I el Pressupost, ja tal...

Sempre s’ha dit que la del Pressupost és la llei més important per a un Govern. Doncs bé, en la política espanyola s’ha convertit en una eina més de la bronca partidària i partidista. Que el Congrés tombés dimarts el camí d’estabilitat, que inclou l’objectiu de dèficit públic i que suposa un primer pas per elaborar els comptes públics, ha sigut un cop per a l’Executiu de Pedro Sánchez.

Junts, com era de preveure, utilitza totes les armes per deslluir qualsevol protagonisme d’ERC i per recordar que pot prémer el botó vermell perquè salti a trossos la legislatura. Excepte en la bandera, en política econòmica i temes com la immigració, poques coses el diferencien del PP i, de vegades, de Vox. Però dubto que s’arrisqui a perdre la seva influència parlamentària actual ja que una convocatòria electoral la podria minvar.

En tot cas, benvinguts al club dels pressupostos prorrogats. A Catalunya, amb el procés, gairebé és una tradició des de fa més d’una dècada tenir els comptes prorrogats o aprovats fora de termini. Un exercici amb el pressupost de l’any anterior, com ha passat el 2024 amb el de l’Estat, no és una hecatombe, però un altre de consecutiu seria preocupant. Dona imatge de paràlisi i poca capacitat d’iniciativa.

Notícies relacionades

Els catalans van a l’híper a comprar drogueria més que alimentació

Botín sacseja la banca espanyola amb el fitxatge del conseller delegat d’ING

La vicepresidenta primera i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, com altres vegades, ha recorregut a dirigir les seves crítiques al PP per no trencar ponts amb Junts. Gran part de les autonomies estan a mans populars, i frenar el camí d’estabilitat suposa –argumenta– que comunitats i ajuntaments es quedin sense un marge de despesa més gran de 10.000 milions en dos anys.

Però els populars veuen el Govern débil, com fruita madura a punt de caure de l’arbre, i no li llançaran un flotador. En un context de polarització i partits pendents de la tàctica més que de l’essencial, el pressupost és una arma llancívola més. En definitiva, la clau la té Junts o, més ben dit, Carles Puigdemont. I això, pel que hem vist, com diria l’expresident popular Mariano Rajoy, "ja tal...".