Catalunya, el retorn

La pregunta és recurrent en el món empresarial. Uns ho plantegen encara com a dubte i d’altres ja com a afirmació: Catalunya sembla que ha tornat. És la sensació que tenen molts des que l’agost passat Salvador Illa es va fer càrrec de les regnes de la Generalitat.

Un dels seus reptes, al marge de polítiques quotidianes i imprescindibles com impulsar la vivenda púbica i les energies renovables, dues assignatures pendents, el president s’ha proposat aconseguir un bé molt preuat perquè un territori creixi: la normalitat. I és que tot i que sigui una cosa que es dona per fet, a Catalunya no va ser el predominant la dècada passada.

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

Illa, un defensor de la transversalitat; està fent passos en aquesta línia i és l’encàrrec que tenen també els seus consellers i conselleres, entre ells el titular d’Empresa, Miquel Sàmper, amb una agenda atapeïda de cites amb empresaris i sindicats. L’objectiu, ja que la realitat no és només la que és o es veu a simple vista sinó la que es desprèn de com a un el veuen o perceben, és que qualli la imatge que Catalunya torna a ser un territori fiable, amb estabilitat jurídica i en el qual es pot invertir. Tot gira entorn de dues premisses: aquest Govern no pensa demonitzar les empreses, més aviat al contrari. I al seu torn és un Executiu que creu fermament en la col·laboració publicoprivada perquè la suma de les dues parts amplia les possibilitats de créixer.

I en aquesta estratègia encaminada al fet Catalunya recobri el lideratge econòmic a Espanya com pregonen Illa o la consellera d’Economia, Alícia Romero, més que bolcar-se a atraure seus de companyies que es van mudar amb l’1-O, busca propiciar un entorn atractiu perquè les empreses situïn aquest territori al capdavant de les seves opcions per invertir. En essència es tracta de demostrar que el procés, tot i que algunes forces polítiques miren periòdicament de desempolsegar-lo, ja ha acabat i que Catalunya, després d’una era de simbolisme, torna a la via del pragmatisme.