Espanya hipotecada: acumula un deute de 377.000 milions des de l’arribada de Pedro Sánchez

Uns 170 milions d’euros per subvencionar trens i autobusos per a joves, 17 milions destinats a sindicats, 14 milions extraordinaris per a l’empresa pública Tragsatec a fi de desencallar els fons europeus, 3,3 milions en concepte de suplement de crèdit per al CIS, 10 milions per subvencionar el cine als més grans de 65 anys... Sense oblidar partides més abundants com els 830 milions per a obres hidràuliques i els 622 milions per al finançament del programa de lloguer assequible. Així fins a 3.962,1 milions d’euros. Aquesta és la xifra en la qual el Govern ha incrementat la despesa de manera extraordinària durant els primers cinc mesos d’aquest any, més enllà del compromès en els comptes que van entrar en vigor l’1 de gener.

A aquesta quantitat, equivalent als diners proveïts com a Fons de Contingència en els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2023 (3.964 milions), cal sumar-hi 4.000 milions més en avals de l’ICO per a la promoció de vivenda social, una de les últimes mesures estrella anunciades en plena cursa electoral. En total, gairebé 8.000 milions en tot just cinc mesos, dues setmanes abans dels comicis municipals i autonòmics i set mesos abans de la més que probable data de les eleccions generals, el 10 de desembre.

Si aquesta quantitat pot semblar voluminosa, cal tenir en compte que no és el problema principal. Més enllà de comptar molt probablement amb més anuncis de despesa d’aquí a les generals i en plena presidència espanyola de torn de la Unió Europea (UE), el Govern de coalició del PSOE i Podem encapçalat per Pedro Sánchez i la seva vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, deixarà per al 2024 una pesada hipoteca.

La llosa del deute

L’any en què es recuperarà el Pacte d’Estabilitat i Creixement, fet que es tradueix en l’obligatorietat d’escometre ajustos, l’Executiu actual deixarà una pesada llosa fiscal al Govern que el segueixi per import d’uns 377.000 milions d’euros. Aquesta voluminosa xifra procedeix de l’increment net de l’endeutament (359.000 milions) computat per Brussel·les des del juny del 2018 (poc abans que Sánchez arribés al poder) fins al febrer del 2023 (última dada publicada pel Banc d’Espanya), a què se sumen els gairebé 8.000 milions de despesa no pressupostada que van per ara en aquest any i gairebé 10.000 milions anuals en forma d’interessos del deute addicionals tant per l’increment del deute des del 2018 com per la pujada dels tipus d’interès.

Amb aquestes dades, ens hem de preguntar. ¿Estem hipotecant el futur d’Espanya amb aquests nivells d’endeutament? L’economista i estrateg en cap d’XTB, Pablo Gil, és rotund en la seva afirmació: «Sí, estem hipotecant el futur de pròximes generacions, perquè el deute no és res més que portar benestar futur al present. Dit d’una altra manera, hipotequem el futur dels nostres fills i nets a fi de mantenir el nostre nivell de benestar en el present». 

Segons l’última dada del Banc d’Espanya, el deute de les Administracions Públiques ja és d’1,5 bilions d’euros, amb un augment interanual del 5,6%, fet que suposa el 113% del PIB. «Estem molt lluny de la mesura de l’eurozona, del 91,5%», ressalta Gil. «Només ens superen Grècia, Itàlia i Portugal, els nostres companys de viatge de l’última gran crisi perifèrica viscuda el 2011», remarca.

Per a l’economista José Carlos Díez, «el preocupant és que tant el Govern com les comunitats autònomes segueixen en clau d’augmentar el dèficit i no hi ha debat sobre el deute públic». Díez, que matisa que les subvencions «anunciades com el cine per a majors i l’Interrail per a joves tenen un impacte mínim», insisteix que el més preocupant «és l’augment del deute i el dèficit estructural, que és similar al que ja tenia Mariano Rajoy». 

Si ens fixem només en els increments de deute per legislatura, es descobreix que el tàndem Sánchez-Calviño està a punt de ser el que més ha elevat l’endeutament en l’etapa recent. Si les dues legislatures de José María Aznar van registrar moderats augments del deute (69.000 milions més en la primera etapa i 26.000 milions més en la segona), la segona legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero, entre el 2008 i el 2011, colpejada per les crisis immobiliària i financera, va firmar un increment de 343.000 milions. Van ser els anys de l’esclat d’una bombolla immobiliària inflada amb crèdit fàcil i molt barat, que va acabar desembocant en una crisi bancària que va estar a punt de carregar-se el sistema financer espanyol i que es va cobrar com a principals víctimes les caixes d’estalvi i posteriorment el Banc Popular. Va ser també la crisi dels països de l’arc sud mediterrani. Grècia, Portugal i Irlanda van acabar sent rescatats i van haver d’aplicar una dura recepta d’ajust que va desencadenar importants tensions socials.

