Els nou millors països del món

Fins al 2010 Espanya formava part dels 20 països amb el millor índex de desenvolupament humà (IDH) elaborat per les Nacions Unides. El 2000 va arribar fins i tot a situar-se en la posició 15a d’un rànquing que analitza indicadors de salut, educació i benestar material i econòmic de tots els països i els resultats del qual, any rere any, corroboren les principals tesis dels premis Nobel d’economia del 2024 que s’han anunciat aquesta setmana.

James Robinson, Simon Johnson i Daron Acemoglu han exposat les claus que defineixen l’èxit o el fracàs dels països al llarg de la història. L’evolució de l’IDH, amb una primera classificació que va sortir el 1980, és el baròmetre més actualitzat. La caiguda d’Espanya fins a la posició 27 s’afegeix a les d’altres països en els últims 40 anys: França, Itàlia, Grècia i fins i tot el Japó i els Estats Units, que ja no apareixen entre els 20 primers. Entre les pujades més importants podem trobar Irlanda, Singapur, els Emirats Àrabs i Hong Kong, que s’analitza separadament del seu tutelador, la Xina.

Segons Daron Acemoglu, un país està destinat a fracassar "quan un segment molt estret de la societat controla tant el poder polític com els recursos econòmics". Aquestes peculiars elits, que segueixen establertes a les zones menys desenvolupades del planeta, generen el que aquests economistes van batejar com a economies extractives per contraposar-les a les inclusives. Això pot passar fins i tot sota un aparent règim democràtic en què els mateixos partits, amb nul·la democràcia interna, pacten per anar repartint-se el pastís i els poders elecció rere elecció.

Per mantenir l’èxit en el temps, sintetitzen els Nobel a les seves obres, els factors que garanteixen l’èxit són l’estabilitat política i institucional, ancorada sobre la separació de poders, un sistema de controls i garanties davant el Govern i el desenvolupament econòmic que es reparteix i afecta positivament tota la societat. La Revolució Gloriosa a la Gran Bretanya, la Revolució Francesa –"que va destruir el poder de les oligarquies i les elits oposades al canvi econòmic", segons Johnson– i la colonització dels EUA, el Canadà, Austràlia o Nova Zelanda, en comparació amb la portada a terme a l’Àfrica o Llatinoamèrica, són alguns dels exemples que aborden en els seus estudis, on les arrels d’alguns èxits territorials cal buscar-los al segle XIX. El cas de l’Argentina, un dels països més rics del món a principis del segle XX, mereix especial atenció a Por qué fracasan los países, l’obra de Robinson i Acemoglu.

Notícies relacionades

Kumbra Yacht trenca amb la nàutica tradicional

L’FMI augura un "futur difícil"

Que els països amb millor IDH estiguin entre els més competitius del planeta, tinguin una renda per càpita més gran –incloent-hi els microestats segons el Banc Mundial– i hi hagi menys desigualtats entre els seus habitants –conegut com a coeficient Gini– tampoc és casualitat d’acord amb els estudis dels Nobel. Hi ha nou països que repeteixen entre els primers, segons mostra el quadre adjunt. D’aquests, set són europeus. Tres (Suïssa, Noruega i Islàndia) no formen part de la UE; Dinamarca, sent a la UE, no forma part de l’euro; els Països Baixos i, sobretot Irlanda, a qui deu part del seu èxit, han utilitzat eines fiscals molt agressives per atraure inversions, i Finlàndia passa per ser el país amb el millor sistema educatiu del planeta. D’aquestes set nacions, la més poblada són els Països Baixos, amb 18 milions d’habitants. Completen la llista de països privilegiats Austràlia (26 milions) i la ciutat-estat de Singapur. El seu president i cap d’Estat, Tharman Shanmugaratnam, és el polític més ben pagat del món: 1,5 milions de sou anual.

¿Quants d’aquests països que avui dominen aquestes llistes continuaran liderant-la d’aquí 40 anys? Les inversions en tecnologia i ciència que apunten la debilitat europea segons l’informe de Mario Draghi i les transformacions geopolítiques poden girar el mapa.