La transició moral

L a transició energètica és una història d’acords. El més important, sens dubte, va ser el que es va aconseguir a París el 2015. Va arribar després de nombrosos intents frustrats i va aconseguir plasmar, en una carta comuna, dues dimensions clau per a un repartiment just de les inversions en la lluita contra el canvi climàtic: la històrica i la geogràfica. En la dimensió històrica, els països més avançats acceptaven una responsabilitat en la reducció d’emissions molt superior als d’industrialització més recent, com la Xina. En la dimensió geogràfica, aquells països que, en part pel seu medi natural advers, tenen un retard més gran, disposarien encara d’un marge de creixement en les seves emissions. L’acord de París va conformar, tot i que no solgui descriure’s així, una mena de carta de navegació moral.

El següent gran salt va arribar el 2019, amb l’onada d’activisme que va elevar el clima a dalt de tot de l’agenda mundial. Ser verd, per resumir-ho, va passar a estar de moda; una bona notícia, entre altres coses, perquè estar de moda en la conversa global financera és una condició necessària perquè les inversions climàtiques tirin endavant. Les disputes per recursos i les trinxeres d’interessos no desapareixeran, i ningú promet un panorama idíl·lic en el camí cap al Zero Net el 2050. Però, vist amb objectivitat, la integració financera global és un actiu imprescindible perquè la capacitat industrial de produir mòduls solars, aerogeneradors i equips eficients creixi. I és un actiu necessari, tot i que pateixi d’una certa falla moral: inversions, rendes, garanties i contractes no entenen del bé comú, sinó que són, en el millor dels casos, neutres, i en el pitjor, amorals. El capitalisme occidental, siguem clars, no té una gran targeta de presentació ètica davant el Sud global.

Notícies relacionades

El Ministeri de Transports licita l’estudi informatiu dels nous accessos ferroviaris al Port de Tarragona

Heura cuina el seu futur en un laboratori del 22@

Dit això, tornem un moment a l’esperança. Sovint la perdem per atendre més els incendiaris de conflictes que l’horitzó que compartim. La Unió Europea ha segellat el 2022 i el 2023 un full de ruta ambiciós i creïble d’aquí al 2030. La Xina té un compromís internacional inequívoc de començar a reduir emissions abans del 2030. El programa inversor dels Estats Units s’ha fet igualment omnipresent per al desenvolupament tecnològic de la transició verda. Les últimes cimeres climàtiques a Egipte i els Emirats han consolidat el paper protagonista que els països àrabs tenen i mantindran en la provisió d’energia quotidiana al planeta. I les empreses de tots els continents que asseguren el subministrament avui mentre inverteixen en la nova energia del demà són, ja sembla clar, part de la solució.

Totes aquestes dimensions històriques, geogràfiques, financeres i tecnològiques que entrellacen països i persones del globus haurien d’adquirir un ordit moral. Hi ha en joc la necessitat de llum, calor i desplaçament de cada ciutadà; la Terra on viuran els nostres fills; un diàleg global que tingui la consideració de bé públic. O ens entenem i caminem junts, o perdrem el mapa de la nostra humanitat comuna.