Ramon Agenjo: "L’esport és una eina d’integració increïble, meravellosa.

Si hagués de triar tres paraules, serien: organització, seguretat i educació. El 1954, la gent jugava a futbol al carrer, i quan van aparèixer els primers Seat 600 van començar a sorgir els atropellaments. D’aquí ve aquella frase que "darrere de la pilota va el nen». Un grup de treballadors de Damm va anar a veure la meva àvia, Maria Damm, i ella va anar a parlar amb els directius a explicar-los el que passava als carrers. Així va néixer un club perquè juguessin els nens del barri.

¿Diria vostè que aquestes paraules són les directrius actuals?

No, van ser les característiques amb les quals es va formar el club, que s’ha convertit en únic a Espanya, que jo sàpiga: només és formatiu, de 8 a 18 anys; és d’alta competició, perquè no ens enfrontem a escoles sinó al Barça, el Madrid i el Sevilla, per exemple, i és completament gratuït.

¿I continuen estan vigents en l’actualitat?

Són les mateixes. Idèntiques, tot i que ara tenim 240 nens i nenes i cent empleats, des d’entrenadors fins a fisioterapeutes, metges, delegats... Ensenyem solidaritat, respecte, esportivitat...

La seva mare va fer la sacada d’honor en el primer partit. ¿Això l’involucra més a vostè?

No. Ho vaig saber perquè en el 50è aniversari va explicar la història. Ho havia de fer la meva àvia, Maria Damm. Havia enviduat dos anys abans, però considerava que aquella sacada era un acte massa festiu. Per això ho va fer Josefina Costa, la meva mare.

Anys després, ha acabat sent-ne el president.

Per una qüestió d’edat. Josep Barcons té 94 anys. Demetrio Carceller Arce, el president de la companyia, va decidir que calia elegir un nou president. Jo mirava cap a un altre costat, convençut que no seria l’elegit, perquè no en sé res, de futbol. I Carceller va dir: "Ramon Agenjo. Perquè no volem un obsés del futbol, sinó algú que mantingui el vessant formatiu d’aquesta entitat», va argumentar.

Han creuat la ciutat, de Nou Barris fins a Montjuïc. ¿Li fa pena, il·lusió...?

Va arribar un moment en què el camp de l’AEDA no complia les condicions. Per amistat amb Paco Carmona vam poder anar de lloguer al camp de l’Horta, i allà vam ser molt feliços. Buscàvem per fora de Barcelona, en un entorn de 30 quilòmetres al qual es pogués arribar amb metro o amb tren i que fos viable. Vaig mirar mil llocs.

¿Necessitava molt espai per construir un projectecom aquest?

Sí. Vam calcular que es necessitaven almenys 15.000 metres quadrats. Un camp de futbol 11 i un altre que es transformés amb dos de futbol 7, vestidors, oficines, oficines... Una seu com Déu mana. Va sortir l’opció del Club Natació Montjuïc. A Barcelona, 30.000 metres. Un somni. Si em pregunta si m’ha agradat canviar de barri, li diré que no, que m’hauria encantat seguir allà. L’oportunitat de Montjuïc era irrenunciable, i estic segur que serem feliços aquí.

¿Hauria complicat molt la situació, sortir de la ciutat?

Sí, però ho hauríem resolt. Ens van sortir un parell de camps: a un no arribava el metro, només s’hi podia accedir en cotxe, i això ho feia inviable; a l’altre ja hi havia el camp i hi arribava metro, però ho vèiem complicat.

Vostè es declara barceloní, però el club és metropolità.

Sí. Al 100%. Dels 240 futbolistes, potser el 20% són barcelonins de la ciutat. Som un club metropolità perquè la majoria venen de fora. Per això ens n’hauríem anat de la ciutat. En totes les poblacions hi ha instal·lacions meravelloses, i a Barcelona no hi ha espai entre la muntanya, el mar, el Prat i Sant Adrià.

I ha vist amb els seus ulls el que necessita l’àrea metropolitana.

Ara entrem en una altra temàtica, però s’ha de millorar Rodalies. El transport, amb una bona xarxa ferroviària, és una manera de solucionar el problema de la vivenda de Barcelona. No demano seients de vellut, sinó que arribi a l’hora.

Vostè va anar a pagar el primer camp i l’ha comprat.

Llavors era el cap de caixa de Damm. Era 1987 o 1988. No sé per quina raó jurídica, el taló s’havia d’escriure amb la mateixa màquina d’escriure amb la que es va redactar el contracte. Volia anar-hi amb la moto i el taló firmat i barrat, però em van dir que havia d’anar-hi amb el cotxe de l’empresa i el xòfer. El vaig portar i, davant de tots els advocats, una mecanògrafa va escriure la xifra.

¿Quins diria vostè que són els reptes del club ara mateix?

