¿Què passarà ara amb Celsa? Les claus del futur d’un gegant amb 10.000 empleats

Celsa és un gegant siderúrgic fundat el 1967 sota el nom de Compañía Española de Laminación SA. La seva primera planta va ser a Sant Andreu de la Barca i actualment s’ha convertit en un gegant que dona feina a més de 10.000 persones a Espanya i factura uns 6.000 milions d’euros anuals.

Una empresa considerada estratègica per la legislació espanyola, ja que és el tercer productor d’acer d’Europa. Un sector especialment intensiu en ús energètic, fet que la converteix, al seu torn, en el tercer més gran consumidor industrial d’energia elèctrica a Espanya. La seva producció equival al 0,3% del PIB espanyol i la seva activitat suposa el 3% del tràfic de mercaderies del port de Barcelona. 

Fins a la recent decisió judicial, Celsa era una empresa familiar presidida per Francesc Rubiralta Rubió, el primogènit de Francesc Rubiralta Vilaseca, un dels dos germans fundadors de la companyia (l’altre era Josep Maria Rubiralta).

Per mantenir el seu estatus i pes dins del mercat de l’acer i adaptar-se als nous requisits mediambientals, els Rubiralta van destinar a les seves plantes grans inversions de capital, gran part d’aquest provinent de deute. Segons recull la sentència, els compromisos pendents del gegant siderúrgic ronden els 2.900 milions d’euros, gran part dels quals prestats pels fons que van demandar i van guanyar el judici per la propietat.

Així com l’anterior propietat tenia ‘cara i ulls’ i era reconeixible en la figura de Francesc Rubiralta, el discret però influent president del grup familiar, els nous amos de Celsa són un conglomerat de fons de diferents orígens. Són des de bancs coneguts, com el Deutsche Bank, fins a fons d’inversió amb trajectòria traçable, com els alemanys d’HSBC (comercialment personats com a International Kapitalanlagegesellschaft MBH) o els nord-americans Trinity Investments. Tot i que també hi ha companyies de capital risc que posen diners allà on veuen rendibilitat, independentment del producte, com ara Cross Ocean USD ESS II o Goldentree.

Aquestes societats no seran en el dia a dia de la companyia, per a la qual cosa designaran un consell d’administració, capitanejat per un conseller delegat. De moment no han volgut donar-ne pistes, si bé han traslladat que busquen «perfils molt respectats i de categoria mundial».

La llista de societats que van presentar demanda davant el jutge per reclamar la conversió de 1.352 milions d’euros de deute en accions van ser: Rathmines, Deutschebank, London Branch, International Kapitalanlagegesellschaft MBH, Acting for SDF 2, Cross Ocean USD ESS II, Cross Ocean AGG II, Sculptor Investments, Trinity Investments, Goldentree i BV i AIO VII.

La data en la qual els Rubiralta entregaran les claus del seu grup siderúrgic i n’abandonaran definitivament l’administració encara no està clara. I és que aquest moment està subjecte a una bateria de condicionants i el fet que la decisió estreni la nova llei concursal augmenta aquesta incertesa.

A més, la magnitud del gegant industrial fa que el Govern central l’hagi qualificat com una empresa estratègica per a l’economia espanyola, cosa que subordina l’operació a la llei antiopes estrangeres. I és que ja que els fons creditors tenen les seus fora d’Espanya, l’Executiu central ha d’autoritzar prèviament l’operació.

Una cosa que des del Ministeri d’Indústria ja s’han encarregat d’emfatitzar i a la qual tant els Rubiralta com els sindicats s’agafen per mirar de frenar l’entrada dels fons i, particularment per als segons, evitar la referència per a la resta d’empreses familiars que això comportaria.

Sí. La nova llei concursal va entrar en vigor a finals de setembre del 2022 i plenament l’1 de gener del 2023. Estableix que l’àrbitre que dirimeix si una propietat passa a en mans dels seus creditors, en cas que el seu deute sigui superior al seu valor real, és un jutge mercantil. I el magistrat titular del Jutjat Mercantil número 2 de Barcelona, Álvaro Lobato Lavín, es va pronunciar aquest 4 de setembre.

Segons la seva sentència, «en una moderna economia competitiva, el mercat és i ha de ser l’únic àrbitre de la supervivència econòmica». I, examinades totes les proves, va considerar que els Rubiralta devien més del que valia Celsa, així que va procedir a traspassar la propietat als fons a canvi de part d’aquest deute (1.352 milions d’euros).

A diferència d’altres processos, en què es pot recórrer una decisió d’un tribunal de primera instància, en els d’aquest tipus no es pot fer i ni el TSJC ni el TC podran pronunciar-se. Això no impedeix que els advocats dels Rubiralta estiguin estudiant la sentència al mil·límetre per mirar d’elevar la causa a una altra instància, però formalment la sentència és definitiva i només la intervenció del Govern central podria suspendre-la.

«Vist el que fan els fons en altres empreses, és normal que estiguem inquiets», explica una font sindical consultada. Ja ho van manifestar les seccions sindicals de la UGT i de CCOO en seu judicial, tancant files amb els Rubiralta, amb els quals han tingut topades, però coneixen. Les dues centrals encara estan estudiant la sentència per acabar de posicionar-se formalment.

Si bé fonts consultades de les dues organitzacions reconeixen que seran molt a sobre del Govern central per procurar-se prou garanties que els fons no esperaran un temps prudencial per vendre per peces el conglomerat industrial ni que retallaran les seves condicions laborals per estalviar costos. Més de 10.000 llocs de treball directes i amb salaris per sobre de la mitjana estan en joc.

El missatge que públicament han llançat els fons d’inversió és de continuïtat. «Algunes de les prioritats clau del nou consell seran millorar la gestió operativa de Celsa per convertir-la en un líder europeu del sector, salvaguardar els llocs de treball i garantir una sòlida gestió financera», van manifestar en un comunicat.

Una postura coherent –en formes– amb la necessitat que l’operació tingui l’OK del Govern central, ja que sense aquest no hi ha traspàs possible ja que Celsa té una protecció especial per la llei antiopes estrangeres. Des de l’Executiu han sigut clars: perquè es produeixi, els treballadors i els centres de decisions es queden a Espanya tal com estan.