Jan Eeckhout: «El treballador poc qualificat està guanyant avui menys que els seus avis»

És doctor en Economia per la London School of Economics, ha sigut professor a la Universitat de Pennsilvània (EUA), a la University College London, a la de Nova York, Princeton i, des de fa uns anys, a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). La seva especialitat són les implicacions macroeconòmiques del poder de mercat, així que en el seu últim llibre –traduït recentment al català– ‘La paradoxa del benefici’, defensa que les empreses amb més èxit amenacen l’economia. Segons la seva tesi, presentada en la Lliçó Inaugural 2023-2024 de la Fundació Irla, ho han fet sempre, però els gegants tecnològics han accentuat el problema.

A Catalunya i Espanya no parem de sentir que necessitem empreses de més dimensió, i a les empreses emergents els exigim constantment rendibilitat; ¿Com pot ser que els beneficis siguin una cosa dolenta?

El que observem, precisament, és que les pimes i les empreses emergents tenen una situació molt difícil perquè hi ha empreses molt grans i dominants amb beneficis molt més elevats i que els funcionen com a incentiu per innovar o fer les coses bé. És clar que el que faci les coses millor ha de tenir més benefici, aquest és l’objectiu de fer negoci, però quan tens empreses tan grans que són, de facto, monopolis, tenen beneficis perquè no tenen competència.

¿On és la paradoxa?

La paradoxa és que, d’un costat, tens beneficis d’uns quants prou importants perquè mesurem la riquesa en funció de la seva evolució en borsa, i de l’altre, que avui tenim gairebé la meitat d’empreses emergents que als anys 80. Hi ha menys dinamisme de negoci, perquè tot està més estancat. I això té efectes sobre el mercat laboral, sobre el fet que vegem discrepàncies entre el creixement de la productivitat i els salaris, que s’han estancat des dels anys 80, sobretot per als perfils menys qualificats. Això xoca amb l’alegria perquè els beneficis de les grans empreses siguin tan alts.

¿Com es relacionen les dues coses? Se’ns sol dir que grans beneficis és capacitat d’invertir en el país, generar llocs de treball, riquesa...

Moltes vegades pensem que un mode de creixement econòmic és establir les condicions perquè les empreses vulguin venir, com en el cas de la Nissan. Estem invertint molts diners a atraure empreses estrangeres, però al ciutadà li importa tant tenir feina, com els preus que paga per les coses. En el cas d’aquestes empreses, si compares els llocs de treball que generen amb el cost que acaben tenint els productes que compres allà, l’efecte és negatiu. Al final, és una qüestió de redistribució: estàs donant diners a poques persones (els accionistes d’aquestes empreses) a costa de feina, petita empresa...

I això, dius, és una amenaça per a l’economia.

Sí, perquè aquesta redistribució genera polarització en el terreny econòmic i en el polític. Crec que no podem subestimar la força que té l’economia en aquest aspecte.

¿Perquè el treballador va perdent drets, capacitat d’elecció, econòmica...?

I sobretot, perquè té salaris més baixos. El treballador poc qualificat està guanyant avui menys que els seus avis. És molt fort. Si tens una feina bàsica (ets porter d’un edifici, per exemple) el salari real ajustat per la inflació és més baix del que tenia el teu avi.

¿I això és atribuïble al fet que hi hagi empreses que han crescut més del que havien de créixer?

Si, perquè si tenim creixement de tecnologia, de productivitat, està creixent l’economia... ¿Per què un tros tan gran de la societat no se’n beneficia? No és que Facebook o Inditex paguin malament els seus treballadors, és un tema macroeconòmic. Hi ha empreses que tenen poder de mercat, que són dominants dins del seu sector, i això genera un efecte macroeconòmic sobre la demanda de feina, la innovació, les empreses emergents... Per exemple, en l’empresa gran guanyes molts diners, però aquestes empreses fan molta deslocalització i els salaris que paguen en altres països són molt baixos.

Un altre debat que tenim molt candent ara és el de la productivitat. Es parla de reduir la jornada laboral setmanal i les empreses han dit que això serà un problema.

La veritat és que ho van intentar a França i va ser un fracàs. Dependrà de com ho facin aquí. Al final aquestes temptatives de regular no són més que manera (potser no les més eficients) d’apujar els salaris. L’objectiu són menys hores pel mateix salari; o sigui, que estàs pagant més.

Si no és amb aquest tipus de propostes, ¿com se soluciona aquest problema?

Amb política de competència. La política de competència en el fons és una política de redistribució, perquè redistribueix entre grups de societat: redueix els beneficis que estan per sobre del normal i genera una demanda de feina. Vista així, la política de competència té un impacte social. La gran pregunta és com fer-ho.

És clar, no pots anar a una empresa i posar límit als diners que pot guanyar.

És clar que no, però sí que pots regular. N’hi ha molts exemples. Amb les tecnologies digitals, per exemple, hi ha una paraula que fa de paraigua que és la interoperabilitat. Si tens una línia de tren, ningú vol fer la mateixa inversió, però sí que pots regular dient que el propietari d’aquesta línia de tren ha de permetre que hi hagi companyies que competeixin per ser les operadores del tren que va per aquesta via. Separes la infraestructura del servei. Un altre exemple són les telecomunicacions. A Europa, el regulador diu que la companyia que té una xarxa d’antenes ha de permetre al competidor utilitzar la seva xarxa a canvi d’un preu, com si fos un lloguer.

En conclusió, ¿regular millor la competència faria que hi hagués menys gegants monopolistes i llavors l’economia estaria més sanejada?

Efectivament. I crec que també hi ha un problema polític: hi ha un cercle viciós en el poder de mercat. L’empresa monopolística genera beneficis que influeixen el poder polític, perquè financen campanyes electorals, fan promeses d’inversió... aquests diners volen alguna cosa a canvi, que és consolidar la seva posició monopolística i tenir més beneficis i influència. Crec que aquest és el gran problema que estem veient amb les empreses digitals.

Notícies relacionades

Els salaris comencen a recuperar poder de compra després de més de dos anys de crisi de preus

El salari mínim per arribar a final de mes a Barcelona ja supera els 1.500 euros

A Europa, tanmateix, sí que tenim organismes reguladors orientats en aquesta direcció, ¿no?

Però ens hem de coordinar amb Amèrica, la Xina, Àfrica... de vegades la gent diu que és un problema de globalització, jo crec que és precisament no tenir prou globalització. És obvi que la tenim respecte al producte, però no en les institucions. Hem de globalitzar les institucions per poder garantir que hi hagi competència a escala global.