Un repte compartit

Probablement hi ha pocs aspectes en què tothom hi estigui d’acord, independentment d’ideologies o context, com la necessitat d’augmentar l’oferta d’habitatge assequible i socialment desitjable. Un habitatge assequible, seguint la definició habitualment acceptada per la Unió Europea, seria aquell en què la llar que l’ocupa no paga més del 30% de la seva renda, incloent-hi les despeses corrents. Segons l’Enquesta de Condicions de Vida (EU-SILC), a Espanya l’any 2023, en un 8,2% de les llars les despeses en habitatge (incloent-hi subsidis) representaven més del 40% de la renda neta disponible d’aquestes llars. Per a les llars en situació de risc o vulnerabilitat, aquest percentatge s’eleva al 31,7%. Gairebé un terç (30,6) de les llars vivint en lloguer presenten una situació de sobrecàrrega de la despesa en habitatge. Un habitatge social és aquell habitatge assequible, de titularitat pública, cooperativa o privada, que presenta un preu o lloguer per sota de mercat i les llars que l’ocupen compleixen algun tipus de requeriment, per exemple, en termes de renda. Aquest habitatge representa, segons dades de l’INE, un 2,5% del total de l’estoc. Així doncs, aquestes dues problemàtiques, tot i ser molt similars, mostren matisos diferents; d’una banda, el difícil accés generalitzat a l’habitatge per part de moltes llars, especialment a àrees urbanes i turístiques i, de l’altra, l’accés a l’habitatge per part de col·lectius en risc de vulnerabilitat, particularment els joves i els immigrants.

Una altra coincidència per part d’experts i professionals en el món de l’habitatge seria l’atenció necessària al mercat de lloguer, públic i privat. L’habitatge de lloguer privat ha exercit d’habitatge social durant moltes dècades a causa de les mancances del mateix sistema en la producció de més habitatge social. Segons l’INE, l’any 2023 un 18,7% de les llars espanyoles residien al mercat de lloguer, tant a preu de mercat com reduït. Tot i que les distàncies i la composició varien respecte d’altres països europeus, el lloguer ha augmentat des de la crisi financera, malauradament no de manera suficient per a absorbir l’augment de la demanda, fet que genera augments considerables en els preus de lloguer. A diferència del lloguer privat, el nombre de llars vivint en lloguer social o cessió gratuïta s’ha mantingut al voltant del 8%.

Més enllà de l’habitatge i la seva idiosincràsia particular, hi ha coincidència en la necessitat de garantir la sostenibilitat del sistema, en particular, els governs europeus s’han compromès a facilitar una transició efectiva vers la sostenibilitat ambiental. En el cas de l’habitatge, aquest fet passa per nous habitatges descarbonitzats, que aprofitin les energies renovables i redueixin la seva empremta ecològica, però també la renovació del parc existent seguint aquests principis.

La darrera coincidència sorgeix de la constatació d’un fet: el sector públic no disposa de totes les eines per a fer front, de manera aïllada, als reptes que presenta l’emergència residencial. La davallada de la presència pública a través de polítiques i intervencions que cerquin principis universals com ara el dret a l’habitatge és evident. El sector públic és, sens dubte, un dels actors crucials en la identificació de fallides de mercat i en la regulació de l’activitat del mercat, però necessita navegar en la mateixa direcció que altres actors rellevants en el sistema per tal de compartir objectius i propòsits de millora social.

La resolució del problema de l’habitatge necessita un canvi de paradigma en la mentalitat dels actors implicats en aquest mercat. Universitats, governs, sector privat i entitats sense afany de lucre, entre d’altres, han de liderar conjuntament l’abordatge de solucions a aquesta crisi.

Des d’aquí volem instar a la mirada conjunta del sector privat i públic al problema residencial, comptant amb l’experiència i les habilitats de les entitats sense ànim de lucre que han actuat com a gestores eficients del minvant parc públic d’habitatge, així com el coneixement produït des de les universitats. Creiem que la distinció entre habitatge assequible i social és necessària i alhora determinant de propostes complementàries que millorin l’actual feble sostenibilitat financera del sistema.

Una finestra d’oportunitat per a l’habitatge assequible i social és la inversió d’impacte, la qual aglutina fons d’inversió que, més enllà de la raonable rendibilitat, s’alinea amb un retorn social de la inversió. Els incentius són fonamentals en una economia de mercat. Implicar el sector privat en la solució del problema de l’habitatge via augment o renovació de l’oferta, passa per garantir una certa rendibilitat que no només cobreixi riscos, sinó que també estimuli la implicació i s’apuntali en principis socialment desitjables. La seguretat jurídica d’aquesta implicació es garanteix via l’aval públic. I és també el sector públic qui identifica com d’assequible o com de social ha de ser el nou parc. De la mateixa manera, és el sector públic qui decideix fins a quin punt el proveïment de sòl pot contribuir a l’abaratiment de costos de producció mantenint la seva titularitat pública.

La producció de parc social, nou o de segona mà, ha de ser sostenible i professionalment gestionada. Les entitats que avui gestionen el parc social necessiten garanties de sostenibilitat financera i suport públic. També ajuts fiscals, llargament reclamats. Es tracta d’una activitat que hauria de ser beneficiada des del sector públic amb exempcions o reduccions impositives.

Notícies relacionades

Espanya necessita almenys 15 anys per equiparar-se a la UE en pisos públics

La Generalitat i el grup La Caixa, els propietaris amb més pisos de lloguer

Les universitats aporten coneixement i cal reforçar les vies per tal que la recerca tingui impacte social. A diferència del passat, avui són molts els investigadors que es dediquen a l’estudi de models i experiències nacionals i internacionals. És fonamental que aquesta reflexió, polièdrica i multidisciplinària, arribi als que la poden utilitzar.

Per acabar, fem una crida a un pacte entre tots els agents públics, privats, socials i acadèmia per a definitivament afrontar el repte del dret a l’habitatge de manera efectiva i integral. Està en joc l’equitat de la nostra societat i, per tant, la legitimitat del sistema democràtic.