L’odissea de buscar feina amb més de 50 anys: «Et veuen les arrugues i et descarten»

L’odissea per reenganxar-se al mercat laboral no va ser ni curta ni lleugera. «Es pensen que estic antiga, et veuen les arrugues i directament et descarten. No deixen ni explicar-te i proves i proves i proves... i res. Et fan sentir inútil, és frustrant», explica. La Trishia treballava de dependenta en una botiga de roba de segona mà quan li va vèncer el contracte. I després de provar i provar, va fer un pensament, es va donar-se d’alta com a autònoma i obrir la seva pròpia botiga de roba. 

«Una peça de roba pot durar 20 anys i la majoria la tira i se’n compra una de nova als dos. No té sentit», afirma, apassionada, conscient del que es pateix quan aquesta mateixa lògica l’apliquen (algunes) empreses a l’hora de contractar i acomiadar treballadors que ja tenen algun cabell blanc. 

La Trishia explica la seva història asseguda en una cadireta de la seva botiga, ubicada al número tres del carrer de Guasch de Badalona. Mentre va rememorant els passos que l’han portat fins allà de tant en tant entra alguna clienta a la botiga. Quan la veuen conversant, la saluden des de lluny i li diuen «torno després». «De vegades, més que venedora em sento com una psicòloga. Arriben les clientes a desestressar-se, de vegades compren alguna cosa per sentir-se guapes, d’altres només passen a xerrar. Em recorda quan fa anys vaig treballar de perruquera», diu. 

Fa només nou mesos que ha obert el seu comerç i, malgrat que viu a la Zona Franca, té una bona cartera de clients (sobretot clientes) habituals. Una hora i 20 minuts triga cada dia des del portal de casa fins a apujar la persiana de la botiga, però viu feliç amb el seu propi negoci, càrrega que plau no pesa, i fins i tot li sap una mica de greu quan hi ha un dia festiu i no hi pot anar a obrir. 

Notícies relacionades

Rialles contra l’atur

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

La Trishia, nascuda a Hondures fa 51 anys, va agafar el relleu d’una senyora de Badalona, que es traspassava el negoci per jubilació. Li va costar trobar un local a un preu competitiu i va estar a punt de desistir i marxar a provar fortuna als Estats Units. Amb el bitllet d’avió ja comprat i a quatre dies d’enlairar-se, li va trucar l’arrendatària i li va dir que el local era seu. 

Avui pateix el que és ser autònom i arrencar un negoci. «Les quotes continuen arribant cada mes, però els clients no sempre», explica. L’alternativa, probablement en la llista de l’atur. Quatre de cada 10 aturats tenen més de 50 anys i fa més d’un any que la meitat d’ells busca sense èxit una nova feina. «Un negoci propi desgasta molt, però jo també em valoro molt. Mai s’acaba d’aprendre i tinc els meus plans», afirma, centrada a assentar la seva primera botiga per poder obrir-ne una altra.