Terratrèmol a la borsa

La banca espanyola encara la tempesta financera amb un 27% més de capital que el 2008

La reforma de la normativa, supervisió i resolució bancària posterior a la caiguda de Lehman Brothers ha donat lloc a entitats més sòlides, grans i líquides
L’impacte de la pujada de tipus als bancs més febles suposa la primera gran prova de foc per a l’arquitectura institucional que va sorgir de l’anterior crisi

La tempesta bancària de les últimes setmanes ha fet que el fantasma d’una nova crisi financera torni a planar sobre els mercats mundials. En la memòria de tots els que la van viure encara pesa el pànic que va causar la fallida de Lehman Brothers el setembre del 2008 i els devastadors efectes que fins al 2014 van tenir les successives onades del sisme submarí de la Gran Crisi Financera i la Gran Recessió. La posterior reforma global de la normativa, supervisió i resolució dels bancs –que ha portat el sector espanyol a comptar amb 45.886 milions d’euros i un 27% més de capital per absorbir pèrdues que llavors– afronta aquests dies la seva primera gran prova de foc.

Tant les autoritats espanyoles com alguns dels principals banquers han sortit en tromba aquests dies per assegurar que la situació de la banca del país no té res a veure amb la que ha provocat la caiguda del nord-americà Silicon Valley Bank i el suís Credit Suisse o ara fa que trontolli el Deutsche Bank. ¿Però tenen raó o assistim a una repetició de l’«Espanya potser compta amb el sistema financer més sòlid de la comunitat internacional» que va proclamar el president Zapatero el setembre del 2008 a Nova York?

Tant les dades com els canvis en l’arquitectura institucional del control dels bancs apunten grans diferències. «Les crisis financeres se sap com comencen però no com s’acaben, perquè la pèrdua de confiança dels inversors té ramificacions imprevisibles. Però si anem als fonamentals, la situació no té res a veure amb la del 2008 i al sector espanyol ens agafa en una situació molt més forta. Mai es poden descartar ensurts, però ara com ara em semblen molt, molt improbables», matisa un dels grans banquers.

Solvents i líquids

Les dades apunten efectivament a una profunda transformació de la banca espanyola en aquests gairebé 15 anys. El sector, així, comptava al tancament del setembre amb 214.117 milions d’euros de Tier1 (capital de més qualitat més bons convertibles), pels 168.231 milions del tancament del 2008. Paral·lelament, ha augmentat els seus actius de 3,28 a 4 bilions d’euros, però ha reduït els actius mesurats segons el risc que suposen de provocar pèrdues a les entitats de 2 a 1,5 bilions. Això ha fet que el pes del capital sobre els esmentats actius ponderats per risc hagi augmentat del 8,1% al 14,26%.

Els bancs, per tant, són més grans però tenen menys risc i més guardiola per assumir possibles pèrdues. També tenen més liquiditat per afrontar sortides de dipòsits com les patides pels bancs caiguts. Així, la seva ràtio de cobertura de liquiditat (LCR, resultat de dividir el total d’actius líquids per les obligacions de pagament a curt termini) puja al 199%, el doble del que exigeixen les autoritats, amb un matalàs de 795.806 milions d’euros per fer front a obligacions de 398.934 milions. No és comparable perquè el 2008 ni tan sols existia l’exigència de tenir-lo constituït.

La punxada de la bombolla immobiliària, a més, ha provocat, una enorme millora de la seva ràtio de liquiditat més bàsica, que mesura el pes dels crèdits sobre els dipòsits. Ha baixat al 100,8% des del 195% del 2008 (els crèdits doblaven els dipòsits, amb la qual cosa les entitats necessitaven més finançament en els volàtils mercats de capitals). La morositat, d’altra banda, és similar a la de llavors (3,48% el gener pel 3,37%), però és a anys llum del màxim històric del 13,61% a què es va arribar el 2013, un nivell que els supervisors consideren altament improbable que es torni no ja a aconseguir, sinó a acostar-s’hi. Les carteres de deute públic ronden de mitjana un contingut 13% de l’actiu i majoritàriament estan a venciment (77% del total), mentre que els dipòsits garantits –fins a 100.000 euros per entitat i client– pugen a una mitjana del voltant al 66%.

Més i millor control

¿A què es deu aquesta notable millora? Antonio Carrascosa, exdirector del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) espanyol i exconseller de la Junta Única de Resolució (JUR) europea de bancs ho té clar: «El model europeu té bona salut: la supervisió única està funcionant bé i la resolució única, també. El Fons Únic de Resolució acabarà l’any vinent amb una dotació de 80.000 milions d’euros i, quan Itàlia ho subscrigui, el MEDE li podrà aportar una quantitat similar en cas de necessitat. Faltaria per crear el Fons de Garantia de Dipòsits comuna, aclarir el marc per resoldre entitats mitjanes per clarificar quan hi ha interès públic en la seva resolució o no, i homogeneïtzar alguns elements de les lleis nacionals d’insolvència. Però tot l’esquema institucional és molt més sòlid que el 2008».

Així, després de la debacle d’aquell any, l’arquitectura internacional de control dels bancs va experimentar una autèntica revolució, impulsada pel G-20. Es va endurir la normativa comptable (de Basilea II a Basilea III), així com els principis per a la supervisió de les entitats i la resolució dels bancs amb problemes. A la Unió Europea, la supervisió dels grans bancs va passar dels països al Banc Central Europeu (BCE), i la resolució la va assumir la nova Junta Única de Resolució. A més, es va reforçar la regulació amb la creació de l’Autoritat Bancària Europea (EBA) i es va crear la Junta Europea de Risc Sistèmic per vigilar les amenaces globals a l’estabilitat financera.

Casos aïllats

Notícies relacionades

«A la Unió Europea, el risc de solucions nacionals desordenades dels bancs amb problemes és menor que el 2008, perquè tenim la Comissió Europea, el BCE i la JUR i una llei que empara tot el procés i dona molta seguretat. És important que es mantingui l’esquema de resolució que va sorgir de la crisi del 2008, perquè si no les crisis bancàries poden anar acompanyades de crisis sobiranes (de les finances estatals dels països davant el risc que hagin de rescatar les seves entitats)», afirma Carrascosa, actual assessor extern del Fons Monetari Internacional (FMI) per assistències tècniques sobre el sistema financer de diversos països.

El dubte que pot sorgir és que com és possible, si tot ha millorat tant, que hagin tornat a caure bancs. «En el SVB, les autoritats es van equivocar al portar el banc a liquidació en lloc d’una resolució per no ser conscients del risc de contagi en el sistema financer. A l’entrar en liquidació, el fons de garantia de dipòsits s’activava, però només un 5% dels dipòsits estaven garantits. I a Credit Suisse, no s’ha aplicat el marc de resolució, sinó només alguns dels poders que permet. En els dos casos, s’hauria d’haver començat a actuar molt abans per evitar que les entitats arribessin a aquesta situació. Però no crec que el contagi s’estengui més, perquè tot i que es podria haver fet millor, s’ha resolt el problema principal», apunta.