José Ignacio Conde-Ruiz (economista): «El menyspreu dels polítics cap als joves ens sortirà car»

Si un mira la publicitat, els mitjans, les xarxes..., diria que el culte a la joventut perviu, que el jove continua venent. ¿És una percepció errònia?

-La joventut ven en termes de màrqueting, però els productes que empenyen l’economia són els que comprem els de la generació més adulta, que a més som els grans mimats del sistema i els beneficiaris de la despesa pública. És una veritat incòmoda i té expressions visibles. En els últims 30 anys, les pensions han millorat notablement; no obstant, la pobresa infantil segueix entre nosaltres, els joves no poden accedir a la vivenda i el nostre sistema educatiu arrossega dèficits històrics.

-Al seu llibre n’assenyala un culpable: la demografia política. ¿Què és, això?

-Anem camí de ser el país més envellit d’Europa i això ha fet que els joves perdin pes demogràfic, i també electoral. Quan jo tenia l’edat de la meva filla, els joves érem el 35% de l’electorat, però ara amb prou feines arriben al 20%. A més, voten menys, i l’únic que preocupa els polítics és guanyar eleccions. Per a ells és més rendible tenir contents la gent gran, que en siguin més i acudeixin més a les urnes. També és més fàcil: les pensions s’apugen d’un dia per l’altre, però el resultat de millorar la inversió en joves triga més d’una legislatura a notar-se.

-Molts d’aquestes persones grans també som pares i volem el millor per als nostres fills.

-A Espanya som molt generosos dins de la família. Ho donaríem tot pels nostres fills, pares o germans. No obstant, no confiem en el sistema públic per reclamar aquesta protecció. Als països nòrdics, on els llaços familiars compten menys, l’Estat ajuda més els joves i dedica més diners públics perquè es formin i s’emancipin. Aquí preferim que sigui l’avi el que li pagui el carnet de conduir al net amb els diners de la pensió.

-Els joves d’avui saben més idiomes, han viatjat més i estan més ben formats que vostè i jo a la seva edat. ¿Com és possible que estiguin pitjor?

-Perquè ho tenen més difícil que nosaltres. Han viscut tres esdeveniments globals inèdits des de la Segona Guerra Mundial: una crisi financera, una pandèmia i una guerra a Europa. I la renda per càpita no creix des del 2007. Quan això passa, la mobilitat social s’atura i els fills acaben vivint pitjor que els pares. A sobre, els anomenen ‘generació de vidre’ i els acusen de quedar-se a casa dels pares veient sèries. ¿Com se n’aniran, si no poden pagar-se una vivenda? L’edat d’emancipació s’ha retardat cinc anys en dues dècades, però no és perquè ells no vulguin anar-se’n, és que no poden marxar.

-¿On condueix aquesta situació?

-Ens estem menjant el futur, perquè està comprovat que les polítiques que ajuden els joves són les més efectives per millorar la productivitat d’un país. El model actual és un desastre fins i tot per a les persones grans, perquè com millor els vagi als joves, les seves pensions estaran més garantides. No hi ha res més rendible per a un país que treure un nen de la pobresa i que pugui desenvolupar-se, o augmentar la inversió en educació, que és l’ascensor social més eficaç que hi ha. El menyspreu dels polítics pels joves ens sortirà car, i ho pagarem. Perquè ells voten amb els peus, i si aquí no els recolzem, acabaran anant-se’n. Aquesta generació és global i sap que pot ser igual de feliç aquí que en un altre país.

-¿Com es reverteix aquest desequilibri?

-D’entrada, jo imposaria la norma de no invertir ni un sol euro de més per als grans si no s’inverteix alhora cap altre euro que vagi per als joves. A la pràctica, està passant el contrari i el desequilibri es continua accentuant. Ho hem vist amb l’última revalorització de les pensions. Apujar-les totes per igual un 8,5% és un disbarat, però ningú es va atrevir a assenyalar-ho, ni tan sols l’oposició, perquè li hauria suposat perdre les eleccions. S’haurien d’haver apujat les pensions baixes un 11%, però les altes només un 3%, com els salaris. Això hauria permès estalviar 7.000 milions d’euros que podrien haver-se dedicat a millorar el sistema educatiu o facilitar l’accés dels joves a la vivenda.

-En l’última campanya electoral, Sumar va proposar donar 20.000 euros a cada jove al complir 23 anys per facilitar-los l’emancipació. ¿Què li va semblar?

-Em va sorprendre que el debat es va centrar en el seu cost: 11.000 milions. La revalorització de les pensions va costar 16.500 i ningú va protestar. La mesura busca corregir la desigualtat de riquesa dels joves quan estan començant les seves vides i acostar la igualtat d’oportunitats entre ells, però les seves carències són tantes que aquests diners serien més útils si es dediquessin a millorar l’educació o facilitar-los la vivenda. Bé, almenys vam veure un partit polític proposant alguna cosa per als joves amb cost a l’erari públic.

-Proposa baixar l’edat per poder votar. ¿Això milloraria la situació dels joves?

-No aconseguiria compensar l’excés d’influència que tenen les persones grans en els pressupostos generals de l’Estat, però ajudaria a empoderar els joves. No entenc que un noi de 16 anys pugui ser responsable per treballar i no per votar. Tampoc té sentit que els joves estiguin absents de debats que els condicionaran la vida. Com el del Pacte de Toledo: el deute que estem generant, l’hauran de pagar ells, però la seva opinió no compta. És l’atracament perfecte.

-Vostè és expert en pensions. ¿L’actual sistema és sostenible?

-El problema és que aquest debat se sol plantejar pensant en el panorama d’avui, no en el d’aquí 10 o 20 anys, que serà diferent. On avui hi ha tres treballadors per pagar una pensió, aviat n’hi haurà només un i mig. La nova longevitat ens obligarà a avançar cap a models flexibles de jubilació. Hi haurà qui arribi als 67 anys i desitgi treballar unes hores a la setmana i cobrar una part de salari i una altra de la pensió, i qui necessiti jubilar-se abans, però en el futur sortirem del mercat laboral de forma gradual, no tan dràsticament com ho fem ara. Tindrem jubilacions flexibles. Això obligarà a fer reformes.

-Moltes de les mesures que proposa per ajudar els joves costen diners. ¿Això qui ho paga?

-El problema és que aquí volem viure com en els països nòrdics pagant els impostos dels Estats Units, i això no pot ser. Tampoc podem continuar acumulant dèficit estructural durant anys, perquè aquest deute l’estem passant a les generacions futures. Per mantenir l’estat del benestar cal augmentar la recaptació.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

-¿Apujant impostos?

-No necessàriament. Es tracta de millorar l’eficiència del sistema tributari. El problema és que la ideologia sol entremetre’s en el disseny del model de recaptació, i no hauria de ser així. Està bé que influeixi en la manera de distribuir, però a l’hora de recaptar, allà s’hauria de ser com més eficient possible, i no sempre passa. Si posem impostos súper alts als rics, se n’aniran a un altre país i la recaptació baixarà. El nostre problema és que tenim tipus molt elevats, però les bases imposables són plenes d’excepcions, bonificacions i tipus especials reduïts, i al final recaptem poc. Hi ha marge per augmentar la recaptació sense apujar els tipus marginals en tots els impostos.