Però el rècord d’augments, fins ara, se’l va apuntar Mariano Rajoy en la seva primera legislatura, del 2011 al 2015. L’herència procedent de l’última de Zapatero va obligar l’Executiu del PP a un dur pla d’ajust imposat des de Brussel·les pels famosos homes de negre. El pla, que va estalviar 65.000 milions i va ser aprovat pel Parlament, contemplava una pujada de l’IVA al 21%, la supressió d’una paga als funcionaris i retallades de despesa i personal en l’administració local i en el mateix Govern, al qual cal sumar la pujada de l’IRPF decretada en el seu primer Consell de Ministres, el 30 de desembre del 2011. Malgrat això, el deute va patir un augment net de 390.000 milions.

L’increment actual de la legislatura de Sánchez també està impulsat per factors externs, però també per decisions deliberades d’una política econòmica pro despesa pública. Els dos principals xocs externs –la pandèmia del coronavirus que va esclatar el 2020 i, posteriorment, la guerra iniciada per Rússia contra Ucraïna fa poc més d’un any– han provocat un curtcircuit en les economies mundials del qual encara Espanya no ha acabat de sortir. «Fa més de dues dècades que sustentem el nostre model econòmic en l’increment del deute i a mantenir tipus d’interès reals negatius», analitza Gil. «Fins ara, la combinació no ha generat més creixement econòmic, sinó al contrari, una cosa que estem observant al Japó des de fa mig segle», i afegeix: «Espanya, igual com la resta del món, ha de parar i pensar cap on ens dirigim».

Aquestes xifres de creixement de l’endeutament haurien sigut molt pitjors si no s’hagués comptat amb un dividend extraordinari de recaptació el 2022 (també es produirà el 2023) gràcies a la inflació. Aquests ingressos extraordinaris, d’uns 30.000 milions, generats per la criticada negativa del Govern a deflactar impostos, han ajudat a frenar l’alça de l’endeutament. Però no són recurrents. Per aquesta raó i altres de relatives al tipus de política fiscal que s’està portant a terme, la Comissió Europea, l’AiREF i altres organismes independents alerten que el pròxim Executiu tindrà molt difícil complir la meta del 3% compromesa pel Govern actual davant Brussel·les en la recent Actualització del Programa d’Estabilitat, i menys si continua el fil d’anuncis tal com ho està fent fins ara. «Cal ser molt més prudents amb la despesa i apujar impostos com demana el Banc d’Espanya en el seu informe anual, sobretot en l’IVA, on tenim massa productes a tipus baixos», afirma Díez. «Durant els últims anys s’ha propiciat la despesa desmesurada a través de polítiques fiscals expansives, suportades per un Banc Central Europeu (BCE) que actuava com a font de finançament sense cost per als Governs europeus», comenta Gil.

El recurs al Tresor

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Llevat que els ingressos tornin a ser més grans de l’esperat per l’efecte de la inflació, incrementar les promeses de despesa per sobre dels 8.000 milions que van ja fins a la data obligarà o bé a revisar altres partides pel Fons de Contingència, o bé a elevar el límit d’endeutament net fixat pel Tresor el 2023 en 70.000 milions d’euros. Precisament, contra aquest límit de deute net nou es comptabilitza la promesa de crear, mitjançant avals de l’ICO, préstecs per finançar vivendes de lloguer assequible per un import total de 4.000 milions.

Aquí no acaben els efectes de llarg termini d’aquestes polítiques. La pujada del 8,5% de les pensions (uns 15.000 milions), del 8% dels salaris públics (3.000 milions més que poden arribar fins al 9,5% entre el 2022 i el 2024) i l’increment de la partida d’interessos del deute deixarà, almenys, 25.000 milions més en compromisos de despesa futura addicionals respecte a la situació de només un any abans, ja que les pujades de salaris i pensions es consoliden. De moment, els increments de recaptació estan cobrint aquest desfasament de despesa. La pregunta és fins quan.