La rendibilitat que la banca obté de les llars s’eleva ja al màxim històric

En banca es coneix com a diferencial de clients el marge que existeix entre el tipus mitjà que es cobra per deixar-los i el tipus mitjà amb què es remunera el seu estalvi. Sempre és positiu, perquè si no el negoci estaria en pèrdues i seria inviable, però com més ampli és, més diners guanya l’entitat de la seva clientela. L’enduriment de la política monetària del BCE provoca que les quotes dels crèdits variables ja concedits pugin segons està recollit als contractes, així com que el preu dels nous préstecs també s’incrementi com a reflex de l’alça de l’euríbor (tipus a què es presten els bancs entre si). En canvi, el sector està alentint l’increment de la remuneració dels dipòsits, aprofitant la seva àmplia posició de liquiditat.

Prenent els dos tipus que el Banc Central utilitza com a referència, la diferència entre l’interès mitjà de la cartera d’hipoteques a particulars de la banca espanyola (2,35%) i del saldo de dipòsits a termini (0,23%) va ascendir al gener a 2,12 punts percentuals, màxim històric i el nivell més elevat precisament des que el BCE va començar a mesurar-lo el gener del 2003 (2,03 punts). Si es prenen només les noves hipoteques i dipòsits contractats el primer mes de l’any, la diferència és encara més inflada, amb un altre màxim de 2,6 punts, ja que el tipus dels esmentats crèdits va pujar al 3,19% (el nivell més elevat des d’agost de 2012), mentre que el dels dipòsits no només no va augmentar, sinó que va baixar per primera vegada en un any, del 0,64% al 0,59%.

Més que els europeus

Les entitats espanyoles, així, s’estan beneficiant notablement més que la mitjana europea de l’alça de tipus del BCE. Ho prova que la rendibilitat que obtenen de les llars (aquests 2,12 punts) és pràcticament el doble de la que aconseguien al juliol (1,31 punts), quan l’autoritat monetària va començar a encarir els diners per combatre l’espiral inflacionista. En el mateix període, el diferencial de client mitjà dels bancs de la zona euro amb prou feines va pujar de 0,51 a 0,63 punts, fins a situar-se 3,3 vegades per sota del nivell espanyol. 

Les entitats del país, així, cobren alguna cosa més que les europees per la seva cartera d’hipoteques (2,35% davant l’1,97%), mentre que paguen pel saldo de dipòsits un tipus substancialment menor: prop de sis vegades inferior (0,23% davant l’1,34%). El mateix passa amb les noves operacions, tant en els crèdits per a la compra de vivenda (3,19% davant el 3,1%) com en els dipòsits a termini (0,59% davant 1,64%). La conseqüència és que la diferència entre la rendibilitat que els bancs espanyols i els europeus obtenen de les llars mai havia sigut tan elevada, ni en el saldo (1,49 punts més) ni en la nova producció (1,14 punts).

En el cas de les empreses, en canvi, no passa el mateix. El tipus mitjà que cobraven els bancs espanyols a la seva cartera de crèdits a companyies al gener era del 2,93%, només lleugerament superior a la mitjana de la unió monetària (2,8%). Però al contrari que amb les llars, la remuneració del saldo de dipòsits corporatius a Espanya (1,53%) era només una mica inferior a la de la zona euro (1,65%). La rendibilitat que la banca espanyola obtenia de les empreses, així, era d’1,4 punts percentuals, només lleugerament superior a la de l’eurozona (1,15 punts), per sota del màxim històric (1,85 punts l’octubre del 2014) i notablement inferior a la que aconseguia de les famílies el gener (els esmentats 2,12 punts). 

Comparació desfavorable

L’element diferencial de la banca espanyola, per tant, és que està trigant més que l’europea a elevar el que paga pels dipòsits de les llars. Els grans banquers del país van evidenciar fa unes setmanes, durant la presentació dels seus resultats anuals, que retardaran tant com els sigui possible el pagament pels dipòsits i que en cap cas serà una pujada de tipus substancial ni generalitzada. Les entitats, així, solen argumentar que quan els tipus del BCE eren negatius, no ho van traslladar als seus clients minoristes (els hauria obligat a cobrar-los pels dipòsits). Segons esgrimeixen, això els va suposar una pèrdua de la qual ara miren de rescabalar-se, augmentant la rendibilitat que obtenen pels seus clients. 

El problema d’aquest argument és que aguanta malament la comparació amb el comportament mitjà de la banca de la zona euro. En els anys en què els tipus del BCE van ser negatius (de juny de 2014 a juliol de 2022), el tipus mitjà dels nous dipòsits a les famílies a l’eurozona va ser del 0,46%, davant el 0,17% a Espanya. És a dir, que els bancs europeus van pagar més que els espanyols durant aquell període i podrien argumentar ara per tant que haurien de compensar una pèrdua major, però no obstant han elevat més ràpid l’interès dels dipòsits a partir que el BCE va començar a apujar els tipus al juliol.

Notícies relacionades

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Montero xifra en 5.000 milions el cost d’anul·lar la reforma de societats

I el que és més, l’interès mitjà de les noves hipoteques en aquells anys de tipus negatius va ser més gran a la banca espanyola (1,93%) que a la mitjana de la zona euro (1,8%). En conseqüència, la rendibilitat que el sector espanyol va obtenir de les llars (1,75 punts) va ser més gran de la que van aconseguir els de l’eurozona (1,34), amb la qual cosa ara hi hauria menys terreny per recuperar.

La banca espanyola, en resum, es pot permetre no pagar pels dipòsits gràcies a l’elevada liquiditat que li van proporcionar les injeccions del BCE de la pandèmia i l’increment del pes dels dipòsits sobre els crèdits després de l’esclat de la bombolla immobiliària. Però ha apostat per una estratègia impopular i sense gaires precedents a Europa, per més que intenti esquivar-ho col·locant als seus clients fons d’inversió en deute públic (teòricament més rendibles que els dipòsits, però també amb més comissions).