La grossa i l’anunci de Campofrío

2
Es llegeix en minuts
José Luis López Vázquez, Gila, Gloria Fuertes y Valle Inclán, en el anuncio de Campofrío.

José Luis López Vázquez, Gila, Gloria Fuertes y Valle Inclán, en el anuncio de Campofrío. / CAMPOFRÍO

El que més m’agrada de l’anunci de Campofrío és que Góngora i Quevedo segueixin llançant-se pulles en l’èter de l’eternitat. El primer criticava la suposada incultura de Quevedo i la seva afició al vi de les tavernes; per això el va anomenar Quebebo. Aquest, al seu torn, es rabejava amb l’homosexualitat de Góngora –un insult tremebund, llavors– i amb la notable mida del seu apèndix nasal, insinuant així un altre insult de l’època: la seva presumpta ascendència jueva.

A l’anunci de l’empresa d’embotits, doncs, els dos grans poetes del segle d’or continuen barallant-se, alimentant la mútua malvolença, inseparables, com en tots els odis. En la publicitat d’aquesta temporada, un sorteig decideix que Valle-Inclán, amb les seves barbes de profeta, l’actor José Luis López Vázquez, la poeta Gloria Fuertes i l’humorista Gila, proveït per anar a la guerra ("oiga, ¿es el enemigo?"), baixin al planeta Terra amb la missió de constatar els canvis esdevinguts i relatar a la resta de l’equip, una troupe molt espanyola, que es manté expectant en el més enllà: els poetes esmentats, més Goya, l’humorista Eugenio, Fofó, Sara Montiel, Isabel la Catòlica, Santa Teresa de Jesús i Estrellita Castro. Ja res s’assembla al que van deixar enrere, refereixen els enviats especials: la casa natal de Quevedo s’ha convertit en un pis turístic i el teatre on Calderón va estrenar no sé quina obra ara és un centre comercial.

Notícies relacionades

L’any passat, a l’anunci del pernil cuit, la intel·ligència artificial feia seure a taula una família tan això, tan artificiosa i perfecta que resultava inversemblant; li faltava carrer, tatuatges a la pell dels més joves, vida. Els publicistes transiten per un terreny relliscós com és el d’apel·lar als sentiments –la família, els afectes, la compassió, la solidaritat, la tendresa desatesa, la cerca d’un substrat comú, de valors compartits, de certa manera d’estar enmig del galimaties d’un món globalitzat. I se suposa que ho fan per donar un sentit a tot això, més enllà del consumisme desmesurat, a fi de resignificar la marató que comença amb el sorteig de la grossa de Nadal i acaba amb la festivitat dels Reis d’Orient. És molt difícil caminar sobre aquesta fràgil capa de gel sense caure en la cursileria, l’engany o la fanfarroneria. De vegades ho aconsegueixen.

L’anunci de Campofrío s’ha convertit en un nou clàssic, com els llagostins; alguns l’esperen, fins i tot, fent broma que la sorpresa de l’espot és la panera de Nadal dels autònoms. Un costum que es repeteix, com les sobretaules amb tallafocs. Asseguts al voltant amb les anècdotes de sempre revisitades, les mateixes veritats a mitges, les mateixes complicitats. Totes les famílies infelices ho són cada una a la seva manera. Te n’adones llavors de qui no hi és, en les absències, i de sobte tot cobra sentit. Cíclicament, roden ritus idèntics, es van ajuntant uns anys amb els altres i entens que també els hàbits ens sostenen, ens ajuden a seguir. Bon Nadal.