Espanya necessita almenys 15 anys per equiparar-se a la UE en pisos públics

La unanimitat en el diagnòstic sobre la baixa oferta contrasta amb la dificultat que expressen els professionals i analistes per identificar amb claredat a què ens referim quan parlem de vivenda pública, etiqueta que sovint s’utilitza per identificar des de les vivendes de protecció oficial (VPO) que es construïen a Espanya fa dècades fins als pisos socials de titularitat pública que s’ofereixen actualment en règim de lloguer.

"A la confusió s’afegeix que cada comunitat autònoma, titular de les competències, utilitza la seva pròpia normativa i terminologia. El resultat és que avui és impossible saber amb certesa quanta vivenda pública hi ha a Espanya", reconeix Núria Lambea, subdirectora de la Càtedra Unesco d’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili (URV), que assenyala un efecte pervers del model actual: "La poca vivenda protegida que hi ha es destina a grups vulnerables i es deixen desatesos grans sectors de població, com joves, persones amb sous precaris i classes baixes, que ni poden accedir al mercat lliure per falta de pressupost ni a vivendes socials perquè gairebé no n’hi ha", adverteix.

Connotacions històriques

Les raons d’aquesta escassetat tenen connotacions històriques i polítiques. "No hi ha vivenda pública perquè no ho hem volgut. Durant la dictadura es van construir milions de VPO que amb els anys van passar a ser privades. A l’arribar la democràcia, ens dotem d’un bon sistema públic de salut, ensenyament i pensions, però decidim deixar la vivenda en mans del mercat. Aznar va declarar tot el sòl edificable i l’esclat de la bombolla va aturar en sec la construcció", resumeix Javier Burón, gerent de Nasuvinsa, empresa pública de vivenda de Navarra, i amb una llarga trajectòria al sector.

A Espanya es van edificar 6,8 milions de vivendes protegides entre el 1959 i el 2011, any en què es va aturar tota la construcció, i especialment la que comptava amb diners públics en el seu pressupost, que des d’aleshores no s’ha recuperat. Aquell model és vist ara pel sector amb tanta enyorança com ressentiment. "Va fer possible que avui el 47% dels espanyols puguin ser propietaris de les cases on viuen i estar lliures de deutes. A Alemanya, només el 19% de la població pot dir el mateix. Als Països Baixos, el 8%. A Suïssa, tan sols el 4%. Això també cal recordar-ho quan ens comparem amb Europa", destaca Sergio Nasarre, catedràtic de dret civil a la URV i expert en vivenda. Segons la seva opinió, la vivenda pública en propietat "és la que més necessiten les classes baixes, perquè els permet ser amos dels seus destins sense haver de dependre tota la vida de subsidis ni de lloguers socials".

Tanmateix, aquella fórmula incloïa una particularitat que avui fereix sensibilitats: passats uns anys –al voltant de deu, però el termini depenia del pla urbanístic sota el qual s’hagués construït–, la vivenda deixava d’estar protegida i el seu propietari, que havia pagat menys del que li hauria costat al mercat lliure, podia vendre-la al preu que volgués. "Això no només va permetre a uns quants beneficiar-se d’una plusvàlua generada amb els diners de tots, sinó que va fer desaparèixer un parc de vivenda pública que podria haver continuat tenint un ús social", diu Juli Ponce, catedràtic de Dret Administratiu a la Universitat de Barcelona i codirector de la Càtedra Barcelona d’Estudis d’Habitatge.

La llei de vivenda aprovada el maig del 2023 prohibeix la requalificació durant almenys 30 anys de les noves vivendes protegides que es construeixin a partir d’ara, però el Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucional aquesta prohibició i ara la decisió és en mans de cada comunitat autònoma. Catalunya, el País Basc i Navarra la mantenen, però Madrid la limita a deu anys i Andalusia la vol rebaixar a set.

El que avui ningú qüestiona és la necessitat que es torni a edificar vivenda pública, sigui per destinar-la a la venda per a persones i famílies que no poden accedir al mercat lliure per limitacions de pressupost, sigui per oferir-la en règim de lloguer social als que tampoc poden pagar les mensualitats que es demanen avui a les grans ciutats.

Notícies relacionades

Un repte compartit

La Generalitat i el grup La Caixa, els propietaris amb més pisos de lloguer

El Banc d’Espanya ha calculat que el país necessita un milió i mig de vivendes protegides per equiparar-nos a Europa, cosa que implica edificar-ne 100.000 cada any durant una dècada i mitja. Això inclou, com a mínim, quatre legislatures. "Només es podria aconseguir posant en marxa polítiques de vivenda a mitjà i llarg termini i buscant el consens amb tots els actors, però els polítics no pensen més enllà de les eleccions que hi ha cada quatre anys", es lamenta Núria Lambea.

Després de l’aprovació de la llei de vivenda, el president del Govern, Pedro Sánchez, va anunciar la construcció de 184.000 vivendes per a lloguers socials. Segons l’opinió de Javier Burón, abans de parlar de xifres, cal "crear l’ecosistema" que les faci possibles. "Ara mateix, el més urgent no són les cases, sinó posar d’acord els inversors, els constructors i les entitats que gestionaran aquests lloguers. Aquest teixit no existeix i cal crear-lo si volem resoldre el deute pendent que tenim amb aquest tema des que va arribar la democràcia. Es tracta de convertir la vivenda pública en un nou pilar de la societat del benestar", acaba explicant l’expert.