El Govern ha apujat dues vegades més la despesa per a la tercera edat que per als joves

Entrades de cine a dos euros per als majors de 65 anys els dimarts o descomptes per a joves que se’n vagin aquest estiu d’Interraïl són les dues últimes mesures, específicament segmentades per als dos pols demogràfics, que el Govern ha anunciat aquestes últimes setmanes. Que se sumin a una intensa bateria de compromisos en matèria de vivenda o beques que ascendeixen a milers de milions d’euros. Només en avals als menors de 35 anys per comprar vivenda, l’Executiu calcula posar sobre la taula 2.500 milions d’euros. 

«La meva intuïció és que, si les eleccions estan més ajustades que mai, i sembla que ho estan, algú ha llegit que mobilitzar aquests joves, encara que siguin pocs, és fonamental i es pot decantar la balança», apunta el professor de ciències polítiques de la Universitat Carles III Pablo Simón. 37,6 milions de persones estan cridades a les urnes aquest 28 de maig, segons les dades recopilades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE). I per cada adult menor de 30 anys amb dret a vot n’hi ha més de dos que són majors de 65. És a dir, hi ha menys joves, que històricament també són menys constants a l’hora d’anar a les urnes. 

Malgrat que la majoria de les noves mesures anunciades pel Govern estan específicament enfocades als joves, la major part dels nous recursos mobilitzats durant aquesta legislatura ha beneficiat la tercera edat. Amb la revalorització de les pensions al capdavant. Entre el 2020 i el 2023, per cada euro d’augment de despesa que s’ha destinat a partides que beneficien majoritàriament els més joves o suposen inversions de futur se n’han destinat dos als majors de 65 anys. 

La tensió entre el curt i el llarg termini

Mitjançant una aproximació realitzada comparant les partides de despesa dels últims quatre Pressupostos Generals de l’Estat, l’increment d’inversió –no la inversió acumulada– destinat a les carpetes de pensions i deute públic dobla (61.791 milions) l’augment de despesa en investigació i R+D+I, serveis socials, foment de l’ocupació, prestacions d’atur, educació i promoció de vivenda (26.962 milions). Aquestes últimes són partides que o bé beneficien majoritàriament els més joves o suposen una despesa present per millorar l’economia en el futur. 

«El que és bo per als joves no és un descompte en l’Interraïl, sinó les polítiques que milloren la productivitat i miren a llarg termini. I això costa diners i hi ha d’haver un debat públic sobre com ho distribuïm. Els que ja tenim una edat ens hauríem de preocupar a l’hora de votar no només per nosaltres, sinó també pels joves», apunta el catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid i subdirector de Fedea, José Ignacio Conde-Ruiz.

Aquesta proporció en l’increment de despesa pública de 2 a 1 durant la legislatura es dispara especialment durant l’últim any a un 10 a 1. Ha estat impulsada principalment per la revalorització de totes les pensions un 8,5% –des de la màxima, que s’ha elevat a 3.058,81 euros mensuals, fins a la mínima no contributiva, als 484,61 euros mensuals–, igual que l’IPC. I això, d’un any per l’altre, ha exigit que l’Estat destini 19.547 milions d’euros més a la partida de pensions, fins a un total de 190.687 milions d’euros anuals. Per posar-ho en perspectiva, la inversió total de l’Estat pressupostada per a vivenda –que està actualment en rècords històrics– és de 3.477 milions d’euros.  

Dependents de la família

«És un error llegir la revalorització de les pensions exclusivament com una despesa per a la tercera edat. Perquè cada euro que pugen les pensions es reparteix dins de la família i es dedica al consum intern, que beneficia l’economia», defensen des de CCOO.

«A Espanya, la unitat bàsica de redistribució és la família i això té efectes d’equitat. Per això aquesta falta de despesa [en els joves] no es nota tant, perquè és la llar que ho compensa. No tots els joves o gent gran són igual de vulnerables», apunta Simón. Aquest politòleg assenyala que un altre enfocament per avaluar la distribució intergeneracional de la despesa pública és la seva capacitat redistributiva. És a dir, ¿gastem més on hi ha més pobresa o no? 

«Aquí hi ha la mala notícia. A Espanya tenim rècord en pobresa infantil i juvenil. Els primers no voten i els segons són pocs. Si tu compares els perfils de llars pobres, mentre que els nivells de pobresa estan 10 punts per sota de la mitjana a les llars amb dos cònjuges de més de 65 anys, a les llars monoparentals amb nens a càrrec la pobresa es dispara a més de 30 punts per sobre», apunta el professor de ciències polítiques de la UC3M.  

Els salaris, assignatura pendent

Els experts consultats per a aquest reportatge declinen que aquesta tensió demogràfica s’hagi de llegir com una guerra intergeneracional segons la qual la bonança d’uns sigui a costa de la carestia d’altres. Però un nou escenari exigeix noves dialèctiques. Per la catedràtica de la UB Montserrat Guillén, una variable clau en els pròxims anys no és tant com es distribueixi generacionalment la despesa –«És important no coaccionar el marge de maniobra de les futures generacions», apunta–, sinó com evolucionaran els salaris que cobrin els joves. I si Espanya podrà convergir o no amb les locomotores europees. 

«La competència entre països per captar treballadors joves anirà en augment i has de generar les condicions per evitar fugues», apunta Guillén. «La forta caiguda en la taxa de natalitat està estretament relacionada amb la percepció i la realitat de la precarietat que enfronten molts joves», coincideix el professor d’economia d’ESADE Pedro Aznar. Les últimes dades de l’INE revelen que a Espanya neixen un 10% menys de nadons que el 2019, abans de la pandèmia.

Notícies relacionades

La creixent bretxa salarial entre joves i sèniors amenaça les pensions dels ‘baby boomers’

«Els joves ja no podem somiar: el nostre futur està negat»

De moment el mercat laboral no està anant en aquesta direcció, sinó al contrari. Els espanyols cobren, de mitjana, un 31% menys que els seus homòlegs de l’eurozona, quan abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, el 2008, la diferència era del 23%, segons les últimes dades publicades per Eurostat. La seva proposta passa per, entre d’altres, per acords salarials entre patronals i sindicats a més anys vista, amb més grau de compliment entre les parts i que permetin no només no perdre poder adquisitiu, sinó guanyar-lo.

«Espanya encara no ha començat a envellir. Els joves cada vegada seran més irrellevants numèricament per guanyar unes eleccions, però també poden votar amb els peus», alerta el subdirector de Fedea.