¿Com t’afecta que s’hagi trencat l’acord de convenis a Catalunya?

L’Acord Interprofessional de Catalunya (AIC) és un document firmat per Foment del Treball, Pimec, CCOO i la UGT com a patronals i sindicats més representatius a Catalunya. El renoven cada cert temps, habitualment té una periodicitat de tres anys i l’últim data del període 2018-2020. Des d’aleshores està caducat i pendent de renovar. La irrupció de la pandèmia pel mig no ha contribuït i finalment les parts no s’han posat d’acord.

El document incorpora una sèrie de recomanacions per guiar la negociació col·lectiva dels sectors i compromet els signants. Per exemple, quan els negociadors del metall de Barcelona han de negociar el seu conveni, s’han de referenciar en els acords subscrits a l’AIC per fer-ho. Per exemple, abans que l’última reforma laboral recuperés la ultraactivitat dels convenis, l’AIC ja el recollia i les parts es comprometien a no fer decaure cap conveni sense acord per al següent.

La principal diferència amb AIC anteriors és que el present i fallit buscava fer un salt de qualitat i passar de ser una mera recomanació –sense conseqüències si s’incomplia– a fer obligatoris per llei alguns aspectes.

Prioritat per als convenis catalans: Els convenis col·lectius poden tenir tres dimensions territorials: estatals, autonòmics i provincials. I la intenció dels agents socials era donar prevalença als d’àmbit de Catalunya, per reforçar el marc de relacions propi. És a dir, quan dos convenis del mateix sector es creuessin, les empreses haurien d’aplicar el català.

• Digitalització: Les empreses haurien tingut l’obligació d’informar prèviament a la representació legal dels treballadors de qualsevol nova tecnologia que introduïssin i que pogués suposar una modificació substancial de les condicions de treball. I analitzar conjuntament amb els sindicats quins impactes pogués tenir tot això en l’ocupació, ja sigui per la via de destruir llocs de treball, ja sigui per la necessitat de perfils diferents.
• Desconnexió digital: El preacord contemplava reconèixer el dret de tot treballador a «no atendre comunicacions telefòniques, missatges o correus electrònics [...] una vegada acabada la seva jornada laboral». I obligava totes les empreses a negociar un protocol per garantir aquest dret. 
• Teletreball: Els agents socials contemplaven garantir per conveni que tots els treballadors que poguessin i volguessin teletreballar tindrien dret que l’empresa els facilités un ordinador portàtil. També un telèfon mòbil, en cas que la seva tasca ho requerís. I tindria dret a rebre un plus salarial per evitar que l’exercici a distància li impliqués un cost addicional, l’import del qual es determinaria segons el sector.

El que ha acabat dinamitant la renovació de l’AIC ha sigut la proposta de donar prioritat aplicadora dels convenis autonòmics sobre els estatals. Aquest ha sigut el motiu pel qual Foment del Treball ha rebutjat firmar, ja que internament era una qüestió que li suposava un conflicte. Tant entre els seus associats catalans, com amb la seva organització a escala estatal, la CEOE. I és que aquestes no són partidàries de reforçar l’autonomia territorial. 

La indústria química, segons apunten diferents fonts consultades, ha pressionat per evitar formar un conveni autonòmic en l’àmbit català que pogués provocar un augment dels seus costos laborals.

La primera conseqüència del fracàs en la renovació de l’AIC és la pèrdua de confiança entre els màxims dirigents dels agents socials. Els sindicats s’han mostrat visiblement enfadats especialment amb Foment del Treball i el seu president, Josep Sánchez Llibre, a qui han acusat de «deslleialtat» i d’actuar més de ‘lobbista’ que de representant patronal. 

Aquest clima de desconfiança pot llastar futures negociacions a escala catalana, com les que tenen lloc en el Consell de Diàleg Social de Catalunya junt amb el Govern. Si bé el gruix del diàleg social es desenvolupa a escala estatal, com amb la reforma laboral i la de pensions, ajudes que concedeixi la Generalitat solen passar-se abans per la concertació catalana.

Una altra possible conseqüència és l’augment de la conflictivitat en aquelles negociacions pendents o encallades. Els sindicats ja han amenaçat que pressionaran més en aquells convenis en els quals actualment s’estaven contenint, amb l’objecte d’assolir aquest acord marc. El plec d’oficines i despatxos de Barcelona, que afecta més de 120.000 persones, promet ser aquest primer camp de batalla.