Pensions i salari mínim, les claus del xoc entre el PSOE i Unides Podem

El focus més fort de dissensió actualment en el si de la coalició –laboralment parlant– es troba en la reforma del període de còmput per calcular futures prestacions. Actualment, la Seguretat Social té en compte els últims 25 anys cotitzats per una persona per, a partir de la mitjana, estipular l’import de la prestació. I la intenció del ministre José Luis Escrivá és elevar aquesta xifra a 30 anys, tot i que amb la possibilitat de descartar els 24 mesos pitjors.

Històricament, la bibliografia especialitzada ha determinat que ampliar el període de còmput es tradueix en pensions més baixes, ja que històricament els millors anys de cotització eren els últims, en què l’empleat acumula més antiguitat i millors nòmines que quan és jove. El Banc d’Espanya, per exemple, va quantificar que ampliar de 25 a 35 anys suposaria una retallada del 8,2%. Tot i que també va apuntar que si s’hi introduïen elements correctors, com la possibilitat de descartar un nombre d’anys, aquesta retallada es neutralitzava.

Escrivá defensa que actualment, i cada vegada més, les carreres laborals són més discontínues i menys lineals i hi ha cada vegada més gent per a qui els últims anys de la seva carrera professional no són les millors. Pensant en ells justifica aquesta ampliació de càlcul, de la qual diu que prop del 30% dels futurs pensionistes se’n veuran beneficiats. Una proporció, segons els seus números, molt més gran que el volum de perjudicats.

El problema és que des d’Unides Podem desconfien d’aquests càlculs i al·leguen que aquest punt no està explícitament recollit en els consensos del Pacte de Toledo. En privat, fonts del diàleg social afirmen que els damnificats d’aquesta reforma es veurien damnificats de manera immediata i els beneficiats de manera més progressiva i menys concreta en el temps.

L’altra pota de l’actual fase de la reforma de les pensions es troba en les bases màximes de cotització. Actualment ,els sous més alts no tributen per tot el seu salari en termes de Seguretat Social i a partir d’una xifra deixen de pagar cotitzacions. La idea d’Escrivá és augmentar-les progressivament, per ingressar més i esmorteir part de l’increment de despesa que suposarà la jubilació de la generació del ‘baby boom’. L’oferta que recull l’últim esborrany presentat per Escrivá als agents socials plantejava un increment de les bases màximes cada any igual que l’IPC –com l’import de les pensions–, més un recàrrec addicional que portaria a una pujada total del 30% al llarg dels pròxims 30 anys.

Aquí el ministre mira d’armar una proposta que acontenti patronal i sindicats, venent predictibilitat a la primera i més ingressos als segons. Les diferències en aquesta matèria amb Unides Podem no són de pes, si bé els morats, igual com els sindicats, reivindiquen el deslímit de les bases màximes. És a dir, que els salaris més alts cotitzin per tot el seu salari, si bé els morats estan en contra d’oferir una pensió màxima equivalent, amb l’objecte de recaptar més i redistribuir-lo després.

Escrivá s’ha mostrat en contra de la igualació i haurà de trobar un punt intermedi amb els seus socis entre aquest 30% i la igualació total. Més complicat serà després forjar un acord amb la patronal, ja que aquesta part de la reforma implica un increment de costos, especialment entre les grans corporacions.