Vicent Soler: "Catalunya pot trencar l’statu quo de desigualtat en el finançament"

No és llenguatge d’un govern, jo el que esperava és just el contrari, una trucada del president Carlos Mazón, o de la consellera Ruth María Merino, demanant-me que, ja que tenim la possibilitat que un valencià sigui en aquest fòrum, mirem a veure què és el que podem fer.

¿Quin paper pensa que pot exercir o que pot aportar?

El president Illa va dir que vol un finançament singular per a Catalunya, però compatible, i això ha de suposar una millora per a totes les autonomies. I això ho crec sincerament perquè he patit molts anys com a conseller d’Hisenda que l’statu quo no canviés en matèria de finançament de cap de les maneres. Era un bloqueig absolut, no d’ara sinó des del 2002, any que els senyors José María Aznar i Eduardo Zaplana diuen que van pactar el primer sistema que castigava totes les comunitats del Mediterrani, però sobretot nosaltres i Múrcia. Al cap dels anys, Rodríguez Zapatero va introduir millores i va posar més diners, però les coordenades bàsiques del sistema no es van canviar. I, per tant, del que es tractaria és que Catalunya, una vegada més, trenqués el tabú d’aquest statu quo de més de 30 anys, que ens ha fet mal a tots i, en particular, als valencians. Per això crec que, responent a la invitació del president Illa, he de participar perquè l’aspiració legítima de Catalunya d’un finançament singular pugui jugar un paper d’obertura de les possibilitats de canvi del sistema de finançament de totes les autonomies.

¿Què li sembla que les autonomies puguin recaptar tots els impostos?

Com a conseller sempre m’he queixat de la poca transparència de l’Agència Tributària. Sempre he reivindicat que tingués un caràcter d’agència federal. A partir d’allà podríem discutir sobre la participació de l’autonomia, la implicació; però el que no pot ser és que la part fonamental de la contribució impositiva dels ciutadans només estigui en mans de l’Agència Tributària estatal...

¿Per què?

Que tinguin només ells aquestes dades té conseqüències perquè són els que fan els càlculs, per exemple, per fixar la distribució del dèficit. Les autonomies només rebem els resultats. Crec que tot el que sigui transparència en la gestió dels diners del contribuent és important.

Què creu que pot aconseguir per al País Valencià una de les autonomies pitjor finançades?

Històricament, la més infrafinançada, tot i que de vegades competíem amb Múrcia. Després del pacte PSC-ERC, es va muntar un escàndol en els mitjans a Madrid perquè deien que atemptava contra la igualtat. Em vaig indignar perquè si parlem de desigualtat, parlem dels més de 30 anys d’un sistema creat l’any 2002, amb un finançament que desiguala la gent. Jo, com a conseller, em vaig trobar amb les mateixes necessitats i obligacions que per exemple Cantàbria, amb uns ingressos per càpita ajustada en aquesta comunitat, el 30% superiors als de la meva comunitat ¡Això sí que era desigualtat! i ¿on estava llavors l’escàndol madrileny? No sé com acabarà tot això, però vaig amb l’esperit de desdramatitzar el tema. Cada vegada que des del País Valencià hem fet alguna proposta, partíem dels principis de suficiència i equitat.

I, ¿en què consisteix això?

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Suficiència perquè les comunitats s’encarreguen de les funcions que afecten la vida quotidiana de les persones, que cada vegada són més costoses. I la dinàmica del finançament no acompanya a l’alça de costos. I tot això fa que des del Govern central, sobretot des que està Pedro Sánchez, es transfereixin sumes importants, però això no pot ser un pegot, ha de consolidar-se en un sistema. I a més, com a mediterrani, ja que afecta sobretot les autonomies d’aquest àrea, està l’equitat, perquè no pot ser que tenint les mateixes obligacions no tinguem els mateixos ingressos per càpita ajustada.

Caldran uns canvis legals per aplicar els canvis.

Soc conscient del clima polític, però quan Aznar i Jordi Pujol van pactar l’inici del camí de la corresponsabilitat fiscal o una cosa que semblava més increïble com suprimir els governs civils, tothom es va posar les mans al cap i, un cop més, Catalunya obria pas. Al final es va generalitzar. Com Catalunya juga al terreny comú, a diferència d’Euskadi i Navarra, pel seu rol pioner perquè té força política per ser-ho, té dret a aconseguir el que és just per a ella, però al ser al mateix terreny de joc que la resta, aquests se’n poden beneficiar, com va passar amb el pacte d’Aznar i Pujol. És una finestra d’oportunitat per acabar amb el més injust que hi ha en el sistema de finançament que és l’statu quo de les desigualtats durant dècades. Això no és suportable. Si Catalunya trenca l’statu quo ens beneficiarà tots i, sobretot, les comunitats més mal finançades.