Jo en tenia dos. Un que ja està complert, que era tenir un equip femení. En tenim un de juvenil i jo en volia un de noies més joves, i m’han dit que no, que primer necessitàvem un segon juvenil. És a dir, que està a mitges. El segon, i sé que em costarà, és el de tenir un equip de futbol adaptat.

¿Què opina de l’evolució dels joves?

El nivell d’estudis s’ha incrementat moltíssim. Veig nois i noies que estudien per ser advocades, químiques, farmacèutiques, metges, enginyeres... Gent amb ganes d’estudiar, i això m’omple. Però si surt un bon taxista o un bon cambrer estaré igual d’orgullós.

Mai parla d’èxits esportius. ¿Perquè no vol, o perquè han de fer-ho d’altres?

No, no ho vull. Encara avui, quan tornen d’un torneig esportiu, el primer que pregunto als jugadors és: "¿com heu deixat les habitacions de l’hotel?, ¿heu deixat net l’autocar?, ¿heu saludat a tothom?». I després, com hem quedat en el partit. Mai demano resultats.

¿Però entén que ho han de fer d’altres?

M’ha costat molt d’entendre, és cert. No entenia com podíem prescindir d’un noi o una noia pel seu nivell. Els tècnics diuen que cal preservar les categories. No hem de guanyar la Lliga, però baixar seria un problema. I hi estic d’acord. No m’agrada gaire, però ho entenc.

¿Considera que la societat d’ara és més complexa?

És diferent. Fa molts anys teníem nens que, després de l’entrenament, abans de tornar a casa seva, anaven a una sala i els donàvem berenar, perquè no sabíem si podrien sopar. Això no vol dir que ara no hi hagi famílies que també tinguin necessitats. Abans, per Nadal, se’ls obsequiava amb un gall dindi viu. Venien amb els pares i s’emportaven un gall dindi a casa. Ara els donem lots. Són altres necessitats i altres problemes.

Només l’esport ensenya a gestionar alegries, tristeses, frustracions, competència...

Col·lectivitat... Exacte. Hi estic d’acord al cent per cent. La gent de recursos humans em diu que es nota quan un treballador, i en som 6.000, ha practicat un esport d’equip. Un entrenador nostre repetia als nois al vestidor: "Ara us traieu la samarreta del jo i us poseu la del nosaltres». L’esport és una eina d’integració increïble, meravellosa: no hi ha races ni religions, hi ha esportistes.

La solidaritat...

I l’esperit de l’esforç. A classe, cadascú té les seves notes, però en un esport d’equip, si un s’esforça i l’altre no... Els nostres entrenadors han sigut futbolistes. Tenim una joia com Sergio García, que va jugar cinc anys a la Damm i ha sigut campió de l’Eurocopa amb Espanya. ¿Algú pot discutir-li res?

¿En aquests moments està descartat que hi hagi un club Damm d’un altre esport?

No ho descarto. Hem deixat el pàdel perquè les coses han anat com han anat. Però el futbol és la nostra essència.

Damm ha donat aliment al club. ¿Què ha donat el club a la fàbrica?

Bona pregunta... L’empresa es diu Damm i la padrina del club es deia Maria Damm. No som una marca de cervesa; som una empresa que fa cervesa, sí, però que té Cacaolat, l’aigua Veri... Desvinculem totalment la companyia del club. A la ciutat esportiva no hi ha ni una al·lusió a la cervesa. Es veu el nom i alguna estrella, però cap ampolla ni la paraula cervesa. Això és sagrat.

Però...

Els directius de la companyia tenen prohibit utilitzar el club de futbol. No fem cap anunci en el qual surti l’equip, ni en la memòria de l’empresa surt el club de futbol, ni s’utilitza el nom de cap jugador. Només hi va haver una excepció: un anunci del tovalló de Messi en el qual sortia dos segons jugant amb el Barça contra nosaltres.

Notícies relacionades

La indústria es reorienta des de la segona corona metropolitana

Richard Sennet: "Les superilles han donat més drets als habitants de Barcelona"

¿I què diria que li ha donat el club a l’empresa?

Imatge, sobretot, i responsabilitat social corporativa. Als empresaris els acostumo a dir que han de tornar a la societat alguna cosa del que reben. Poden fer-ho donant suport a altres projectes, que és meravellós, però han de tenir el projecte propi de l’empresa, que pot ser el futbol, la pintura, l’hoquei, el que sigui. El club és nostre. Patrocinem altres equips, el Cruïlla, però el club té un president que és un conseller de la companyia i té dos directius que són consellers. El primer que ho recolza és Demetrio Carceller, el president de la companyia, que va ser qui em va dir: "Compra els terrenys de Montjuïc, perquè serà una altra manera d’implicar-nos amb Barcelona i la seva àrea metropolitana».