¿Es pot comparar la caiguda de Silicon Valley Bank amb la de Lehman Brothers?

Abans de la caiguda de Lehman Brothers (en realitat no era el que s’entén per un banc, sinó que era més semblant al que a Europa és una societat de valors) el 2008, hi va haver alguns avisos i senyals un any abans, com la debacle d’altres bancs. Però la veritable cara i proporció d’aquesta crisi va començar amb la intervenció pública de les agències Freddie Mac i Fannie Mae, que controlaven la meitat del mercat hipotecari dels EUA, o el rescat del banc d’inversió Bear Stearns, venut després a preu de saldo a JP Morgan Chase. Els esdeveniments es van precipitar amb la fallida de Lehman Brothers, que Washington va decidir no rescatar; Bank of America va comprar Merril Lynch, un altre dels gegants de la banca d’inversió i injecció de capital públic al gegant assegurador American International Group (AIG). El Congrés dels EUA va acabar avalant una injecció al sistema per uns 700.000 milions de dòlars, encara sota el mandat de George Bush a la Casa Blanca per ‘menjar-se’ el mal deute de Wall Street a canvi d’entrar en el capital de les entitats, que després van anar tornant els diners. Amb això va culminar una etapa de trossejament de riscos que va acabar contagiant tot el sistema financer mundial a través de paquets d’actius que amagaven valors escombraries amb el segell de bona qualificació creditícia.

El 2008 el problema va ser l’esclat de la bombolla de les hipoteques ‘subprime’, mitjançant el qual les entitats, a l’empaquetar i vendre el risc hipotecari, s’oblidaven del control de riscos i col·locaven préstecs per a la compra de vivendes a col·lectius per als quals alguns autors com el professor retirat Leopoldo Abadía va encunyar el terme ‘ninges’, procedent de l’altre costat de l’Atlàntic: ‘no income’, ‘no jobs’, ‘no assets’ (sense ingressos, sense feina, sense actius). Les agències de qualificació de riscos, incentivades per unes comissions, que eren més voluminoses com més paquets d’actius es valoraven, avalaven uns actius amb càrrega tòxica.

Ara el problema ha residit en l’estratègia de SVB, un banc poc diversificat i molt de nínxol (especialitzat en el sector tecnològic i les ‘start-ups’), de destinar els dipòsits dels seus clients a la compra de deute públic a llarg termini –fonamentalment bons del Tresor dels EUA–, el valor del qual s’ha desplomat des que la Reserva Federal va començar a apujar els tipus d’interès. I és que la relació entre el preu i la rendibilitat en la renda fixa és inversa, és a dir, si pugen els tipus d’interès, baixa el preu, i a la inversa. A l’haver-se adquirit a preus més elevats, amb la caiguda de la cotització, els bons que aquesta i altres entitats tenen en els seus balanços perden valor. Però aquestes pèrdues no es materialitzen si no es realitzen. I és el que va succeir a SVB, que va haver de desfer-se d’aquests títols per intentar frenar la retirada massiva de dipòsits dels seus clients per problemes reputacionales. Els rumors propagats per les firmes de capital risc que el balanç de SVB no reflectia la realitat va desencadenar l’estampida que s’ha carregat l’entitat. Al final els reguladors van optar per tancar el banc i cobrir els dipòsits dels clients, majoritàriament vinculats al sector tecnològic. Les autoritats, amb la Fed al davant, analitzen què ha fallat i garanteixen els dipòsits, ja que més del 90% no ho estaven. Els experts afirmen que la debacle és conseqüència de la laxitud regulatòria per a bancs mitjans i regionals sota la presidència de Donald Trump, que ha impedit detectar els problemes de SVB i del també intervingut Signature Bank amb temps. L’objectiu ara és frenar un contagi generalitzat que, de moment, afecta entitats mitjanes dels EUA.

És prematur encara determinar el grau de contagi, però en el sector financer es tem ja que la banca de tot el món, inclosa l’espanyola, ha adquirit enormes volums de deute públic els últims anys, precisament intentant mantenir una política conservadora, diferent de la del 2008. I tot això ha traslladat el risc sobirà als seus balanços. En cas de patir problemes de confiança, no tindrien més remei que emular SVB: ampliar capital i vendre actius, entre els quals s’inclouen uns bons que han perdut valor. I d’aquí neix la desconfiança. En tot cas, a la banca espanyola, el 77% de la cartera de deute públic es manté fins al venciment, la qual cosa és molt diferent que quan està disponible per a la venda, que sí que faria aflorar pèrdues, i que és el que ha passat amb el banc dels EUA, explica en un informe Alantra Equities. També les autoritats de la zona de l’euro i la vicepresidenta i ministra d’Economia, Nadia Calviño, s’han afanyat a descartar qualsevol contagi i destaquen la fortalesa i solvència de la banca continental. En tot cas, les possibilitats de contagi depenen de la dimensió i la durada de la crisi als EUA, expliquen els analistes.

Una de les grans incògnites és saber fins a quin punt aquest terratrèmol farà que la Reserva Federal i el Banc Central Europeu (BCE) es replantegin la seva estratègia i facin una pausa en l’enduriment de la política monetària per combatre la inflació. En el cas de la zona euro, els analistes no tenen tan clar que el BCE hagi de variar de política per combatre la inflació, és a dir, continuar apujant els tipus d’interès perquè els bancs europeus i els espanyols tenen un elevat nivell de liquiditat aconseguit per la política de barra lliure per fer front a l’impacte de la pandèmia. Aquesta variable és, per exemple, la que els incentiva molt poc a augmentar la retribució dels dipòsits malgrat la pujada dels tipus d’interès, que sí que estan encarint les hipoteques a tipus variable.