¿Per què s’ha enfonsat en borsa Credit Suisse i què pot passar amb el banc?

Credit Suisse, fundat el 1856 a Zuric, és el segon banc suís més gran després d’UBS, un dels 20 més grans d’Europa i un dels 50 més grans del món. És a dir, una entitat de les anomenades sistèmiques, amb àmplies interconnexions en el sistema financer global. L’entitat va tancar l’any passat amb uns 540.000 milions d’euros en actius (poc menys que CaixaBank, per posar-ho en perspectiva), 50.480 empleats i presència a 40 països. El grup es dedica sobretot a la banca privada (gestió de grans patrimonis), la gestió d’inversions en actius financers (com ara fons d’inversió i pensions) i la banca d’inversió (assessorament i serveis financers per a empreses i institucions), a més de comptar amb un banc comercial comú a Suïssa. A Espanya, compta amb actius per valor de 10.062 milions d’euros. 

Credit Suisse té tota mena de problemes des de fa anys, aguditzats en l’última part de l’exercici passat. Els dubtes sobre el seu model de negoci i rendibilitat fan sospitar des de fa temps els grans inversors sobre la qualitat dels seus actius i, per tant, sobre si la seva solvència és suficient per afrontar possibles pèrdues latents. A més a més, ha sigut objecte de múltiples escàndols, amb un elevat cost en forma de sancions i condemnes. El banc, així, va perdre l’any passat uns 7.400 milions d’euros, molt per sobre dels 1.674 milions del 2021, i va admetre que per al 2023 també preveu uns «substancials» números vermells. A més, va patir una «significativa» sortida de recursos de clients per valor d’uns 126.000 milions, tota una mostra de desconfiança. D’altra banda, el seu segon accionista, Harris Associates, va vendre tota la seva participació. Les seves accions van baixar aquest dimecres fins a un mínim històric d’1,7 francs suïssos per títol, enfront els 12,66 del gener del 2021 i els 7,14 de fa un any.

El banc s’ha vist embolicat en multitud d’escàndols els últims anys, en molts casos, amb un elevat cost econòmic. El 2021, les autoritats dels Estats Units i el Regne Unit el van sancionar amb uns 450 milions d’euros per suborns a Moçambic entre el 2013 i el 2016. També aquell any, va haver de reconèixer unes pèrdues de més de 5.000 milions per la caiguda del fons nord-americà Archegos, i de 1.600 milions més per la fallida del britànic Greensill Capital, que el van obligar a retallar el dividend. Per si no fos prou, va registrar un cas d’espionatge als seus propis directius el 2019 (que va costar el càrrec al llavors conseller delegat, Tidjane Thiam), i a principis del 2022 el seu president, el portuguès Antonio Horta-Osorio (ex primer executiu de Santander UK i Lloyds), va haver de dimitir, menys de nou mesos després d’haver arribat al càrrec, quan es va revelar que s’havia saltat la quarantena imposada pel coronavirus, entre altres coses, per assistir a un partit de tennis a Wimbledon. També l’any passat, es va conèixer que el banc va guardar durant anys fortunes de persones acusades de tortures, tràfic de drogues, blanqueig de capitals, corrupció i altres crims greus, per un valor conjunt d’uns 100.000 milions de dòlars entre el 1940 i la dècada del 2010. El 2022, així mateix, va acordar pagar 467 milions als Estats Units per un litigi sobre valors recolzats per hipoteques que es remunta a la crisi del 2008, així com 238 milions a França per evitar ser processat per prospecció il·legal de clients i frau fiscal.

El banc va tornar al focus fa uns dies al retardar la presentació del seu informe anual al reconèixer «debilitats materials» en el control intern i el report dels seus estats financers. El desencadenant de la seva caiguda borsària, amb tot, han sigut unes declaracions d’Ammar al Khudairy, president del banc estatal saudita. L’entitat àrab és la principal accionista de Credit Suisse amb el 9,88% de les accions des que a finals de l’any passat va acudir amb 1.530 milions a l’ampliació de capital que va llançar el banc suís per reforçar la seva solvència i mirar d’aclarir els dubtes dels inversors. En una entrevista a Bloomberg, el banquer saudita va descartar taxativament que la seva entitat posarà més diners en cas que Credit Suisse necessiti reforçar encara més el seu capital. «La resposta és absolutament ‘no’, per moltes raons més enllà de la raó més simple, que és reglamentària i estatutària», va apuntar amb referència a l’increment de requisits legals que suposaria elevar la seva participació per sobre del llindar del 10%.

El seu president, Axel Lehmann, havia estat descartant de manera taxativa que el banc necessitarà un rescat públic, però, després de l’ensorrament borsari, l’entitat va sol·licitar a les autoritats bancàries suïsses que li facin una mostra pública de suport. El Banc Central de Suïssa i l’Autoritat de Supervisió del Mercat Financer Suís (FINMA) van sortir en defensa de la seva solvència a última hora de dimecres i li van prometre liquiditat «si és necessari», un missatge fonamental destinat a tranquil·litzar els inversors i clients i tallar la fuga de dipòsits que està patint l’entitat els últims mesos. El banc va presentar, l’octubre passat, un pla estratègic a tres anys per mirar de resoldre els seus problemes i convèncer els inversors, que inclou, entre altres mesures, una forta retallada de costos i la reducció i possible venda del seu negoci de banca d’inversió. Si continuen les vendes massives en borsa, amb tot, és difícil que ho pugui portar a terme. Sobretot perquè solen comportar sortides de dipòsits, com han admès estar rebent els seus rivals UBS i Deutsche Bank. I no hi ha banc que resisteixi una retirada mantinguda i massiva dels fons per part dels seus clients. Cal veure, per tant, si el missatge de les autoritats serà suficient o no per parar la sagnia.