CONTEXT

Que no ens robin el viatge

L’afany de buscar la pedra filosofal del "turisme sostenible" és el que ens allunya de comprendre l’impacte que té i reduir-lo

Podem triar destinacions pròximes i que justament per això de vegades semblen invisibles

Dos megacreuers atracats al moll Adossat.

Dos megacreuers atracats al moll Adossat. / ARXIU / RICARD CUGAT

2
Es llegeix en minuts
Andreu Escrivà
Andreu Escrivà

Ambientòleg i doctor en Biodiversitat. Autor del llibre 'Encara no és tard: claus per entendre i aturar el canvi climàtic'. 

ver +

Pocs temes com el turisme susciten últimament tant interès en el meu entorn. Potser per la feina, l’esgotament vital i la falta de temps, que sens dubte estan relacionats amb el desig d’escapar, de viatjar molt lluny, d’oblidar-ho tot. Aquesta necessitat de distància física i temporal amb la nostra quotidianitat va unida a la urgència d’un desplaçament tan ràpid com sigui possible, i també a una mena de productivisme personal, que ens empeny a aprofitar tots els minuts disponibles en la nostra desconnexió vacacional. Ens sentim impel·lits a marcar tan com puguem les caselles dels must-see que les xarxes socials ens han inoculat, i intoxicar així els fonaments del descans i la percepció que tenim de la destinació.

Viatjar és una activitat inherentment insostenible. No aconseguirem mai eliminar-ne l’empremta ecològica, desplaçar-nos sense emissions gasos amb efecte hivernacle, allotjar-nos en un entorn que no impacti el territori ni tampoc consumir ciutats sense que aquestes se’n ressenteixin. Com abans ho acceptem, abans podrem deixar de pensar en impossibles fórmules alquímiques que ens permetin visitar Amèrica o Àsia i alhora sentir-nos lliures de culpa. L’afany de buscar la pedra filosofal del "turisme sostenible" és justament el que ens allunya de comprendre el seu impacte i ser capaços de reduir-lo. Hi ha accions personals que poden disminuir la nostra empremta com a turistes, és veritat, però cap és tan transformadora com canviar la mirada respecte al que entenem per turisme, preguntant-nos amb honestedat pels motius del nostre viatge. És possible que la resposta tingui més a veure amb les nostres vides precàries, accelerades i inestables que amb una destinació que potser hem triat únicament per un post d’Instagram o la publicitat d’una aerolínia.

Notícies relacionades

El viatge no ha de consistir a traslladar-se fins a milers de quilòmetres amb avió, encara que els aeroports s’hagin convertit en la imatge vacacional per excel·lència. Podem viatjar a un altre barri de la ciutat, al poble de la nostra infància –qui n’hagi tingut–, a destinacions pròximes i que justament per això de vegades semblen invisibles. El viatge pot ser pausa i silenci. I també, per descomptat, el descobriment de països llunyans que ens atreguin com un imant.

El turisme és el viatge elevat a la categoria de bé de consum, sostingut per unes polítiques estructurals que no venen cultura ni tampoc paisatge, sinó evasió i souvenirs clònics, emmarcat en el trompe-l’oeil d’una experiència transformadora. El turisme massiu, que devora les urbs i les seves llistes de carrers, les desposseix de vida i les converteix en un decorat de cartó pedra, és un dels grans vectors d’acceleració de la crisi ecològica global. S’inscriu en el context d’un capitalisme salvatge per al qual tot el planeta –els humans inclosos– està en venda. Per això, hem de combatre no només la massificació turística, sinó també el seu origen. Anar a l’arrel, en comptes de culpar a qui ben legítimament anhela disfrutar en viu d’una postal que li han venut per terra, mar i aire.