L’hidroducte entre Espanya i França convertirà BCN en porta de sortida del 10% de l’hidrogen que es consumeixi a Europa

Barcelona serà el punt de partida del primer corredor verd d’Europa, segons l’acord al qual van arribar els presidents Pedro Sánchez, Emmanuel Macron i António Costa el desembre del 2022 per crear una interconnexió d’hidrogen entre la península Ibèrica i França. L’objectiu és que la canonada permeti traslladar dos milions de tones anuals d’hidrogen a la resta del continent amb l’objectiu d’alimentar, el 2030, el 10% de tot el consum d’hidrogen d’Europa, tot i que encara queden dubtes per resoldre sobre el procés i el disseny del conducte.

Les xifres

Denominat com BarMar, serà un tub de 2.550 metres de profunditat, 355 quilòmetres de llargada i un diàmetre de 28 polzades que transportarà només hidrogen a una pressió de 210 bars. S’estima que costarà uns 2.500 milions d’euros, la meitat dels quals vindria de la Unió Europea, motiu pel qual el Govern l’ha presentat com un projecte d’interès comú (PCI, per les seves sigles en anglès). Hi havia tres possibles dissenys de traçat a sobre de la taula. L’A era el més directe, de 369 quilòmetres de llargada i una profunditat màxima de 985 metres, però incloïa cavitats i valls en el trajecte; els dissenys B i C –el C és el triat finalment– tenen una profunditat semblant –al voltant de 2.550 metres–, però l’opció triada és més curta i té un pendent més suau cap a dalt.

A més, aquest hidroducte Barcelona-Marsella s’inclou dins d’un projecte més ampli denominat H2Med que inclou una altra infraestructura transfronterera entre Espanya (Zamora) i Portugal (Celorico da Beira), així com els inicis d’una xarxa interna per connectar els principals centres de producció de l’hidrogen amb demanda domèstica i amb la resta d’Europa al connectar la connexió de Cartagena a Barcelona, de Barcelona a Gijón, un eix pel Cantàbric i una altra connexió que uneixi Gijón i Huelva.

Les fases

A finals de l’any passat es van aconseguir les principals fites: l’acord polític i el disseny preliminar del projecte conforme al que demana Europa per donar-li finançament –Von Der Leyen sempre ha dit que Europa no finançarà nous tubs de gas–. Aquest és el primer pas d’un llarg camí perquè s’iniciï la construcció a finals del 2025 o a principis del 2026, que durarà uns 56 mesos, segons les previsions del Govern, i començarà a funcionar cap al 2030. Per començar, si no aconsegueix finançament europeu no es posarà en marxa, segons les parts. A més, falten encara els estudis tècnics i d’impacte ambiental i les diferents consultes que podrien retardar o frenar el projecte. «No sabem quines inconsistències es poden presentar al camí perquè no hi ha un coneixement previ», adverteix l’analista del sector energètic d’IEEFA, Ana Maria Jaller-Makarewicz.

Un exemple és el que va passar amb el projecte anterior, conegut com MidCat, del qual es va dir el 2014 que podria reemplaçar el 10% del consum de gas rus a Europa. No hi va haver consens entre els països, com ara, però el toc de gràcia el van donar els reguladors espanyol i francès –la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) i la Comissió de Régulation de l’Energie (CRE)– al tombar el projecte el 2019 després de l’avaluació presentada pels transportistes dels dos països, Enagás i Teréga, per la falta de demanda.

Els dubtes

Notícies relacionades

Un missatge per a les empreses: abordeu la sostenibilitat com a negoci

El Govern adjudica per 2,3 milions l’obra d’accés al port de Barcelona

En aquest sentit, un dels grans dubtes que sobrevola aquest projecte és si hi ha prou demanda per a aquest hidrogen, ja que es tracta d’una tecnologia encara en desenvolupament. «S’ha dit que l’hidroducte alimentaria Alemanya, però falta el pla de França que continuï la infraestructura de Marsella al nord d’Europa», afegeix Ana Maria Jaller-Makarewicz. No obstant, el president de la patronal gasista Sedigas, Joan Batalla, remarca que aquest vegada el focus podria anar més enllà, en la seguretat de subministrament. «El context i la conjuntura energètica actual (marcada per la guerra d’Ucraïna i les necessitats d’un gas que abans corria a raig pels gasoductes) «han canviat dràsticament la importància de la seguretat energètica», explica.

Una altra incògnita és el tipus d’hidrogen que correrà per aquesta autopista, ja que Espanya vol que sigui produït amb renovables i França advoca per la nuclear, i si la direcció del flux serà des de la península Ibèrica cap a dalt o si inclourà la doble direcció. «El lògic és que Espanya, si és productor d’hidrògen verd, no compri hidrogen rosa francès, tot i que es pot veure de tot. En el que estem tots (Europa) d’acord és en l’hidrogen verd, però alguns països aposten pel rosa perquè tenen molta energia nuclear; d’altres, pel blau, perquè tenen grans jaciments de gas natural i tradició de segrest de CO2, però potser després no el poden comercialitzar», explica el president de l’Associació Espanyola de l’Hidrogen (AeH2), Javier Brey. Un altre debat pendent és com es fabrica aquest hidrogen verd, ja que falta regulació europea.