Enric Morist: "A la metròpolis la desigualtat és més evident i intensa"

És un lloc amb una elevada concentració de persones en un espai reduït. La gran Barcelona, l’àrea metropolitana o com vulguem anomenar-la, és un lloc on els indicadors que treballem nosaltres tenen més sentit i es veuen de manera encara més intensa.

¿A quin tipus d’indicadors es refereix?

Catalunya, per exemple, té un 25% de risc de pobresa i un 31% risc de pobresa infantil. Doncs a l’àrea metropolitana es calcula que el primer és gairebé del 30% i el segon s’aproxima al 40%. En aquesta zona sabem que hi ha moltes més persones amb més risc de vulnerabilitat.

¿A què es deu aquest fenomen?

Les ciutats donen oportunitats, però també són molt més dures. En aquest cas, a més, la vivenda és el gran tema. Fa deu anys no es podia parlar d’integració social sense ocupació. Avui no es pot parlar d’integració social sense una vivenda. La feina és important, però ha passat a un segon pla. Hi ha més ocupació que fa deu anys però és impossible tirar endavant. Tenim treballadors pobres perquè la vivenda ha pujat un 60% tant a Barcelona ciutat com en l’entorn.

¿Diria vostè que hi ha més pobresa?

A la metròpolis la desigualtat és més visible, més evident i més intensa. És un lloc de contactes i recursos, però no hi ha aquesta sinergia més present a les ciutats de l’interior amb les persones vulnerables. També podem veure-ho en positiu. És on hi ha més recursos i més concentració d’entitats socials, hi ha més oportunitats de coordinació, si es fessin. Per això és molt important que es treballi entre les administracions pròximes perquè aquesta línia fina que separa Barcelona, l’Hospitalet, Barcelona o Badalona no hi és. És un carrer davant un altre, no te n’adones i ja ets en un altre municipi, però la realitat és la mateixa. Per això diem que les polítiques d’intervenció en qüestions d’emergència social han de ser compartides.

Posi’n un exemple.

La vivienda, el sensellarisme, els problemes d’alimentació... l’extrema vulnerabilitat ha de ser una política metropolitana compartida. Si no, no s’entén. Amb el tema de la vivenda, que es tracta d’un assumpte estructural, s’ha de treballar en diverses legislatures. La política de vivenda és tan important com assegurar les pensions del futur. Cal fer un pacte com el de Toledo, de tots els partits, i que quedi blindat per als pròxims 20 o 30 anys. Cal blindar un sistema que construeixi vivenda i que ningú el pari. Perquè necessitem construir un parc d’almenys 200.000 vivendes com a mínim, i això no es fa en un any.

¿I falten xarxes de veïnat?

Les ciutats són molt dures si no tens recursos. És cert que molta gent va a les ciutats buscant oportunitats, i és on les troba. Jo he acompanyat moltes persones migrants i recordo gent que havia arribat a Igualada i els dèiem que podíem buscar-los una habitació però que el millor era anar-se’n a Barcelona perquè allà tenien més oportunitats per formar-se, treballar i, en general, tenien més opcions que una ciutat petita. Però és clar, l’habitació allà és més cara, és tot més fred... Les administracions i les entitats hem de fer els deures de treballar conjuntament. De vegades les organitzacions socials estem en diferents llocs del territori i no practiquem el que exigim.

¿Hi veu alguna esperança?

S’ha fet una aposta interessant, fa més de dos anys, en el Fòrum Social Metropolità, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, la Taula hi és des de l’inici, i també hi ha alguns Ajuntaments de l’àrea metropolitana. Va ser liderat per Sonia Fuertes (comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona) i és una bona experiència perquè ha posat sobre la taula un diagnòstic de situacions de vulnerabilitat i ha començat a articular coordinacions administratives entre els Ajuntaments i les entitats socials. Tot i que molt incipient, és una bona pràctica, no s’havia fet abans. És llum entre tanta foscor. Després hi ha les barreres típiques: que si els pressupostos són municipals, que si aquí ho porta una regidoria i allà una altra... però és que els problemes són els mateixos.

Un altre problema metropolità és l’empadronament.

El padró és un dret que no es compleix. I ho hem denunciat mil vegades. Les persones no són objectes, sinó subjectes amb drets i deures. Tota persona té dret a existir i al nostre país es fa a través del padró municipal, que permet accedir a altres drets com l’educació, la sanitat i els serveis socials. Encara avui és una rèmora per a alguns. Depèn de cada Ajuntament. Diguem que ningú incompleix, però hi ha qui mira de complir amb més eficàcia.

Notícies relacionades

La Generalitat atorga un préstec de 2,4 milions d’euros a Ebro

La inflació torna a repuntar quatre dècimes i acaba l’any en el 2,8%

¿I quins efectes té?

Això genera moviments de persones que dificulten fer diagnòstics. De vegades hi ha qui diu "és que si empadronem tindran drets», però és que aquestes persones no desapareixeran si no les empadronem. Al revés, es queden més vulnerables, cosa que és una pena des de la condició humana però alhora queden més exposades, per exemple a la falta de prevenció sanitària. Estem fent que aquestes persones puguin arribar a suposar un problema perquè no les protegim, ni elles ni el seu entorn. Ens dol que això es faci perquè la gent marxi, perquè això és posar portes al camp. La gent hi continuarà arribant, nosaltres faríem el mateix en la seva situació.