Isak Andic, el col·leccionista d’art

1
Es llegeix en minuts
El fundador de Mango, Isak Andic

El fundador de Mango, Isak Andic / Josep Garcia

Barcelona acomiada Isak Andic, fundador de Mango, que va morir dissabte en un accident a la muntanya, una d’aquelles morts sobtades que remouen per dins i et fan dedicar la tarda a intercanviar missatges amb empresaris, directius i presidents de bancs amics seus. Vaig conèixer Andic, el que deia que als canvis cal abraçar-los, el 27 d’abril del 2006. Com vaig explicar aquí al març, l’única fotografia que existia d’ell prèvia era de deu anys abans. Però aquell dijous va participar en la seva primera junta com a accionista de Banc Sabadell i el vam fotografiar en primícia, malgrat que ho va intentar evitar a l’intercanviar el cartell que portava el seu nom amb el d’un altre conseller. La voluntat de ser lluny dels focus el va acompanyar tota la seva vida, malgrat que després la seva exposició pública va anar a més i que, fins i tot sense donar entrevistes, es va acostar als mitjans, en inauguracions o en conferències públiques.

Notícies relacionades

Gràcies a la seva amistat amb el president del Círculo Ecuestre, Enrique Lacalle, em vaig endinsar fa un mes en una de les facetes menys conegudes del que va ser vicepresident de Banc Sabadell, la de col·leccionista d’art. Lacalle el va atraure a la cinquena edició de By Invitation, el saló d’art modern i contemporani de Barcelona, que es va celebrar al novembre. Andic era un col·leccionista esteta, dels que compra per gust i no per fer negoci. Vaig saber per Lacalle que va descobrir l’art gràcies als llibres que llegia en l’adolescència, a la seva Turquia natal. Després, quan va arribar a Barcelona, va descobrir els museus i es va enamorar. Quan va poder, va començar a comprar obres, sobretot pintures. Avui la seva col·lecció privada inclou obres de Picasso, Miró, Tàpies, Miquel Barceló i Plensa. Algunes estan a la vista a la seu de Mango.

L’art d’Andic és digne de lloar, igual que ho són totes les col·leccions d’altres empresaris que neixen en l’àmbit privat però que poden arribar a ser d’interès públic i que contribueixen a enriquir l’oferta cultural del país.