Sistema públic

Reforma de les pensions a Espanya i França: en què s’assemblen i en què es diferencien

Les vagues i manifestacions contra Macron contrasten amb la pau social i el suport sindical que té la reforma del Govern

Reforma de les pensions a Espanya i França: en què s’assemblen i en què es diferencien

Un carrer encès, amb vagues i manifestacions que aglutinen milions de persones a França contrasten amb la pau social amb què el Govern de Pedro Sánchez acaba de tancar la seva reforma de les pensions. La cara i la creu d’un mateix debat: ¿Com fer sostenible el sistema públic davant la imminent jubilació dels ‘baby boomers’? A aquesta pregunta Espanya i França hi arriben des de posicions molt diferents. I és que l’esclat d’ira que pateix Emmanuel Macron aquests dies no és gaire diferent –potser sí més efusiu– que el que va viure Mariano Rajoy el 2013, quan va retallar a futur les pensions.

Notícies relacionades

I és que França transita aquests dies camins pels quals Espanya fa dies que va passar i restringeix drets als seus pensionistes –amb l’objecte de la sostenibilitat col·lectiva del sistema– que Espanya fa dies que va restringir. Les condicions de jubilació dels francesos són més favorables que la dels espanyols, i això es nota en els recursos que ha de destinar cadascun dels estats per sostenir el seu sistema públic. El francès hi inverteix un 14,5% del seu PIB, davant el 12% d’Espanya.

Partint d’aquestes diferències històriques, la reforma francesa està causant una revolta social perquè principalment imposa unes condicions més restrictives als treballadors per jubilar-se. Macron pretén elevar l’edat legal de jubilació i exigeix més anys treballats, una cosa especialment sensible per als treballadors. Dues qüestions que la reforma espanyola no toca, en tant que se centra principalment a augmentar els costos laborals que han d’assumir les empreses (i en menor mesura els treballadors) per generar més ingressos i alimentar la guardiola de les pensions.

¿Què canvia a França?

Treballar més anys

Macron ha obert un meló que feia anys que cap president francès tocava. Des de Nicolas Sarkozy que no s’augmentava l’edat legal de jubilació. Llavors els francesos es jubilaven als 60 anys i van passar a jubilar-se als 62. Ara Macron acaba d’allargar l’esmentada edat fins als 64 anys, amb un augment progressiu durant el que queda de dècada. Això perjudica especialment aquelles persones que van començar a treballar de més joves. A Espanya l’edat legal per retirar-se són els 66 anys i sis mesos i en els pròxims anys continuarà pujant fins a estabilitzar-se als 67 anys.

Aquesta jubilació als 67 anys és herència de l’últim Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que el 2011 va aconseguir pactar amb sindicats i patronal elevar aquest llindar de retir. Davant aquest consens espanyol, Macron s’ha trobat uns sindicats contraris a les seves tesis i que estan plantant batalla als carrers per mirar d’obligar-lo a renunciar a la seva reforma.

Més anys per cobrar el 100% de pensió

Un altre element que introdueix França amb la seva reforma és exigir més anys cotitzats per poder cobrar la pensió íntegra. Abans s’exigien 41 anys i ara se n’exigiran 43. A Espanya l’exigència actual és de 37 anys i nou mesos, i anirà pujant fins a arribar als 38 anys i sis mesos. En aquest sentit, i a diferència amb l’edat legal de jubilació, les condicions aquí són menys lesives per als espanyols.

¿Què canvia a Espanya?

Pensions segons l’IPC

La part que més directament han notat els pensionistes aquest any de la recent reforma de les pensions és que s’actualitzen cada exercici segons l’evolució de l’IPC. Una cosa que en un context com l’actual, amb una espiral de preus desfermada, ha provocat que l’Estat apugi les pensions un 8,5%. Aquesta actualització automàtica millora les condicions anteriors, que limitaven les pujades i les deixaven al criteri del Govern de torn, i blinda el poder adquisitiu dels pensionistes. Aquests saben que cada any les seves pensions pujaran com els preus, ni més ni menys.

França ja actualitzava cada any les pensions en funció de l’IPC mitjà per a tots els seus pensionistes, i la reforma de Macron no toca aquest punt.

Mateixos anys per calcular la pensió

Un dels principals elements que ha canviat amb la reforma dissenyada pel ministre José Luis Escrivá és el període de còmput. És a dir, els anys cotitzats per un treballador que després tindrà en compte la Seguretat Social per calcular l’import de la seva pensió. Hi ha consens entre els economistes que a més anys tinguts en compte, pitjor pensió els queda als jubilats. I és que, habitualment, els últims anys de vida laboral són els que millor es cobren, ja que s’acumula més antiguitat i és més normal tenir un rang més elevat que quan es comença a treballar.

Inicialment el ministre Escrivá va sondejar la possibilitat d’augmentar el període de còmput, per així reduir la despesa que l’Estat hauria de pagar en prestacions futures. Finalment, els equilibris interns i amb els agents socials han provocat que el resultat de la seva reforma no sigui lesiu per als treballadors. Abans de la seva reforma es tenien en compte els últims 25 anys cotitzats i, després, es deixa escollir el treballador entre els últims 25 anys o els últims 29 anys amb possibilitat de descartar els pitjors dos anys. A França també tenen en compte –en el sector privat– els últims 25 anys cotitzats.

Més impostos per a empreses i treballadors

Eminentment la ‘reforma Escrivá’ se centra a portar més diners a la guardiola de les pensions no fent que les persones es jubilin més tard, sinó obligant empreses i, en menor mesura, treballadors, a aportar més durant la seva vida laboral. La norma introdueix un augment de les cotitzacions socials per als treballadors i, amb molta més intensitat, per a les empreses. Aquest any ha entrat en vigor el conegut com a Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI), que és una contribució extra que a un treballador que cobra 2.000 euros bruts al mes li costa 20 euros més de salari. I en els pròxims anys li costarà 40 euros cada mes. El cost per a l’empresa és cinc vegades més elevat.

I també pugen els costos de les companyies que tinguin contractats empleats que cobrin més de 4.500 euros bruts al mes. La pujada de bases màximes i un recàrrec especial per a la part de salari que no cotitza provocaran que, a partir del 2025, apugin els costos per pagar nòmines a les empreses.

Temes:

Pensions Ocupació França

Inicia sessió 0 Comentaris