Turquia, paradís de roba i colònia falses

L’elecció, a priori, sembla senzilla: ¿per què s’ha de pagar més per un producte quan el mateix –gairebé idèntic– pot valer gairebé la meitat o menys? ¿Per què no estalviar-se part del dineral que costa una peça de Prada o un bolso Gucci si es manté la capacitat de presumir-ne?

En els últims anys, el mercat de falsificacions a Europa ha anat en augment. No només són articles i peces de luxe: en platges i ciutats espanyoles abunden les samarretes de futbol, pantalons esportius, sabatilles, colònies i maquillatges falsos. I l’origen de tots és majoritàriament un: Turquia.

Segons l’Oficina de Propietat Intel·lectual de la Unió Europea (EUIPO), Turquia és el segon país del món des d’on arriben la majoria de falsificacions a territori comunitari. El primer és la Xina, amb el 74% del total de productes falsificats importats cap a Europa. Turquia està en la segona posició, amb el 9,7%.

Les importacions cap a territori europeu de la Xina i Hong Kong superen amb escreix les de Turquia. Segons dades de l’EUIPO, el 22% de les importacions des de Turquia, que té un acord duaner amb la UE, són de productes potencialment falsificats. Però el país, no obstant, guanya en la seva pròpia categoria: Turquia és l’origen de la gran majoria de roba i productes tèxtils falsos, a més de perfums i cosmètics. La combinació d’una moneda barata, una posició geogràfica envejable i l’enorme poder industrial turc han convertit a Turquia en el hub de les falsificacions de roba a Europa.

Avui és un dia tranquil per al Hakan (nom fals). La majoria de comandes del seu taller, en un soterrani d’Istanbul, han sigut ja enviades, i queda poc per acabar el dia. Queden els últims retocs a unes jaquetes que, d’aquí a uns mesos, seran venudes amb les etiquetes de Prada.

Les seves imitacions són gairebé perfectes, i el destí de les seves peces seran petites botigues de roba d’Europa i la resta del món. "Els nostres clients ens fan comandes i els hi venem a ells. Només venem a botigues, i hem aconseguit fer un comerç en el qual guanyem tots", explica el Hakan, que continua: "Hi guanyem nosaltres, hi guanyen les botigues que venen i hi guanyen els compradors, perquè aconsegueixen productes molt bons mai a preus cars".

Al sector hi ha de tot: tallers que fan imitacions barates o les seves pròpies peces amb les etiquetes de marques reals o tallers que confeccionen roba idèntica a l’original. Els preus, així, varien, però són sempre més barats que els de les marques reals.

"El nostre mercat no és només Turquia i Europa. També venem als països d’Àsia central, Rússia, l’Amèrica llatina... Gràcies que Turquia està enmig de totes aquestes zones, el nostre potencial de clients és molt alt", diu el Hakan, que explica que són els seus propis clients els que s’emporten les peces dins de maletes facturades en els aeroports.

Exportació i venda

No tota la roba falsa produïda a Turquia és exportada a altres països. Una gran part és venuda a sòl turc. I dins de Turquia, hi ha un clar epicentre on tot –o gairebé tot– passa: el Gran Basar d’Istanbul. Els seus carrerons i racons estan adornats amb bolsos i samarretes i jaquetes i pantalons de Dior, Channel, Gucci, Prada, Armani i qualsevol altra gran marca. La majoria d’aquests productes són falsificats.

"El valor que posa una marca és molt important per decidir un preu. Una marca internacional pot vendre una cosa que costa un euro a 10 o 20 euros. Nosaltres no busquem això. Busquem vendre a preus més assequibles", explica l’Enes, treballador d’una botiga del Gran Basar especialitzada en abrics de pell de luxe. No ven falsificacions. Però al seu voltant tot són imitacions de grans marques i productes falsos.

Els preus d’un abric de pell de marca, diu, solen començar per sobre dels 400 euros. En el Gran Basar, els preus de sortida d’aquestes peces són de menys de 250 euros. "El valor de la marca a part, a Turquia els productes són més barats que els que produeixen les marques internacionals perquè la mà d’obra és una mica més barata i assequible. I la qualitat és fins i tot millor que en altres llocs", assegura l’Enes.

A Turquia, s’estima que prop del 40% de l’economia és submergida. I el sector de les falsificacions forma part d’aquest percentatge. Els treballadors en aquests tallers il·legals no tenen contracte ni seguretat social, i entre ells hi ha molts refugiats sirians i afganesos. Ells són els que estan més a baix a la piràmide laboral turca.

"Als tallers treballen tant turcs com refugiats i migrants, però en el que treballava jo la majoria érem sirians", explica l’Ayshe (nom fictici), una refugiada que va treballar diversos anys en tallers de roba i falsificacions.

"Els refugiats al sector són obligats a fer jornades de 60 o 70 hores a la setmana, i pagaven de vegades prop de la meitat del salari mínim. Era horrible", explica la dona. A Turquia, el salari mínim equival a 467 euros nets.

"Al taller en què treballava hi havia nens sirians, i molts afganesos, iranians, egipcis... a tots ens tractaven malament i ens cridaven. I, de fet, com que no teníem contracte ni assegurança, molts dies es negaven a pagar-nos, i no teníem manera de reclamar res".

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Combatre la falsificació és una tasca àrdua. "Investiguem exhaustivament amb professionals que es fan passar per compradors. Pot portar de tres a cinc mesos identificar els individus, fabricants, distribuïdors i exportadors, i saber a quines ciutats fan els productes, els que hi són darrere...", explica l’advocada especialitzada en propietat intel·lectual Selma Ünlü.

"Una vegada que identifiquem els responsables, decidim si és millor anar a un tribunal civil o penal", continua Ünlü, que considera que la legislació turca serveix per aturar el problema, però que l’acció de les autoritats és, de vegades, insuficient. Segons la lletrada, la lluita contra les falsificacions a Turquia és una tasca gairebé impossible: la llei internacional estipula que les autoritats d’un país només poden actuar si les marques copiades denuncien. Moltes, davant l’enorme cost i temps d’un procés judicial, desisteixen. I el negoci flueix i el made in Türkiye ha copat el mercat mundial de les falsificacions de roba.