¿Com evitar que els fills visquin pitjor que els seus pares?

Si els ‘baby boomers’ van veure passar 20 anys entre la seva primera crisi, la del petroli del 1973, i la segona, quan Espanya va entrar al mercat comú europeu, els ‘mil·lennistes’ acumulen tres terratrèmols econòmics en només dècada i poc de trajectòria laboral. Primer, el 2008, va ser la financera i immobiliària, i recentment la de la covid l’ha rellevat l’actual espiral de preus. Des de fa anys està instal·lada una opinió popularment compartida que els joves d’avui –en termes relatius– viuen pitjor que els seus progenitors. Una opinió avalada per una bateria de dades que mostren com els joves d’avui tenen pitjors sous, treballs més precaris (quan no estan a l’atur) i paguen més pel seu sostre, entre altres factors.  

¿Com trencar amb aquesta inèrcia i recosir la bretxa intergeneracional? Les receptes que ofereixen els diferents experts consultats per a aquest reportatge difereixen, si bé tots coincideixen en el mateix missatge. «Plantejar un conflicte entre pensionistes i joves és una fal·làcia», coincideix el professor de la UAB i investigador del centre d’estudis demogràfics, Pau Miret. 

«No és una guerra intergeneracional», coincideix el catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid i subdirector de Fedea, José Ignacio Conde-Ruiz. «Les polítiques bones per als joves no són un xec cultural, són aquelles que promouen el creixement a llarg termini. [...] Els que ja tenim una edat ens hauríem de preocupar a l’hora de votar no només per nosaltres, sinó també per ells», apunta.

La vivenda s’ha demostrat que és una llosa creixent sobre l’esquena dels més joves, especialment ateses les condicions laborals actuals. Espanya, que ja quan va començar el segle era un dels països de la Unió Europea on més trigaven els joves a anar-se’n de casa dels pares, no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat. El 2000, un espanyol s’independitzava als 29,4 anys; el 2021 ho fa als 29,8 anys. «El 1985, amb la ‘llei Boyer’, es liberalitza el mercat del lloguer a Espanya, els preus es disparen i des d’aleshores cap govern s’ha preocupat per aprovar mesures que garanteixin que els joves puguin accedir a una vivenda», apunta Miret. 

¿La seva recepta? Ampliar els recursos als ajuntaments perquè desenvolupin els seus propis parcs de vivenda públics i donin ús preferent a les persones menors de 30 anys. «Si l’article 47 de la Constitució –tots els espanyols tenen dret a disfrutar d’una vivenda digna i adequada– queda en paper mullat», apunta. «La mesura depèn molt del municipi. L’Estat té una gran oportunitat a través de la Sareb, aquí té un gran actiu immobiliari per habilitar més lloguer social», coincideix el director de l’Institut d’Innovació Social d’ESADE, Ignasi Martí. «També cal explorar alguna mena de regulació dels lloguers a preu de mercat», afegeix Martí.  

¿Com corregir la devaluació salarial?

Lloguers alts i sous baixos. Les condicions a què accedeixen els joves al mercat de treball s’han anat degradant. Per exemple, fa 20 anys, el 2002, el salari mitjà d’una persona d’entre 20 i 24 anys equivalia al 61% del salari mitjà espanyol. El 2020, últimes dades disponibles de l’enquesta d’estructura salarial de l’INE, aquest percentatge ha baixat 10 punts, fins al 51%. En aquell mateix període, la parcialitat entre els menors de 30 anys s’ha duplicat i la temporalitat s’ha mantingut immutable: un de cada dos joves no té un lloc fix. 

Des del sindicat UGT destaquen dues mesures recents que els pròxims anys poden invertir part d’aquesta tendència a la precarització dels nous joves que s’incorporen al mercat de treball: la reforma laboral i les recents pujades del salari mínim. Sobre la primera, tot just compleix el primer any de vigència i les dades mostren que ha aconseguit desencallar una temporalitat cronificada entre els joves. Si des de principis de segle un de cada dos menors de 30 anys tenia un contracte eventual amb a penes variació en el percentatge, passat un any el percentatge ha baixat el 34,9%.

«Fins al 2017 –quan Pedro Sánchez accedeix al Govern–, durant molts anys el salari mínim va anar creixent sistemàticament per sota del que pujava el salari mitjà. I el salari mínim el cobren, principalment, els joves», apunta el coordinador de l’àrea econòmica de la central. Des d’aleshores, l’SMI s’ha revaloritzat un 37% en cinc anys, a expenses de la nova pujada que té encara pendent de registrar aquest any. «Fins ara ha quedat demostrat que les empreses tenien marge per pujar aquest salari mínim; a partir d’ara serà qüestió d’ajustar-lo cada any en funció del creixement econòmic», afegeix.

¿Com fer front a la creixent despesa en pensions?

Reformes com la laboral no necessiten recursos públics, però d’altres, com les de les polítiques de vivenda per les quals advoquen els experts consultats, sí. «Els joves han sigut fins ara absolutament irrellevants a ulls dels partits polítics. I això pesa molt a l’hora de distribuir els recursos públics», opina el subdirector de Fedea, José Ignacio Conde-Ruiz, que està pendent de publicar el seu llibre ‘Juventud atracada’. «La prova la tens aquest any, que sense cap mena de debat públic s’ha decidit pujar totes les pensions un 8,5%, i no només pujar aquesta quantitat les més baixes i les més altes, sinó plantejar que pugessin com ho estan fent els salaris», apunta. 

Segons els Pressupostos Generals de l’Estat del 2022, quatre de cada 10 euros invertits per l’Estat van a les pensions. Una despesa que anirà en augment les pròximes dècades, quan els ‘baby boomers’ es vagin jubilant i deixant pas a generacions menys nombroses. Per evitar que aquest previsible augment de despesa es mengi tot el marge de l’Estat per fer política, seran necessaris més ingressos i/o menys despeses. 

Notícies relacionades

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Montero xifra en 5.000 milions el cost d’anul·lar la reforma de societats

«Si la demografia ha canviat has de reformar el sistema de pensions, per exemple allargant l’edat de jubilació d’una manera flexible que permeti compatibilitzar pensió i salari», apunta. «Ningú vol introduir aquestes mesures, però si no ho fas, ¿d’on trauràs diners per a altres tipus de polítiques?», apunta el catedràtic de la Complutense. 

«Les pensions i les polítiques socials no són caixes tancades», replica Del Pozo (UGT). «L’Estat pot obtenir més recursos de moltes maneres, com perseguint el frau fiscal sobre els beneficis de les empreses o pujant les baixes cotitzacions a la Seguretat Social que tenen ara mateix els salaris més alts», apunta. «Contraposar una cosa amb l’altra és un debat absolutament forçat. Quan es puja la despesa en defensa és absurd dir que els militars el treuen als joves», afegeix.