¿Per què una pujada dels tipus d’interès pot perjudicar la banca?

Fins fa molt poc, en concret fins que el Banc Central Europeu (BCE) va començar a apujar els tipus d’interès el juliol passat per combatre la inflació, el crèdit fluïa amb facilitat, cosa que estimulava el consum i alimentava encara més l’escalada dels preus. Tot i que ho sembli, una pujada dels tipus d’interès per part del BCE no aporta només avantatges per al sector bancari, com la possibilitat de millorar els marges al ser més cars els crèdits (el que cobren per deixar) i mantenir sense alces significatives els dipòsits (el que paguen per l’estalvi). Una mesura d’aquest tipus encareix el finançament majorista per part dels bancs, és a dir, han de ‘comprar’ el diner a un preu superior. Això suposa que han de pagar més al BCE perquè els presti diners, després d’haver-los acumulat gratis durant el període de la pandèmia gràcies a les línies de liquiditat ofertes per l’autoritat monetària. Això, evidentment, ho hauran de traslladar als clients: amb menys accés al crèdit i encarint els nous préstecs. En resum, això acaba perjudicant sobretot els que han de demanar o tenen préstecs a tipus d’interès variable.

Fins a la data, la morositat a la banca, és a dir, els impagaments de crèdits per part de particulars i empreses, s’ha mantingut bastant a ratlla, segons han destacat des de les entitats financeres. Però, si persisteix l’encariment del preu del diner, és a dir, si el BCE continua apujant els tipus d’interès, la taxa de morositat, que l’any passat es va situar entorn del 3,9%, segons un estudi de la consultora EY, es pot disparar per sobre del 4%. Aquesta és una de les principals conclusions d’un informe que va publicar aquest dilluns la consultora sobre l’evolució futura dels crèdits. Això, al seu torn, reduirà el volum de finançament a empreses i famílies, ja que es prioritzaran la cautela i les provisions. Tot això alenteix el creixement econòmic i, per tant, hauria de refredar l’economia, és a dir, rebaixar la inflació.

En tot cas, les pujades dels tipus d’interès s’han traslladat a l’euríbor a un any, la referència principal per a les hipoteques de tipus variable, que d’estar en negatiu fins a l’abril de l’any passat ha arribat a acariciar el 4%. Això va modificar el perfil de les hipoteques i va fer que les de tipus fix assolissin un rècord l’any passat, que ara comença a rebaixar-se. Després de la crisi de SVB, l’euríbor ha tingut un respir els últims dies amb l’expectativa que, davant la crisi bancària que va començar la setmana passada als EUA, el BCE moderi les pujades del preu del diner per evitar la caiguda d’altres entitats financeres per l’enduriment de la política monetària. Altrament, aquest indicador tornarà a emprendre el camí de les pujades i podria superar el 4%, i asfixiaria més els que tenen hipoteques variables.

Un dels temors dels inversors és l’impacte que la pujada dels tipus d’interès té en el preu del deute públic. Al pujar el preu del diner, baixa la cotització dels bons, ja que les seves evolucions són inverses. Els bancs disposen de carteres d’aquest tipus d’actius pagades a preus més alts que els actuals. Aquest és un dels problemes que van provocar el tancament de Silicon Valley Bank (SVB) als EUA: va haver de vendre una ingent cartera de deute públic comprat a preus més alts per frenar la fugida de dipòsits per problemes reputacionals i molt concentrada en el sector tecnològic. La situació dels bancs espanyols és molt diferent. A més de tenir un negoci més diversificat, amb diferents tipus de clients, de famílies a empreses de tots els sectors, i una cartera variada de negocis (crèdit, assegurances, gestió d’inversions, banca privada per a grans patrimonis, banca corporativa per a empreses...), les seves carteres de deute públic només suposen aproximadament el 13% dels seus balanços de mitjana (enfront el 50,6% de SVB). Al seu torn, majoritàriament estan a venciment (77% del total). La part que està a valor de mercat, així mateix, té terminis de venciments més curts que el de SVB, de manera que les pèrdues que provoca en el patrimoni de les entitats en moments com l’actual són més automàtiques i contingudes. A més, els dipòsits garantits –fins a 100.000 euros per entitat i client– ascendeixen a una mitjana d’un 66% a Espanya (a SVB més del 90% no tenien cobertura. Per això les autoritats van anunciar que l’aportarien). A més, la normativa europea és més exigent i, per tant, els supervisors poden imposar als bancs de la zona euro més requisits de liquiditat. Als EUA, un dels problemes és que les entitats mitjanes i regionals tenen menys controls per una decisió de l’Administració de Donald Trump, que ara els EUA es replantegen.