El recurs d’Ayuso davant el Constitucional obre la guerra judicial contra els nous impostos del Govern

Des del punt de vista formal, el recurs qüestiona el procediment parlamentari seguit per a la creació del nou impost. L’impost no es va crear a partir d’un projecte o proposició de llei, sinó a través d’una esmena introduïda «de forma sorprenent» en una altra proposició de llei (la relativa a la creació dels nous gravàmens sobre la banca i sobre les energètiques), «eludint el procediment legislatiu», malgrat tractar-se d’una qüestió tan rellevant. Aquesta via va impedir a la resta dels grups presentar esmenes al Congrés dels Diputats sobre la regulació d’aquest tribut, «conculcant-se d’aquesta manera el dret fonamental a la representació política consagrat en l’article 23.2 de la Constitució», segons el text del recurs. A més, a l’utilitzar el vehicle d’una proposició de llei (impulsada pels grups parlamentaris del PSOE i Unides Podem), es va evitar «la necessària submissió a audiència i petició d’informes», com el que, d’una altra manera, s’hagués hagut de sol·licitar al Consell d’Estat.

El segon dels arguments que s’esgrimeix fa referència al fet que amb la creació del nou tribut «s’ha pretès harmonitzar, de forma impròpia, les competències normatives legítimament exercides per les comunitats autònomes en relació amb l’impost sobre el patrimoni, sense respectar el procediment establert a l’efecte en les normes integrants del bloc de constitucionalitat». El recurs argumenta que el fet imposable del nou impost estatal de solidaritat de les grans fortunes (patrimonis nets a partir de 3 milions) «se solapa» amb el preexistent impost sobre el patrimoni (que s’aplica a partir de 700.000 euros), la recaptació del qual està cedida a les comunitats autònomes. Així, el nou impost «neutralitza la bonificació de l’impost sobre el patrimoni que tenia aprovada la Comunitat de Madrid [del 100%], forçant la tributació del patrimoni de les persones físiques que tinguin la seva residència habitual a la regió madrilenya quan aquest excedeixi dels 3 milions d’euros». Per al Govern d’Ayuso, això suposa, de facto una «modificació dels termes de la cessió» de l’impost de patrimoni a Madrid que hagués requerit el previ acord de la Comissió Mixta de la comunitat i l’Estat i una modificació legal. «Per tant, la creació d’un nou tribut amb l’exclusiu objecte d’harmonitzar la tributació del patrimoni de les persones físiques eludint el procediment legalment previst per a la modificació de les condicions de la cessió de l’Impost sobre el Patrimoni constitueix un autèntic frau de llei», assenyala.

Des del punt de vista de la Comunitat de Madrid, que el nou impost tingui efectes per a tot l’exercici 2022, malgrat que només va estar vigent durant els tres últims dies de l’any (la seva aprovació es va publicar al BOE el 28 de desembre) constitueix una mena de «retroactivitat», i «un augment del deute tributari que es pot qualificar de no previsible i sense prou justificació» que «vulnera el principi de seguretat jurídica consagrat en l’article 9.3 de la Constitució».

Com a quart argument jurídic, el recurs construït per l’Advocacia General de la Comunitat de Madrid afirma que «la configuració del tribut vulnera els principis de capacitat econòmica i no confiscatorietat protegits per l’article 31.1 de la Constitució, ja que, tractant-se d’un impost temporal inicialment exigible per dos anys, els tipus de l’escala no s’ajusten a la realitat econòmica i pressuposen una manifestació de riquesa irreal o fictícia». El nou impost inclou una escala amb tres tipus de gravamen (1,7%, 2,1% i 3,5%) aplicables a partir d’un patrimoni net de 3 milions. «Tanmateix, atenent els indicadors econòmics del moment actual, es comprova que, fins i tot per a un expert inversor, és pràcticament impossible obtenir rendiments ni tan sols pròxims als tipus de gravamen consignats en els tipus de l’escala», s’argumenta en el recurs per remarcar el caràcter «confiscatori» que, segons el seu parer, té el nou tribut.

El recurs argumenta, a més, que «l’impost atempta igualment contra l’autonomia financera de les comunitats autònomes (específicament, pel que fa a aquest recurs de la Comunitat de Madrid), al deixar sense efecte les competències normatives exercides per aquestes en matèria de tributs cedits, desconeixent igualment la seva autonomia política i els principis de corresponsabilitat fiscal, cooperació i lleialtat institucional». Segons la Comunitat de Madrid, «l’autonomia financera no només implica la possibilitat d’establir o augmentar tributs, sinó també la potestat de rebaixar-los i fins i tot suprimir-los», i aquest principi hauria sigut vulnerat per la creació d’un tribut estatal que, de facto, desmunta la decisió del govern regional de bonificar al 100% la tributació del patrimoni.