Patronals i sindicats només han complert els seus acords salarials en un any dels últims 18

La negociació bipartida a Espanya acumula dues dècades d’acords estatals. La idea és que les cúpules traslladin un «paraigua» –és la metàfora recurrentment utilitzada pels negociadors– als seus associats sota el qual moure’s. No obstant, les particularitats de cada sector i l’autonomia que acaben tenint els agents sobre el terreny han acabat provocant que siguin molts més els convenis que es renoven saltant-se les recomanacions dels acords salarials que els que les compleixen.

El primer acord entre les cúpules confederals de la CEOE, CCOO i la UGT es remunta al 1997. Llavors l’economia espanyola surfejava entre la ressaca de la crisi originada per la guerra del Golf i els agents socials van mirar d’aportar-hi estabilitat amb un primer acord de mínims sobre negociació col·lectiva. No obstant, no va ser fins al 2002 quan patronal i sindicats van compartir un marc comú d’increments salarials. 

Des d’aleshores i fins a l’esclat de la bombolla immobiliària, el 2008, els agents socials es van emplaçar a apujar els sous al mateix nivell que la inflació prevista pel Govern central. El problema va ser que el Govern central infraestimava de manera sistemàtica l’alça de preus i els sindicats acabaven pressionant per aconseguir més alces salarials per no perdre així poder adquisitiu. Resultat: els increments plasmats als convenis gairebé doblaven el llindar pactat prèviament. 

L’escassa prèdica durant la dècada dels 2000 i el terratrèmol sense precedents que va suposar la crisi financera i immobiliària del 2008 van obligar els agents socials a canviar el seu modus operandi. Després d’un parèntesi el 2009, quan la patronal i els sindicats no van ser capaços d’acordar unes recomanacions a traslladar als seus associats, a partir del 2010 els acords salarials van passar de tenir una vigència anual a trianual. També van deixar enrere el camí de vincular salaris directament a la inflació i van passar a suggerir percentatges concrets d’increments.  

La lògica negociadora dels convenis col·lectius funciona amb una demora respecte al cicle econòmic. Prova d’això és que mentre l’economia espanyola s’endinsava en la seva crisi més gran, els salaris pujaven com si l’economia anés vent en popa. I és que mentre que les cúpules dels agents socials apel·laven a la moderació salarial per prioritzar la creació d’ocupació –s’ha de recordar que la taxa d’atur superava el 20%– i suggerien un contingut 1%, l’increment mitjà dels convenis va ser del 2,3%.

Les empreses arrosseguen els peus amb els salaris

Si la primera dècada va estar marcada per la vulneració dels acords salarials a favor dels treballadors, la segona es va caracteritzar per uns empresaris arrossegant els peus i oferint increments de sous per sota del que s’havia pactat. A partir del 2012 –coincidint amb el segon AENC– les pujades salarials materialitzades als convenis van estar sempre per sota del que va prometre la patronal. 

Notícies relacionades

L’ocupació bat un nou rècord a l’abril i supera els 20,6 milions d’ocupats

L’any de les macrooposicions al sector públic

En el cicle econòmic posterior a la Gran Recessió l’ocupació a poc a poc va anar recuperant els nivells previs a la crisi i els salaris van registrar paupèrrims increments, en diversos exercicis per sota de l’1%. No va ser fins al 2019 quan per primera vegada l’increment salarial pactat entre els agents socials va coincidir amb el que van acabar tancant els seus associats. En aquell temps l’AENC contemplava una pujada d’entre el 2% i el 3% i la mitjana de convenis va acabar renovant-se al 2,2%. 

Aquestes reticències empresarials a apujar sous es van traslladar també a altres compromisos contemplats dins dels acords salarials. En l’anterior AENC patronals i sindicats van firmar que per al 2020 no hi podia haver cap conveni amb un salari inferior als 1.000 euros bruts al mes (en 14 pagues o 14.000 euros anuals). Quatre de cada 10 convenis van arribar a aquesta data amb categories salarials encara per sota de l’esmentada quantia, segons un informe de CCOO. No ha sigut fins a les últimes pujades del salari mínim interprofessional (SMI) per part del Govern central que les empreses han actualitzat sobre aquesta xifra les seves taules.