Josep Soler: "Per falta de cultura financera, hi ha qui s’endeuta per viatjar a les Maldives"

Un dels objectius de l’IEF, i suposo que de l’EFPA, és millorar la cultura financera ¿Hem millorat en aquest aspecte?

Hem avançat una mica. El Banc d’Espanya i la CNMV van crear Finances per a tothom, que és un projecte que aglutina iniciatives d’educació financera i funciona des de fa 10 o 12 anys. Per tant, alguna cosa s’ha fet en aquest sentit; però encara estem molt lluny del que faria falta. I sobretot del que fan els països anglosaxons, on fa molts anys que l’educació financera és una prioritat.

I ¿què fan?

Primer, situen més l’alfabetització financera a les escoles. Però no només allà, sinó en altres entitats i institucions. Per exemple, un dels serveis dels sindicats són programes per gestionar les finances personals, com preparar la jubilació. Decisions molt importants per a la salut financera de la gent, els sindicats, els mateixos partits polítics, les entitats cíviques, els ajuntaments... Donen aquests serveis d’educació financera bàsica perquè consideren que és una cosa, a més, progressista. No és un tema de finances, és un tema d’entendre i empoderar-te, d’alguna manera, defensar-te dins de la selva que són els temes financers.

¿El ciutadà mitjà està preparat per a això?

No. En general, a l’Europa continental no se’n té gaire d’això que s’anomena alfabetització financera.

I ¿en què repercuteix no tenir aquesta cultura?

Doncs en sobreendeutar-se excessivament, o endeutar-se per a temes per als quals no convé fer-ho, com un viatge a les Maldives, per consum, bàsicament.

Sempre s’ha parlat sobre la figura de l’assessor financer, però independent. ¿Aquí el tenim, realment?

No. I costarà molt tenir assessors financers independents.

¿Per què?

Perquè els assessors financers independents també mengen.

¿Perdó?

És que per ser independents, han de dependre del client. I per a això, aquest ha de pagar. Per a algunes coses importants, estarem disposats a pagar un metge al sector privat, però pagar a algú per un assessorament privat, no ho veiem.

¿Quins requisits ha de complir aquest assessorament?

Que sigui de qualitat, no tipus cunyat, i format i transparent. La llei ja obliga a ser transparent a través de Mifid. També poden ser entitats d’arquitectura oberta, que cobrin per l’assessorament, però que ofereixin productes de moltes entitats. En tot cas ¿Cultura financera en aquest país? Molt poca. Cap país europeu com Espanya ha mantingut durant l’etapa dels tipus d’interès zero, o nuls, tants diners morts de fàstic en comptes corrents o en productes ultraconservadors.

Amb els anys han sorgit molts productes que han provocat grans problemes, com les preferents ¿Quins mecanismes de defensa té el ciutadà?

Aquestes irregularitats s’han reduït, però de tota manera, és igual perquè el tipus de col·locació dels estalvis de la majoria de la gent continua sent molt deficient. Potser no compren productes tòxics, però dolents, sí que compren.

Però ¿com et defenses?

La primera cosa és tenir una bona regulació i una bona norma que protegeixi el client i en els últims 10 anys en això s’ha avançat a través de Mifid. Ara, un assessor ha d’estar qualificat i renovar anualment aquesta qualificació a tot Europa. I més educació financera.

¿I què més?

Unes entitats financeres que entenguin que la reputació és molt important. De vegades el que és bo comercialment perquè proporciona uns guanys és dolent a llarg termini perquè afecta a escala reputacional. Ho entenen una mica, però encara no del tot. I estaran més preocupades per la seva reputació quan hi hagi un nivell de cultura financera suficient.

¿Amb la intel·ligència artificial veurem assessors-robot?

Avui no. Ni la IA ni la robotització són capaces de fer el més important de l’assessorament: conèixer el client i les seves necessitats. Més que conèixer fil per randa els temes, l’assessor ha de ser també psicòleg. La IA i la robotització, de moment, va molt bé per a tasques mecàniques.

¿I la responsabilitat de l’assessor?

EFPA va veure el 2000 a tot Europa que començava a preparar-se un tsunami regulatori. Abans, qualsevol professional financer, tot i que fos analfabet, podia dedicar-se a aconsellar. Però es van establir uns criteris mínims i d’actualització. Amb un assessorament més independent, la responsabilitat serà cada vegada més de les persones o de les persones i entitats. La Mifid III exigirà cada vegada més responsabilitat de l’assessor financer. És una professió que cada vegada serà més important perquè la distribució financera no tingui tantes fallades i no sigui tan ineficient com és ara.

¿Per què és ineficient la distribució financera?

Perquè no compleix els requisits bàsics: generar recursos per a l’economia del país, per invertir i per tal que sigui competitiva i productiva; i que l’estalvi serveixi per millorar la qualitat de vida i complementar les pensions.

¿On va l’estalvi, llavors?

El 70% de l’estalvi financer espanyol està col·locat en actius financers amb una rendibilitat que no supera la inflació, cosa que suposa que s’empetiteixi.

¿I què passa amb la desintermediació financera?

Notícies relacionades

Els catalans van a l’híper a comprar drogueria més que alimentació

Botín sacseja la banca espanyola amb el fitxatge del conseller delegat d’ING

Jo ja em conformaria amb què els productes intermediats, com ara són els fons d’inversió, estiguessin més ben invertits, però una gran part d’aquests es destina a productes sense gairebé rendibilitat. Abans, la gent tenia una part del seu estalvi en telefòniques... Ara, s’ha perdut una mica això perquè cada vegada depenem més de les entitats i col·loquen fons, que poden ser bons, però la inversió directa, la desintermediada, és a dir, comprar directament al mercat, s’hauria d’aconsellar que es fes almenys en una part. Això costa molt en aquest país.

Així doncs, ¿quanta gent inverteix en borsa habitualment a Espanya?

Poca, poquíssima, molta menys de la que hauria de ser. Aquí el que pesa més són els immobles, que en general són il·líquids, i en estalvi financer hi ha entre 2,5 i 2,6 bilions, i gairebé dues terceres parts, que és molt més que als altres països, és invertit en comptes corrents o dipòsits, assegurances sense risc o productes financers en mercat monetari o renda fixa a curt termini, amb rendiments molt baixos o menors que la inflació. En els últims 10 anys, en els fons d’inversió, que no és la pitjor part, la rendibilitat ponderada és una mica menor que la inflació. Si a més s’afegeix la part fiscal, encara es redueix més. I molt pitjor són els fons monetaris, les assegurances i sobretot els dipòsits i comptes corrents. De l’altre terç, només una part és en borsa. Probablement, no més d’un 15% de l’estalvi financer a Espanya. I això és molt poc. Al món anglosaxó se supera el 40% o el 50%.