Els set precedents a favor d’Escrivá

La filtració a mitjans de juliol que el Govern havia proposat al PP el nom de José Luis Escrivá, ministre per a la Transformació Digital i abans de Seguretat Social, com a nou governador del Banc d’Espanya va causar una onada de sorpresa i rebuig en el món econòmic i en bona part del polític i mediàtic. En principi, queden pocs dies perquè es nomeni la nova cúpula de la institució. El mandat de Margarita Delgado, subgovernadora i governadora en funcions, venç l’11 de setembre i l’Executiu s’ha compromès a elegir els seus substituts abans d’aquesta data. Les negociacions semblea que estan en la via morta: el PP rebutja en rotund la candidatura del ministre i el Govern no ha donat mostres de tenir intenció de presentar cap altre candidat. Des del seu entorn, de fet, es defensa des de fa temps que el Banc Central Europeu (BCE) dona proves que l’elecció d’Escrivá "no seria excepcional".

El consell de govern de l’autoritat monetària de la zona euro està compost per 26 membres, dels quals sis formen part del seu comitè executiu i 20 són els governadors dels bancs centrals nacionals dels països de la unió monetària. Fonts governamentals estan remarcant en les últimes setmanes que set dels 26 (dos executius i cinc governadors) havien sigut anteriorment ministres dels seus respectius països. És el cas de la presidenta, la francesa Christine Lagarde; del vicepresident, l’espanyol Luis de Guindos, i dels governadors dels bancs centrals de Grècia (Yannis Stournaras), Malta (Edward Scicluna), Portugal (Mário Centeno), Eslovàquia (Peter Kažimír) i Finlàndia (Olli Rehn).

Tots ells van ser ministres d’Economia o d’Hisenda dels seus països, tant amb partits conservadors (Lagarde, Guindos i Stournaras) com socialdemòcrates (Scicluna, Centeno i Kažimír) i de centre (Rehn). La majoria van passar directament del Govern al banc central nacional (el que els dona seient en el consell del BCE) o a l’executiva de la institució europea (Guindos). L’excepció és Lagarde, que després de formar part del Govern de dretes de Nicolas Sarkozy entre 2005 i 2011 va ser directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) entre 2011 i 2019, abans de ser elegida pel Consell Europeu com a presidenta del BCE el juliol del 2019, quan al seu país ja governava un partit d’un altre signe polític (el centrista Emmanuel Macron).

Notícies relacionades

Espanya: menys desigualtat d’ingressos i més classe mitjana

Nadales per a Puigdemont

Presència minoritària

La presència d’exministres al capdavant de les autoritats monetàriés, per tant, no esexcepcional en la zona euro. Però sí que és minoritària: suposen el 27% dels consellers del BCE. Si s’examina la resta de l’òrgan de govern, tres dels seus membres ocupaven càrrecs de segon nivell o tècnics en els governs dels seus països abans de passar als bancs centrals (el xipriota Christodoulos Patsalides era assessor del president, mentre que l’holandès Klaas Knot i el luxemburguès Gaston Reinesch eren directors generals en els ministeris de Finances). Cinc més havien ocupat, en algun moment de la seva carrera, tot i que no immediatament abans, llocs de segona o tercera línia en el Govern (l’executiu italià Piero Cipollone i els governadors estonià, irlandès i francès).