Les cinc claus de les dades de l’atur del març del 2023

La declaració del primer estat d’alarma va obligar al tancament de bars, restaurants, comerços no indispensables i molts altres negocis oberts de cara el públic. I això va significar que centenars de milers de treballadors, la gran majoria aleshores amb un contracte temporal, fossin acomiadats o no renovats. Entre el març i l’abril la Seguretat Social va perdre gairebé 800.000 cotitzadors. I és que, malgrat l’encariment temporal de l’acomiadament i l’habilitació dels ertos, moltes companyies van optar pel recurs tradicional i van cessar els seus empleats per rebaixar massa salarial.

En dos mesos es van perdre els mateixos llocs de treball que durant el primer any de crisi econòmica el 2008, després de l’esclat de la bombolla financera i immobiliària. A partir d’allà el mercat laboral es va començar a recuperar, com un pacient que té una malaltia, perd pes i està diversos mesos combinant dieta i rehabilitació. Avui aquest pacient es veu fins i tot més gallard que abans de la malaltia. La Seguretat Social ha guanyat 1,3 milions d’ocupats des del març del 2020 i es troba en rècord històric de cotitzadors.

L’atur, en termes purament estadístics, ha disminuït en 686.052 persones entre el març del 2020 i el març del 2023, fins a un total de 2,91 milions de persones aturades. És el nivell més baix d’atur a Espanya des del 2008, just quan va esclatar les bombolles financera i immobiliària. Els inscrits a les oficines del Sepe es van disparar com l’espuma els dos primers mesos de pandèmia i després el camí per reduir aquesta inflamació ha sigut llarg i lent.

I és que Espanya ha sigut fins ara especialista –veurem què passa amb la nova reforma laboral quan vingui la pròxima crisi d’ocupació– a crear de manera molt explosiva ocupació en les èpoques de bonança, però no és tan intensiva en reducció de l’atur. És a dir, hi ha gent que salta (o la llencen per la borda) del mercat laboral quan venen dades negatives i que li costa molt després reenganxar-s’hi. I és que, si bé Espanya està actualment en rècords d’ocupació, encara té gairebé un milió d’aturats més que el 2007.

A pocs dies del Nadal del 2021 –el segon des de l’inici de la covid–, el Govern, la patronal i els sindicats van acordar una nova reforma laboral. Aquesta ha anat desplegant els seus efectes al llarg de l’últim any i poc, amb el principal objectiu de reduir l’elevadíssima temporalitat, la més gran d’Europa, existent des de fa dècades. I estadísticament ha deixat registres sense precedents. El mes en què va esclatar la pandèmia, 9 de cada 10 contractes firmats van ser temporals. Tres anys després, la proporció entre temporals i indefinits és pràcticament del 50-50.

Part d’aquesta eventualitat s’ha reconvertit cap a fórmules més estables, si bé no tan desitjables per al treballador com un contracte indefinit a temps complet. I és que, entre els nous contractes fixos firmats, la proporció es repeteix mes rere mes: 45% d’indefinits a temps complet, 30% de fixos discontinus i 25% de trabladors a temps parcial.

El principal escut que va oferir el Govern per frenar la cascada d’acomiadaments davant les restriccions van ser els ertos. Unes sigles desconegudes fins aleshores per la majoria –expedient de regulació temporal d’ocupació– i que van passar a formar part del vocabulari quotidià de gran part de la ciutadania. Fins aleshores eren un recurs gairebé exclusivament utilitzat per companyies industrials davant aturades semiplanificades de la producció. I en el moment més àlgid de la pandèmia van arribar a cobrir 3,4 milions de treballadors a tot Espanya.

Els ertos van permetre a les empreses deixar de pagar els salaris i únicament assumir una petita part de les cotitzacions, a costa d’una injecció de diners públics sense precedents. L’Estat calcula que va invertir més de 30.000 milions d’euros entre ertos i ajudes a autònoms. Inicialment el Sepe va ser durament criticat pels retards i problemes en els pagaments de part dels afectats.

Finalitzades les restriccions i reactivada gairebé tota l’economia, avui únicament queden afectats per un erto un total de 15.379 treballadors, principalment centrats en empreses de fabricació de vehicles (crisi dels semiconductors) i empreses hoteleres que no han tornat a obrir del tot des de la covid.

L’ocupació autònoma va resistir amb robustesa l’impacte de la pandèmia i, a diferència de certs sectors entre el règim general, gairebé no va perdre efectius. Les ajudes habilitades per al cessament d’activitat –l’atur dels autònoms– hi van contribuir i, segons les dades d’aquest març, actualment hi ha gairebé 100.000 treballadors per compte propi més que fa tres anys afiliats al RETA. Fins a un total de 3,3 milions de cotitzadors.

El principal repte que té ara el col·lectiu és aclimatar-se al nou sistema de quotes en plena tempesta inflacionista. Els autònoms des d’aquest any passen a cotitzar en funció dels seus rendiments nets i existeix el temor entre part del col·lectiu que hi hagi treballadors que al no poder aferrar-se a la quota mínima prefereixin donar-se de baixa. L’arrencada d’aquest 2023 no ha sigut bona i l’ocupació autònoma ha registrat un creixement testimonialment negatiu en termes interanuals.