10 gràfics per entendre per quina mitjana Europa està en vaga (i Espanya no)

Mentre mig Europa surt al carrer, Espanya constitueix un ‘oasi’ de pau social, amb la menor incidència de les vagues en dècades i un idil·li entre el Govern i els sindicats, que han acordat durant aquesta legislatura totes i cadascuna d’aquelles matèries sobre les quals han negociat. ¿Per què aquesta ‘excepció ibèrica’? ¿Tenen més motius els francesos, alemanys, portuguesos i britànics per sortir al carrer que els espanyols?

Si el grau de protestes socials fos directament proporcional a les condicions socioeconòmiques de cada país seria incomprensible que les manifestacions multitudinàries siguin al nord d’Europa i no al sud. Espanya registra les taxes d’atur i atur juvenil més elevades del ‘Vell Continent’, una de les proporcions de treballadors pobres més grans, és a dir, que malgrat que tenen una feina no arriben a final de mes i una de les edats de jubilació més elevades.

És a dir, dels motius pels quals francesos, alemanys, portuguesos i britànics estan sortint al carrer, els espanyols van històricament més carregats. No obstant, les arrels de tota protesta no són només materials. Si no que l’hi diguin a Karl Marx, que va pronosticar que la revolució comunista sorgiria a l’Alemanya industrial i va acabar passant a la Rússia agrària. Les condicions subjectives i la perspectiva són també determinants. No influeix només on som, sinó des d’on venim.

Fa més d’un any que la inflació castiga els treballadors de tot Europa, especialment accentuada després de l’esclat de la guerra d’Ucraïna. El cost de la vida cada dia és més car i això no dona senyals de remetre a curt termini, d’acord amb les recents dades d’inflació subjacent. No obstant, durant els últims mesos l’IPC s’ha moderat amb més intensitat a Espanya que en la resta de països de la zona euro. Alemanya, el Regne Unit i Portugal registren actualment taxes sensiblement més elevades que Espanya.

Els espanyols han vist com la vida se’ls encareix i que els seus salaris, majoritàriament, no pugen al mateix ritme. No obstant, des del Govern han anat aprovant una sèrie de mesures, com la bonificació de 20 cèntims als carburants o la rebaixa de l’IVA dels aliments que «si bé no corregeixen aquesta situació de pèrdua de poder adquisitiu, sí que han tingut cert efecte i han fet la sensació a la gent que des del Govern s’estan fent coses per intentar pal·liar la situació», considera el catedràtic d’economia aplicada de la UB, Raúl Ramos.

Les protestes més mediàtiques aquests dies s’ubiquen a França, on Emmanuel Macron ha retardat unilateralment l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys. El país gal transita aquests dies camins pels quals Espanya fa dies que va passar i restringeix drets als seus pensionistes –amb l’objecte de la sostenibilitat col·lectiva del sistema– que Espanya fa dies que va restringir. Les protestes d’aquests dies contra l’inquilí de l’Elisi no són molt diferents –potser sí que més efusives i prolongades– que les que va viure Mariano Rajoy al 2013, quan va retallar a futur les pensions.

L’edat legal de jubilació a Espanya està en els 67 anys, una de les més elevades del ‘Vell Continent’, herència de l’últim Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que el 2011 va aconseguir pactar amb sindicats i patronal per elevar aquest llindar de retir. Davant aquest consens espanyol, Macron s’ha trobat uns sindicats contraris a les seves tesis i que estan plantant-li batalla als carrers per mirar d’obligar-lo a renunciar a la seva reforma.

Poc té a veure la reforma aprovada aquest dijous passat pel Congrés amb la francesa. «La reforma dissenyada pel ministre [José Luis] Escrivá ha sigut molt més gradual i la gent no l’ha percebut com una retallada, ja que reparteix els costos bastant», considera Ramos. Els canvis se centren a augmentar les càrregues als empresaris i, en menor mesura, als treballadors i arriba barrejada amb una revalorització de les pensions segons l’IPC. Que a 10 milions de jubilats els hagin pujat les pagues un 8,5% aquest any no constitueix combustible per sortir al carrer a protestar.

Els sindicats espanyols argumenten que la menor conflictivitat a Espanya no s’explica tant per les comparatives entre països, de les quals Espanya surt històricament malparada, sinó per com han evolucionat en els últims anys. «L’esclat social s’ha frenat, en part, gràcies a l’acord en la reforma laboral i en la de pensions. Però aquest esclat pot acabar precipitant-se si no hi ha un acord amb la patronal sobre salaris», apunta la secretària de política sindical d’UGT de Catalunya, Núria Gilgado.

Que Espanya és el país amb més taxa d’atur a la Unió Europea és una dada objectiva. Que ara mateix la xifra total d’ocupats a Espanya està en màxims històrics, també. «El 2022 les dades de contractació, amb la reforma laboral, són magnífiques. Milers de joves han tingut per primera vegada un contracte indefinit. Això genera una sensació de canvi, que malgrat tot, anem millorant», apunta la secretària d’acció sindical de CCOO de Catalunya, Cristina Torre.

 

Altres veus apunten que aquesta menor conflictivitat social es deu a un model sindical a Espanya més tendent al pacte i no tant al xoc, a diferència d’altres països, com França. O que tenen menys múscul organitzatiu, comparat amb les xifres d’afiliació com les d’Alemanya. El còctel entre alts nivells d’atur i pocs llocs de treball vacants no contribueixen a reduir la por dels treballadors menys imprescindibles a ser acomiadats si protesten.

«El nostre model productiu és molt diferent, amb un pes molt més gran de les pimes i del sector serveis, on històricament els nivells de sindicalització són molt menors que a la gran empresa i la indústria», apunta la presidenta de la comissió de relacions laborals del Col·legi d’Economistes, Nieves Rabassó.

Un dels focus de les protestes a Europa és al sector públic, com en els casos alemany i britànic. Mentre allà les centrals han buscat el xoc amb els seus Governs –tant contra el socialdemòcrata Olaf Scholz com contra el ‘tory’ Rishi Sunak–, a Espanya els sindicats majoritaris han arribat a acords amb Pedro Sánchez. Els sous dels funcionaris pujaran fins a un 9,5% acumulat entre el 2022 i el 2024, una xifra que a curt termini suposarà una pèrdua de poder de compra per als empleats públics, però que les centrals confien que es dilueixi en el global de l’acord.

Notícies relacionades

Submer obre la nova era dels centres de dades

La productivitat registra l’alça més gran des del tercer trimestre del 2022

Un altre amortidor de les protestes és en les recents pujades del salari mínim interprofessional (SMI) aprovades pel Govern de Pedro Sánchez. L’Executiu ha fet bandera política amb això i els treballadors més precaris han vist com el seu llindar mínim d’ingressos ha augmentat sensiblement durant els últims cinc anys. Des que Sánchez és a la Moncloa l’SMI, avui en 1.080 euros bruts (en 14 pagues) ha pujat gairebé un 50%, l’increment més gran d’entre Alemanya, França i Portugal. Malgrat això, Espanya continua tenint una de les taxes de pobresa laboral més grans de tota la UE.

L’únic flanc per on els sindicats espanyols amenacen de trencar aquest oasi social és ara al sector privat. CCOO i UGT no estan aconseguint arribar a un acord de salaris amb la gran patronal CEOE. De moment s’han donat fins i tot el Primer de maig per negociar, si bé han amenaçat d’escalar els conflictes sectorials si passada aquesta data no veuen aparences d’acord.