¿Només 40 hores?

Més enllà de les hores extres no remunerades i sorprenentment normalitzades, la veritat és que tots destinem totes les estones lliures de la setmana al treball. Quan se suposa que no estem treballant, continuem treballant. Fins i tot, quan no en som conscients. Responem al mòbil fora d’hores, fem cursos (que se’ns anima a fer) per tornar els aprenentatges al lloc de treball, convertim el nostre llistat d’amistats en una cartera de clients, vinculem les nostres aficions a la nostra dedicació laboral... Sense adonar-nos-en, ens hem convertit en un producte mercantil més i hem cedit la nostra vida al treball assalariat.

Doble càrrega

Aquesta realitat no és cap novetat per a les dones, que encara avui arrosseguem una doble càrrega laboral: la que assumim amb un contracte i la que arrosseguem pel simple fet de ser dones, sense esperar cap remuneració a canvi. Amb aquesta segona em refereixo, com es pot intuir, a les tasques de cures: el treball domèstic i d’atenció a les persones. Evidentment, aquest segon treball és incompatible amb les altres activitats que necesitem fora d’hores per ser un factor atractiu al nostre lloc de treball.

El temps no és infinit. Ni és compatible quedar a prendre alguna cosa per reforçar el vincle amb els companys si s’ha de tenir cura dels fills, ni és compatible fer cursos addicionals si s’ha de netejar la llar. Aquell que ho compatibilitza és aquell que o bé defuig els compromisos o bé delega aquestes tasques en algú extern. D’aquesta manera, qui té aquesta doble càrrega es veu obligada a deixar passar la resta i veure com, malgrat que porti més anys treballats, els altres cobren més i tenen més estabilitat laboral. És precisament així com s’accentua la bretxa salarial, se solidifica el sostre de vidre, es retarda l’edat de procrear i es redueix la natalitat.

Notícies relacionades

Viatge al cor logístic de Mango: així funciona la nau catalana de la qual surten 180 milions de peces a l’any

Viatge al cor logístic de Mango

El Dia de la Dona Treballadora és un bon dia per parlar obertament d’aquests espais informals i vinculats al món laboral que a poc a poc s’han normalitzat i que han contribuït a accentuar la desigualtat entre homes i dones. La reducció de la jornada laboral i la reforma horària són imprescindibles per ampliar el temps lliure, però per assegurar que aquest es converteix en temps de qualitat caldrà abordar en paral·lel les polítiques de conciliació.

Tot això, sense oblidar que aquesta inestabilitat laboral que ens fa dependents està dissenyada ad hoc pel sistema econòmic en què vivim. Fins que no repensem la manera de produir i de vincular-nos al treball no aconseguirem el temps de qualitat que mereixem.