Creador del turisme de masses

No hi ha valoració possible de la importància de la mort de Gabriel Escarrer Julià, per absència de referents i punts de comparació. És el mallorquí més important després de Joan March Ordinas. Només l’hoteler aguantaria un pols al banquer, tot i que la victòria s’acabaria decantant del costat del segon. El singular advocat Damià Barceló, nexe entre la Mallorca del tràfic de tabac i de turistes, s’atrevia a aparellar-los.

El dia en què s’ha post el Sol, cal recordar que Gabriel Escarrer és el cap de la dinastia dels bojos que van crear el turisme de masses, sens dubte el fenomen més important de la civilització contemporània per sobre de la revolució digital. Més de dos mil milions de persones es desplacen anualment pel planeta, al ritme de la melodia que va compondre el flautista d’Hamelín nascut als anys trenta a bord d’una illa de dimensió modesta del Mediterrani.

Es pot discutir infinitament l’impacte turístic, econòmic o mediambiental d’Escarrer, però sempre des de la prevenció que el veredicte és tan absurd com plantejar-se que les Balears millorarien si fossin dues o vuit illes en comptes de quatre. O com analitzar si l’orientació d’Espanya és la correcta per a la correcta experiència de bronzejat solar.

Escarrer va crear un planeta a imatge i semblança seva. No ho va fer únicament a partir de jornades de treball que no suportaria un animal de càrrega, o viatjant en classe turista fins que la seva condició imperial el va obligar a resignar-se a volar en carrosses daurades. Sobretot, va exercir un poder de seducció que el va portar a embarcar en els seus projectes governants sovint als antípodes de la seva ideologia, Fidel Castro o Felipe González. Es tractava de plantar hotels a tot arreu, de mobilitzar la població del planeta d’una platja a l’altra. Shake and roll.

La meva experiència personal del mite navega a l’altura d’aquesta llegenda de persuasió. El 1984, Escarrer inaugurava a la platja Nusa Dua de Bali el primer establiment asiàtic de Sol que aviat seria Meliá. Assistia el president o dictador indonesi, general Suharto. L’escenificació de l’hoteler mallorquí entorn del cap d’Estat, improvisant una dansa digna d’un musical de Hollywood, era fascinant en si mateixa. Cristòfor Colom persuadint els Reis Catòlics de la inevitabilitat d’una empresa irreal. Allà vaig entendre el fenomen Escarrer.

I va arribar Cuba

No pot ser casualitat que el general mallorquí Valerià Weyler creés a Cuba a finals del segle XIX els camps de concentració tal com avui els coneixem. En la centúria següent, i sense canviar d’illa, Escarrer implantaria a Fidel Castro davant els seus nassos els camps de dispersió o diversió resorts de gestió semipública que suposarien de facto la distorsió capitalista del marxisme caribeny. Washington no perdonaria mai aquestes instal·lacions desafiadores, que van ser més importants per a la salvaguarda de la peculiaritat torturada de l’illa que els míssils de Khrusxov el 1962. Més de trenta projectils hotelers, en el cas d’Escarrer.

Els residents als camps de diversió es mantenen tancats i amb polseres identificadores com als lager però en condicions de privilegi. El turisme és la molt contaminant indústria de la felicitat, sempre enganyosa però que Escarrer va saber administrar sense rival fins al mig miler d’establiments. El seu error, fruit de la precipitació del desenvolupisme, va consistir a adonar-se massa tard que un establiment de cinc estrelles rendeix cinc vegades més que els blocs de dues o tres estrelles que va aixecar perquè tot Europa pogués visitar les Balears a un preu mòdic. Massa mòdic. Escarrer hauria començat avui per les quatre estrelles, però ja no queda ni un tros de la Mallorca saturada on experimentar, si bé els polítics pretenen que governen una illa inacabable. És curiós que l’hoteler mort i els seus col·legues siguin actualment els guardians d’una mínima consciència mediambiental, tot i que només sigui per un estricte criteri de supervivència.

Escarrer no sortiria avui a Borsa, sé en primera persona que s’hagués emancipat a la primera oportunitat de la cotilla esclavista del mercat variable, que exigeix transparència i submissió a regles alienes. Ningú li deia al Rei Sol en què consistia el turisme, com es gestionava i cap a on es dirigia. L’aventura borsària va ser una iniciativa del seu primogènit Sebastià Escarrer, que va acabar cruelment amb l’eliminació de l’innovador de la gestió i de la línia dinàstica.

Notícies relacionades

Yellow Academy, el trampolí cap a un futur a les altures

El projecte fallit de la ‘start-up’ de la longevitat

També aquí disposo de la versió personal d’Escarrer i, si això fos possible, assenyalaria que me la va xiuxiuejar al caire de les llàgrimes. L’home que sempre prenia les seves decisions va sotmetre la seva herència empresarial a una consulta de 360º als executius de la seva empresa. La votació aclaparadora va significar la caiguda de Sebastià en benefici de Gabriel Escarrer Jaume. "Ha sigut un afer molt dur", em deia el pare sense saber que estava anticipant la telesèrie Succession.

Auster fins al punt de sentir-se incòmode al fortí que Oriol Bohigas li va construir a Son Vida, implacable, tingut per la seva missió, anteposant la visió empresarial a les circumstàncies familiars. Va sublimar L’art del tracte abans que Donald Trump. Així va ser Escarrer des que es va elevar com a hoteler fins que mor amb el mateix títol, incapaç d’abandonar una presidència inseparable de la seva identitat.