La ‘Catalunya estancada’: Els salaris són els mateixos que fa 20 anys i els treballadors produeixen un 12% més

Fa dues dècades que els salaris que les empreses catalanes paguen als seus treballadors estan estancats, en termes de poder adquisitiu. Mentre la productivitat d’aquests mateixos empleats, és a dir, quant generen amb la seva fein per als propietaris d’aquestes empreses que els paguen el sou, ha augmentat gairebé un 12% des del 2000. 

En ple debat sobre si l’economia catalana està o no estancada, la Cambra de Comerç de Barcelona ha publicat un informe amb què constata que l’esmentat estancament s’acarnissa, principalment, en la renda dels treballadors. «Els salaris a Catalunya són baixos, no són els que ens correspondrien», ha reconegut la presidenta de l’entitat, Mònica Roca. «Una altra cosa és el que fem per apujar aquests salaris», ha afegit.

Els sous van créixer molt durant la primera dècada del segle XXI. L’economia catalana bombollejava i el salari per hora va arribar a augmentar en termes reals, és a dir, descomptant la inflació, un 9,1%. No obstant, va esclatar la crisi financera i immobiliària i aquest miratge, de certa convergència amb els estàndards europeus, es va trencar. 

Els treballadors catalans es van endinsar en un cicle d’estancament, estadísticament trencat pels efectes de la covid però que el 2022 va tornar a aquests cursos plans. Actualment, els treballadors catalans cobren un 5,7% menys que els seus homòlegs d’Alemanya, França, Itàlia, els Països Baixos o Bèlgica.

I gran part d’aquest estancament salarial les empreses els van aprofitar per guanyar la productivitat que fins aleshores no havien tingut. Aquest indicador mesura el PIB generat per hora treballada a euros constants. Si l’empresa produeix més o el mateix i paga menys per això, la productivitat puja. I això és el que ha passat a Catalunya des de l’esclat de la bombolla immobiliària, tal com recull la Cambra a través dels seus indicadors de progrés i benestar.

Més esperança de vida, pitjor educació 

En la comparativa amb economies similars de la UE –aquí la Cambra identifica Alemanya, França, Itàlia, els Països Baixos i Bèlgica com a referents–, Catalunya surt malparada quant a salaris però positivament en esperança de vida. Un català viu actualment de mitjana 83,8 anys, gairebé dos més que un alemany o un belga. «La contrapartida és que això implica un envelliment i això tindrà conseqüències econòmiques i sobre el benestar social», ha alertat el cap del gabinet d’estudis de la Cambra, Joan Ramon Rovira.

Notícies relacionades

La reforma de les pensions acabarà gravant 10 vegades més els salaris alts que els baixos

Patronals i sindicats només han complert els seus acords salarials en un any dels últims 18

Gran part d’aquesta alta esperança de vida es deu al substancial augment de despesa pública que en les últimes dues dècades ha assumit l’Estat per costejar els serveis del benestar. Segons les dades recopilades per la Cambra, el consum públic ha augmentat un 61% des del 2000. Si bé continua sent un 25% inferior al de França, Itàlia o els Països Baixos i durant l’últim lustre ha experimentat un lleuger retrocés.

Aquest augment de despesa pública no ha sigut suficient per trencar la mala dinàmica quant a resultats educatius. El procés de convergència en aquest sentit amb la resta d’Europa avança «a ritme molt lent» i el nombre de professionals amb baixa qualificació i els que abandonen prematurament l’escola descendeix, però molt poc. «En termes educatius estem pitjor que en termes econòmic. Aquí podem parlar de retrocés», ha afirmat Rovira.