Richard Sennet: "Les superilles han donat més drets als habitants de Barcelona"

L’urbanisme ha de permetre a la gent donar forma als seus propis espais. Hi ha una distinció entre les ciutats obertes i les ciutats tancades. Les ciutats tancades són aquelles que es fan per endavant, en què els habitants no són capaços d’apropiar-se’n ni d’atorgar-los un significat. En canvi, les ciutats obertes permeten als veïns donar forma als espais. No només a través del disseny, sinó també de l’economia política. Els problemes que tenim amb plataformes com Airbnb és que tendeixen a tancar les ciutats perquè exclouen els habitants de l’accés a la vivenda. La gent ha de poder participar en la creació dels espais dins de la seva pròpia ciutat i ser capaç, alhora, de donar-los una forma.

Vostè també afirma que els gegants tecnològics estan contribuint a tancar les ciutats. ¿De quina manera diria que contribueixen a la configuració mateixa de les metròpolis?

Estem davant una nova era de capitalisme del monopoli tecnològic. Quan el boom de les tecnològiques va començar fa 20 o 25 anys, les petites empreses podien sobreviure als cinc o sis gegants. Però ara quan Google, per exemple, veu una companyia que ho fa una mica més bé que ells farà tot el possible per comprar-la, ja sigui per tancar-la o per incorporar-la a la seva marca. Aquest problema s’ha traslladat a les anomenades smart cities i ha provocat que cada vegada tinguem un sistema d’eines més estandarditzat, més tirànic i menys innovador.

¿Podria posar un exemple d’aquestes dinàmiques?

Sí. Un exemple són les empreses que desenvolupaven sistemes per a la regulació de l’aigua amb codis font oberts de programació. Moltes d’aquestes empreses han sigut comprades i amagades sota el paraigua de Google. Algunes de les idees de les smart cities són bones, però en aquests moments la manera de portar-les a terme és cada vegada més rígida.

¿Com afecta això a la manera que té la gent de relacionar-se dins d’una ciutat?

Les empreses tecnològiques han canviat l’experiència de consum, de tal manera que interactuem amb altres éssers humans a través d’aplicacions. Això ha tingut un efecte desastrós en les petites empreses. A Londres cada vegada hi ha menys dependents a les botigues, la qual cosa és molt més còmoda econòmicament per a les grans cadenes, perquè els permet pagar els lloguers cada vegada més alts dels locals. Però com més pugen els lloguers, més s’exclou la població local.

¿Dirien que els comerços amb dependents estan desapareixent o simplement s’estan desplaçant cap als afores?

Fa anys pensava que els petits comerços amb dependents de carn i os simplement es desplaçarien a l’exterior de les ciutats, però era un pensament ingenu perquè els suburbis poden ser colonitzats de la mateixa manera. Aquest és el principal problema que tenim: si volem obrir la complexitat de l’entorn urbà, ens hem d’enfrontar a allò que l’asfixia, que és el capitalisme del monopoli.

¿Com podem combatre això com a ciutadans?

No es pot parar. En la meva generació dèiem que hi havia una cura per al capitalisme, però estàvem equivocats. Es tracta d’una malaltia crònica que només pot ser gestionada. En el cas de Nova York, per exemple, els urbanistes van mirar de confinar Times Square als principals atractius de la indústria turística global –com Disney– i fer menys atractiu escampar-se per la resta de la ciutat. Jo vaig ser part d’aquest moviment. Això implica la necessitat de tenir planificadors urbans motivats políticament, en comptes de tecnòcrates.

Tot i això, sembla difícil prendre decisions aparentment positives per a les ciutats sense que tinguin un costat negatiu. Un exemple és la conversió en zona de vianants d’alguns carrers de Barcelona, cosa que també ha provocat un augment dels lloguers.

Sovint la conversió en zona de vianants dels carrers es fa de manera permanent. Ara bé, si volem disposar d’un entorn més complex, necessitem un ambient en què, quan els vianants no són al carrer, aquest carrer es pugui utilitzar per fer repartiments o per obrir els negocis. Per aconseguir-ho, hauríem de repensar el disseny dels carrers perquè puguin arribar a tenir diferents usos.

¿De quina manera s’hauria de repensar el disseny dels carrers perquè se’n pugui adaptar l’ús a les circumstàncies?

Per exemple, en alguns casos en comptes de tancar-los completament es podria plantejar l’ús de pilons automatitzats perquè bloquegin el trànsit en determinades hores del dia. Es tracta de recursos senzills i barats. Hem de tenir la mentalitat, com a planificadors urbans, que el que busquem és crear espais complexos perquè la gent els pugui utilitzar de diferents maneres i en diferents moments del dia i de l’estació de l’any.

Un dels propòsits d’Ildefons Cerdà en el disseny de l’Eixample de Barcelona va ser aconseguir una ciutat més igualitària. ¿Creu que estaria orgullós de la ciutat que tenim actualment?

Crec que sí. Una de les genialitats de Cerdà va ser tallar les cantonades de les illes. El propòsit original era facilitar el trànsit, però també va provocar que els xamfrans es convertissin en espais socials, la qual cosa és molt positiva per a una ciutat i per als seus veïns. Era un gran urbanista.

¿Vostè diria que les superilles han fet de Barcelona una ciutat més igualitària?

Em sembla que sí. A Londres d’això n’hem parlat molt, perquè hi ha zones del nord de la ciutat que també estan dissenyades en forma de quadrícula i hem pensat a seguir l’exemple de Barcelona i implementar-les, també. A Nova York, per exemple, no hi ha espais públics a les seves quadrícules, la qual cosa fa que les famílies no estiguin empoderades. Les superilles com les de Barcelona, en canvi, donen als habitants grans drets sobre la ciutat. Potser no ho fan econòmicament, però en termes de la idea fonamental del dret a la ciutat, que suposa que qualsevol persona de qualsevol condició pot utilitzar l’espai on habita, sí que ho aconsegueixen.

Notícies relacionades

El Govern injecta 1.200 milions a megaprojectes d’hidrogen verd

L’Executiu es proposa elevar al 9% del PIB el pes de la construcció

¿És optimista de cara al futur de les grans ciutats?

Ens hem d’espavilar amb el que tenim i fer servir la imaginació. Un món sense ciutats suposaria arribar a un col·lapse econòmic, social i cultural per a la societat. La qüestió que es planteja és entendre quin és el problema, i aquest problema és que tendim a tancar el dinamisme de les ciutats a causa de la propagació del capitalisme global. Es tracta d’entendre com podem resistir-hi, i en aquest sentit Barcelona és un bon cas d’estudi. Diuen que a mesura que et fas gran sols ser més pessimista, però en el meu cas és al contrari.