El 40% de migrants tenen feines per a les quals estan sobrequalificats

Un recent informe de la Generalitat assenyala que el 40% de les persones nascudes a l’estranger que treballen a Catalunya treballa en llocs per als quals està sobrequalificat. Una taxa dues vegades superior a la que pateixen els nadius de Catalunya.

"Jo puc donar fe d’aquestes estadístiques", afirma Víctor Eduardo. "La meva filla gran és enginyera petrolera i treballa com a encarregada de botiga en un KFC; casualment, avui l’han passat a l’àrea administrativa", explica. "I la meva filla mitjana, que és enginyera mecànica, ha estat treballant com a venedora a Mediamarkt i a Bauhaus, i ara, per fi, està en una consultora dedicada a l’obra civil. Està motivada, però les condicions no són les millors", relata.

A la seva filla no li reconeixen el títol d’enginyera perquè el va obtenir a la seva Veneçuela natal, però exerceix com a tal. Cobra uns 20.000 euros a l’any quan en realitat, com a mínim, n’hauria de cobrar uns 30.000, explica el pare.

Víctor Eduardo és també enginyer industrial titulat i té 20 anys d’experiència. "Era assistent del supervisor industrial en una empresa petroquímica de Veneçuela. Tenia al meu càrrec la formació en prevenció de riscos laborals de 120 persones", afirma. Des que va arribar a Catalunya el 2017 només ha tingut algun contracte temporal, però mai han sigut de més de sis mesos.

Els seus principals desavantatges a l’hora de presentar-se a una entrevista de feina són l’edat que té, 63 anys, i la ceguesa que pateix. "Sobre el terreny no puc fer inspeccions, és cert, però la meva especialitat és formar la gent. I elaborar les estadístiques de les hores treballades i revisar i elaborar tots els informes en cas d’accident. I tot això puc fer-ho sense problema. Fa anys que ho faig", assegura.

Han de demostrar el doble

"Sents que arribes aquí amb bona formació i després no val per a res. Això desanima", explica el Matt, mestre d’educació infantil i formador en matèria de gènere en universitats. Des que viu a Barcelona ha sigut passejador de gossos, cambrer, netejador de cases i cuidador d’avis. Ara, mentre convalida els títols universitaris que es va treure a Colòmbia, fa de monitor de nens en un centre cívic.

Matt considera que les empreses s’aprofiten de la burocràcia que dificulta la convalidació de títols per pagar menys per una elevada formació. És una nova mena de "colonialisme", considera. "¿Per què a les persones que venim d’un altre país, sobretot del sud global, se’ns posen tantes traves? ¿Què passa amb les nostres formacions, el nostre temps, els nostres coneixements? ¿Valen menys? Als europeus no se’ls posa ni la meitat d’obstacles quan treballen allà", afirma. "Ens posen moltes traves per donar-nos els oficis que Europa pensa que ha de fer un migrant", afegeix.

A la Gladys, el problema de les homologacions la va fer desistir de la seva prometedora carrera com a biòloga. A Colòmbia es va graduar a la universitat amb tots els honors i durant molts anys va treballar com a alta executiva en una farmacèutica internacional. Posteriorment es va mudar a Itàlia, on va liderar un laboratori clínic. I després va aterrar a Catalunya, on va haver de renunciar a la seva carrera per l’"embolic de les homologacions". Ara treballa en una botiga venent maniquins i prestatgeries.

Sostre de vidre

La Gabriela va arribar de Buenos Aires per treballar com a arquitecta quan a Barcelona encara es pagaven els cafès en pessetes. Si bé va poder convalidar ràpidament els seus estudis, explica com diversos col·legues seus, també de Llatinoamèrica, van dedicar temps a dissenyar projectes que després firmava un altre arquitecte nascut i format a Catalunya.

Ella s’ha especialitzat a resoldre problemes d’accessibilitat en edificis i gran part de la seva carrera l’ha realitzat com a autònoma, saltant de projecte en projecte. Ara, als 56 anys, vol consolidar-se en una empresa i guanyar l’estabilitat que comporta un treball assalariat.

El problema és que, malgrat les seves dues dècades d’experiència, dos màsters, quatre idiomes i diverses estades internacionals, no aconsegueix un càrrec de perfil sènior com el que correspondria al seu currículum. "Quan postulo a una oferta, moltes vegades penso: ‘Aquests requisits els compleixo de cap a peus’. Però mai em truquen. No sé si és per l’edat o perquè em vaig formar fora. Sembla que hi ha un sostre de vidre invisible que em diu ‘fins aquí’", explica.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

La Gabriela, el Matt i el Víctor Eduardo surfegen com poden les dificultats per trobar feina amb l’ajuda dels serveis d’ocupació de Barcelona Activa, de la qual parlen satisfets. Malgrat aquest enllaç local que busca les vacants que necessita cobrir la ciutat, als tres els costa trencar la barrera de l’entrevista.

"Les empreses han de donar oportunitats a tothom, també a les persones invidents. Si tu m’ofereixes una feina que no va contra la moral i els bons costums, per mi és un treball digne. Si em dones 2.000 euros per enganyar la gent, no ho faré. Si em dones una escombra perquè t’escombri l’andana, ho faré amb el cap ben alt. Perquè és una feina digna, però primer fa falta que algú et doni una oportunitat", demana Víctor Eduardo.