seu salari i algú que guanya més de 40.000 euros, no. I serà un increment de costos per a les empreses que estan a disposició de pagar més salaris; no suposarà un problema econòmic. A més, ningú qüestiona que s’hagin d’incrementar també les pensions màximes.  

¿Pujar les bases màximes ara garanteix evitar futures retallades de pensions?

Si fóssim capaços de tancar un segon paquet de reformes que garanteixi prou ingressos a llarg termini, avalat per una majoria parlamentària, socialment i per la Comissió Europea, crec que un Govern que vulgui retallar les pensions es ficarà en un embolic. Tot i que no s’ha d’enganyar amb solucions màgiques. Això no és només qüestió de pujar les bases i hem d’assumir que durant els pròxims 25 anys el Govern ha d’injectar diners via Pressupostos Generals de l’Estat. La pregunta que ens hem de fer és: ¿quin percentatge del PIB volem gastar-nos en pensions i com el financem?

L’altra pota de la reforma és ampliar de 25 a 28 anys el període de còmput. ¿És una retallada de pensió?

Tal com ho planteja Escrivá, pràcticament l’efecte sobre el conjunt és neutre. Hi ha pensions que es veuran una mica perjudicades ara mateix i d’altres una mica beneficiades en un futur. Ens sembla innecessària, sobretot amb les mesures clarament insuficients que hi ha per cobrir llacunes de cotització. I si l’efecte global és neutre tampoc es si és necessari de cara a Europa. Ara mateix no compta amb aval polític i nosaltres sense això no entrarem.

¿Es considera traït pel reforç de la Inspecció de Treball pactat entre el Govern i EH Bildu? 

No, allà hi ha una sobreactuació enorme i evident de la CEOE. Tot i que és veritat que el Govern hauria d’haver parlat això amb els agents socials. També és cert que això no és la recuperació de l’autorització administrativa dels eros. Ens sembla insuficient, tot i que la compartim. Que algú s’enfadi perquè la inspecció simplement comprovi que les causes que al·lega una empresa per acomiadar són certes mostra que una part dels empresaris pensen que poden fer i desfer al seu aire. 

¿Per què sobreactua la patronal?

Quan ens convoquin per parlar de l’augment del salari mínim ho sabrem. Espero que no sigui una coartada per no participar-hi. 

Si la patronal es desmarca seria el seu tercer no consecutiu a una revisió de l’SMI. Que podria sumar-se a un no en pensions i a l’Estatut del Becari. ¿Com hem passat de l’idil·li del diàleg social a aquest escenari? 

De soroll polític i de tensió n’hi havia abans i ara. Cal reconèixer que llavors la CEOE va aconseguir aïllar-se, anar pel seu propi camí i arribar a acords molt rellevants. Dit això, eren acords que versaven sobre com es repartien els recursos públics per salvar empreses i ocupació. Ara estem parlant de repartir els costos de la inflació entre marges empresarials, salaris i recursos públics. I la CEOE se’n desentèn perquè vol sortir d’aquesta crisi com ho ha fet sempre: devaluant salaris. Quan la patronal ha de posar diners directament de la seva butxaca no arriba a acords.   

¿Creu que estan pensant més en les eleccions del 2023?

Pot ser una de les variables. 

¿I vostès? ¿Li reclamaran al Govern endurir l’acomiadament? 

Sí, tot i que intueixo que serà complicat convèncer-los.

¿Creu que les reformes que han pactat amb el PSOE i Unides Podem les perdran si guanya el PP l’any que ve?

Si guanya el PP i governa amb Vox, evidentment, sí. En aquest esquema hi ha un risc de desfer els drets laborals, socials i civils que Espanya ha recorregut des del 1978. Ho estem veient a Castella i Lleó. Però jo no m’avançaria als esdeveniment perquè queda molt partit.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

¿Veu alguna possibilitat al fet de reprendre amb la patronal l’acord salarial l’any que ve? 

De possibilitats n’hi ha, però no serà senzill. Presentarem una proposta flexible. Hi ha d’haver referència als preus, però es poden incloure més elements. Com vincular-lo als resultats econòmics que tinguin les empreses i els sectors sempre que sigui objectivament comprovable.  I al Govern li reclamarem amb furor la modificació de la llei de contractes públics per poder tornar repercutir a preus els salaris que negociem en els convenis col·lectius. En sectors precaris i molt feminitzats, les empreses argumenten que no poden revaloritzar salaris perquè no els deixa l’administració per a la qual treballen. I com que el sector públic està licitant el preu més baix, les empreses van amb ofertes temeràries que amb prou feines donen per cobrir els convenis, i quan aquest conveni es millora, no poden pagar-lo.